Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. SANTIAGO NEVOT I FALCÓ
DR. SANTIAGO NEVOT I FALCÓ.
Fotografia: Àngel Font

DR. SANTIAGO NEVOT I FALCÓ. SOCIETAT CATALANA D’AL·LÈRGIA I IMMUNOLOGIA CLÍNICA

Obra:

Text del 2003

L’al·lèrgia no equival a primavera; és una patologia que pot aparèixer durant tot l’any.

Els mitjans de comunicació ens solen recordar quan arriba la primavera que ja entrem en l’estació de les inoportunes al·lèrgies. Picors, esternuts, mucositat nasal o llagrimeig són els símptomes més coneguts pels profans en la matèria. Tothom n’ha sentit parlar alguna vegada i tot el qui ha passat per la consulta d’un metge ha sentit la famosa pregunta: És al·lèrgic a algun medicament? Sembla, doncs, que la difusió social d’aquesta afecció és considerable; tanmateix, està massa plena de tòpics i pateix encara un gran desconeixement. L’al·lèrgia no equival a primavera. Els diversos tipus de manifestacions d’aquesta malaltia poden aparèixer durant tot l’any”, afirma el doctor Santiago Nevot, president de la Societat Catalana d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica, una especialitat jove i incipient que advoca per una major presència dins l’àmbit hospitalari i pel reconeixement mèdic de la utilitat d’una disciplina que en els propers anys donarà resposta a un nombre creixent d’afectats.

L’entitat defensa també la necessitat d’ampliar la formació en aquest àmbit dels professionals de la medicina (especialment dels d’assistència primària) perquè la prevenció pugui ser real i els tractaments emprats, més eficaços. Vam néixer l’any 1977, quan un grup de 25 metges representants de quatre províncies catalanes van sol·licitar a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears la creació de la Societat, atès el creixent nombre d’especialistes i de serveis hospitalaris dedicats a aquesta tasca i a l’existència d’una institució homòloga espanyola”, explica Santiago Nevot, abans de retre homenatge als professionals que van sembrar la primera llavor i que gràcies a la seva dedicació van aconseguir encomanar la passió de l’especialitat als futurs experts en la matèria: Personalitats com els doctors Roman Alemany, Xavier Farrerons, Raimundo Frushman i Ramón Surinyach van contribuir amb els seus treballs científics –pioners en la seva època i amb la seva pràctica diària– al reconeixement de l’al·lergologia com una àrea mèdica amb entitat pròpia.”

Cal recordar que durant la primera part del segle XX, n’era considerada una activitat sense base científica, fins que les investigacions van demostrar el contrari: El descobriment de la immunoglobulina E, una molècula responsable de les reaccions al·lèrgiques, va permetre comprovar que es tractava d’una malaltia deguda a una alteració del sistema immunitari de l’ésser humà. Les persones que les pateixen poden desenvolupar diferents malalties, com són la rinitis, la rinoconjuntivitis, l’asma, la dermatitis atòpica, la urticària i l’angiedema, així com l’al·lèrgia als aliments, als medicaments o a les picadures d’insectes”, concreta, abans de destacar la necessària obertura a altres disciplines mèdiques: Tenim bona relació amb altres societats, com la d’Otorinolaringologia, Neumologia o Dermatologia, perquè ells també tracten aquests malalts, que de vegades poden ser d’afectació multisistèmica, és a dir, la seva al·lèrgia els pot afectar diversos òrgans com la pell, els ulls, el nas o els pulmons. Precisament per aquest motiu, defensem la presència d’un especialista capaç d’oferir una resposta global a les diverses manifestacions al·lèrgiques. L’error seria disgregar la problemàtica.”

La Societat va començar a complir anys amb una vuitantena de socis entusiastes. En l’actualitat, aquest nombre ha crescut fins els 200 afiliats, una quantitat gens menyspreable i reveladora d’una bona capacitat per atraure l’interès creixent del col·lectiu mèdic. Tanmateix, només el 30% posseeix la titulació oficial com a al·lergòleg ja que el Ministeri d’Educació i Ciència no va reconèixer l’especialitat fins el febrer del 1981, és a dir, que fa només vint i dos anys que els metges poden obtenir el títol que els acredita com a experts en aquest camp”, aclareix el president de l’entitat.

La joventut de l’al·lergologia explica que el camí que s’ha de recórrer encara sigui llarg i que estigui marcat per nombrosos reptes: el foment de la investigació se situa en un primer terme. Segons anuncia el doctor Santiago Nevot, a partir d’un estudi publicat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’actual 22% de la població afectada per alguna malaltia d’origen al·lèrgic pot incrementar-se en un futur proper fins assolir un percentatge aproximat d’entre el 45% i el 50%. La magnitud que assolirà l’especialitat és gran”, confirma.

Tenint en compte que, en la majoria dels casos, les diverses manifestacions d’aquesta afecció, malgrat que no arriben a ser greus, afecten la qualitat de vida de les persones, la recerca en aquest camp hauria de ser una prioritat, però a Catalunya això no succeeix.”

El principal inconvenient és l’escassa presència de l’especialitat als centres hospitalaris. Estem lluny de disposar d’una bona xarxa al·lergològica. Per a poder investigar es necessiten equips i personal suficient. A  Catalunya, només hi ha dos unitats docents: a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i al de la Vall d’Hebron de Barcelona. D’altra banda, no hi ha cap grup constituït en els grans equipaments sanitaris comarcals”, assenyala, abans de donar una xifra prou representativa: Com que l’especialitat és força jove, estem arribant tard als hospitals en una època de la medicina en la qual tenen preferència els temes econòmics; així, doncs, és molt difícil crear places hospitalàries de branques recents. Estem ocupant pràcticament els últims llocs d’Espanya quant a la quantitat d’al·lergòlegs per nombre d’habitants. Es considera que un bon percentatge seria d’un expert per cada 50.000 o 60.000 individus, però actualment aquest índex a Catalunya no arriba a un especialista per cada 125.000 persones.”

La carència de professionals específics a la xarxa sanitària posa fre a l’impuls d’una prevenció eficaç, una dificultat que es veu agreujada per la inexistència d’alguna matèria sobre al·lergologia dins els estudis universitaris de la medicina general. La principal conseqüència d’aquest buit formatiu és que n’hi ha un gran desconeixement en els centres d’atenció primària, un àmbit important per a portar a terme la detecció precoç, que en aquesta àrea mèdica també és bàsica per a una possible curació”, apunta Santiago Nevot, qui no oblida que un dels principals objectius de la Societat és mantenir un pont de diàleg amb els metges per tal de superar aquesta desinformació: Estem treballant per introduir l’especialitat dins l’ensenyament de pregrau, seria un pas molt important”, afegeix abans de puntualitzar que una bona sensibilització i un bon marc formatiu facilitaria molt la tasca preventiva i redundaria en un estalvi econòmic i en un millor servei assistencial als pacients.”

El president de l’entitat recorda que “el tractament ha d’estar dirigit per un al·lergòleg. Tot i així, el metge d’assistència primària ha de saber que les persones poden respondre de diferents maneres davant d’una al·lèrgia, que és una reacció adversa del nostre sistema immunitari enfront d’estímuls externs. Podem trobar tant pacients que reaccionen a la picada d’una abella o a la ingestió d’un aliment, com malalts que, per exemple, desenvolupen una rinitis o asma després de respirar partícules de pol·len”, detalla.

Les patologies susceptibles d’un estudi al·lergològic haurien de ser derivades, per tant, a un especialista qualificat. Tanmateix, alguns professionals apliquen tractaments simptomàtics, que solucionen temporalment les molèsties derivades d’aquella patologia, però que no ataquen l’arrel del problema. “Des de la Societat, defensem una actuació etiològica. Si una persona és al·lèrgica a un medicament, no ha de prendre aquella substància, però per no fer-ho primer ha de saber que el seu sistema immunitari no la tolera. Aquest és el nostre cavall de batalla. Una vegada ja es coneix el motiu de l’afecció, el pacient necessita iniciar un tractament etiològic, específic per a la seva al·lèrgia. D’aquesta manera, el malalt s’estalvia un consum innecessari de fàrmacs i pot aconseguir una solució definitiva”, afirma i posa un exemple per aclarir encara més aquesta idea: “Imaginem que m’han regalat un gat i des que el tinc, pateixo crisis d’asma. Vaig al metge i em comença a tractar amb broncodilatadors, corticoides i altres medicaments. D’aquesta manera, em puc passar la vida prenent aquests fàrmacs, perquè l’animal continua al meu costat.”

En canvi, el procés pot ser molt diferent si el doctor decideix comprovar si el pacient pateix alguna al·lèrgia i l’adreça a un expert: “Em fa un estudi etiològic; intenta esbrinar quan van començar els simptomes, com visc i com és la meva vivenda, i em practica les famoses proves cutànies per a observar a quin estímul estic sensibilitzat. Quan descobreix que sóc al·lèrgic al gat, la solució definitiva és treure aquest animal de casa.”

En les malalties al·lèrgiques respiratòries, en les quals no es pot eliminar l’element desencadenant de la patologia, com són per exemple el pol·len o els àcars de la pols, els experts utilitzen immunoteràpia. Es tracta d’administrar per via subcutània, nasal o sublingual dosis repetides de la substància al·lergògena, correctament estandarditzada i en quantitats creixents. Això produeix canvis en el sistema immunològic i en la producció de la immunoglobulina E, que condueix a una reducció dels símptomes. Aquests experts recomanen que el tractament ha de ser dirigit per al·lergòlegs, després de la realització d’un estudi exhaustiu i individualitzat. Els avenços en la recerca genètica “ens obriran moltes portes”, considera el doctor Santiago Nevot, abans de precisar que “sabem que cada persona té una resposta diferent a l’al·lèrgia, unes reaccionen a l’epiteli del gat i d’altres, als àcars de la pols. Però en el fons, el motiu comú és una fallada del sistema immunitari. Encara hem de trobar resposta a molts interrogants i esbrinar la causa d’aquest fenomen. És un àmbit jove i hi ha molt per fer”, explica.

Sembla que el component genètic pot tenir un pes influent: “En el camp de la pediatria, ja es pot saber si un nen amb pares al·lèrgics pot desenvolupar la mateixa afecció. Es poden analitzar els antecedents familiars així com els índexs de la immunoglobina E en la sang. D’aquesta manera, es podria fer una detecció precoç, bàsica per evitar el futur desenvolupament de les patologies al·lèrgiques.”

Per aquest motiu, moltes de les activitats que genera la Societat estan encaminades a formar i sensibilitzar la resta de professionals de la medicina. En són un exemple les reunions amb altres entitats mèdiques o les jornades obertes i divulgatives sobre l’especialitat. Així mateix, s’organitzen sessions mensuals o interhospitalàries per als socis. “A la inauguració del curs acadèmic, convidem a una personalitat internacional del nostre camp que ens presenta els últims avenços de l’especialitat. Aquest any, vam rebre al professor Matricardi de l’OMS que ens va exposar una hipòtesi controvertida, l’anomenada teoria de la higiene. Segons aquesta corrent, les malalties al·lèrgiques apareixen principalment en els països desenvolupats, perquè el nostre sistema immunitari està molt més protegit, per mitjà de les vacunes o de la nostra millor qualitat de vida, per exemple”, comenta.

La Societat ha batejat amb el nom: El matí al·lergològic, una de les activitats de més relleu. “Ens hi reunim tots els experts catalans i cadascú exposa una experiència clínica. De fet, cada vegada ens hi trobem amb més exemples sorprenents. Es va explicar el cas d’una dona que es va sotmetre a una fecundació in vitro i la va rebutjar, perquè era al·lèrgica a una de les proteïnes d’un dels components trasplantats” rememora.

L’entitat també ha apostat per a fomentar la investigació amb la creació de dos beques. Amb la primera, ha estat possible desenvolupar una recerca sobre els fongs catalans que són causants d’aquestes patologies: “Ara podem saber quins són i on hi estan localitzats”, anuncia. El segon treball farà un retrat epidemiològic de les patologies al·lèrgiques que afecten la població immigrant. “Es tracta de veure les diferències o similituds entre les afeccions desenvolupades per la persona autòctona i la que ja porta uns anys vivint en el nostre entorn.”

La tendència a la subespecialització també és present en aquest camp concret. De fet, dins de la Societat existeixen grups específics de treball, com és el Comitè de l’Al·lèrgia Alimentària. “És un tema cada vegada més important. Fins i tot s’ha creat una associació de malalts afectats. Quan una persona té una reacció adversa a la llet de vaca no vol dir que sigui al·lèrgica a aquest producte sinó a una proteïna que també pot estar present a altres aliments. Els afectats tenen molta inseguretat, perquè no saben què poden menjar.”

També hi ha un altre grup que tracta la immunoteràpia i les patologies relacionades, com és l’asma, una afecció que ha viscut molts canvis: “Avui en dia és una malaltia controlable, gràcies als nous fàrmacs. Les perilloses crisis asmàtiques són ja poc freqüents.”

Segons afirma, l’aportació de l’al·lergologia pot ser rellevant: “De cada deu nens asmàtics d’entre 6 i 8 anys, vuit són al·lèrgics. Si els fem un tractament adequat amb vacunes es poden curar. Aquesta és una de les nostres assignatures pendents: demostrar a la comunitat mèdica catalana que la immunoteràpia pot ser un fàrmac vàlid.”

El doctor Santiago Nevot assenyala la necessitat de potenciar l’especialitat a la xarxa assistencial perquè “les malalties al·lèrgiques tenen prevalència.” Tanmateix, veu el futur amb optimisme: “S’estan creant noves places per als especialistes en centres públics i s’acabaran constituint més unitats docents.”