Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Vicenç Cararach i Ramoneda
DR. VICENÇ CARARACH I RAMONEDA.
Fotografia: Àngel Font

DR. VICENÇ CARARACH I RAMONEDA. OBSTETRÍCIA I GINECOLOGIA

Obra:

Text del 2004

Un part és un esdeveniment que passa molts pocs cops en la vida d’una parella i l’ha de poder viure intensament.

La facultat de medicina de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic van ser els escenaris en què el Dr. Vicenç Cararach i Ramoneda es va formar i aprendre a lluitar en temps de la dictadura franquista. Aquest centre sanitari continua sent l’espai de la seva activitat diària. “L’Hospital Clínic s’estructura actualment en instituts. Dins de l’Institut de Ginecologia, Obstetrícia i Neonatologia, em correspon l’organització del servei d’obstetrícia.”

La ginecologia és una especialitat summament complexa que pot incloure pràcticament totes les edats de la dona. “Tracta especialment les edats en què es desenvolupa el sistema reproductiu femení. A partir d’aquests moments, fem tot el seguiment de la seva evolució. Fem el control de les relacions sexuals i prevenim les malalties de transmissió sexual i els embarassos no desitjats, tenim cura dels aspectes que, de fet, van ser els primers que es van desenvolupar a la nostra especialitat, com l’embaràs i el part, fem els controls anuals per prevenir les neoplàsies i tractar-les i finalment controlem i tractem si cal la dona durant la menopausa. Revisem la dona i l’orientem en els aspectes de salut general.”

Va créixer en un ambient familiar ple de dedicació a la medicina. L’avi va ser el metge de tota la vida de l’antic poble de Sant Andreu. “Durant un temps, el pare va continuar la tasca de l’avi, però poc a poc va deixar de banda la medicina general i es va anar introduint en l’obstetrícia i la ginecologia. El pare era un home que sabia molta medicina. Recordo que, quan era petit, sovint venia el vigilant, a mitjanit, a buscar-lo per resoldre patologies diverses.”

El pare li va recomanar que, abans de tot, aprengués medicina interna. “Vaig estar tres anys intern al servei de medicina interna del professor Soriano, i vaig treballar a urgències al costat del professor Revert, que van ser els meus primers mestres. Quan vaig acabar la carrera, vaig haver de decidir si volia especialitzar-me en medicina interna o especialitzar-me en obstetrícia i ginecologia. Finalment, vaig optar per aquest última i vaig entrar al servei de ginecologia i obstetrícia del professor Emili Gil-Vernet, després dirigit pel Prof. V. Conill, el Prof. J. González Merlo, i finalment pels professors Xavier Iglesias i Joan Antoni Vanrell.”

En acabar la carrera, molts estudiants de medicina de l’Hospital Clínic solien anar a fer l’especialitat fora del país, sobretot als Estats Units. “Aquesta va ser una opció que altres companys van prendre. Jo tenia el títol revalidat i havia previst anar-me’n primer una temporada a l’Àfrica a treballar per Medicus Mundi i anar després als Estats Units. Vaig estar a un pas de fer-ho, com a exigència social per treballar per un món més just i com a compromís cristià, però en aquell moment vaig contagiar-me de tuberculosi, fet que em va trastocar els plans, perquè havia de fer un tractament que durava almenys dos anys. En lloc de treballar per Medicus Mundi a l’Àfrica, m’hi vaig posar a treballar aquí. D’aquesta manera, va néixer la meva vinculació amb aquesta ONG, que ha durat molts anys, i que encara es manté avui.”

En aquell moment, el Dr. Cararach va viure intensament la primera vaga mèdica que es va fer a l’Espanya franquista. En el transcurs de la vaga es va buidar l’Hospital Clínic per fer palesa la pèssima organització. “Quan el governador civil, que era el President del Patronat de l’Hospital, es va adonar que fèiem vaga, ens va voler despedir, però no va poder, perquè no hi havia ningú amb contracte. Els únics treballadors contractats eren els metges de guàrdia i, és clar, a aquests no els podia fer fora, perquè l’Hospital no podia quedar-se sense.”

A conseqüència de tot aquell enrenou, van sortir elegits tres representants a la Junta de Clíniques, el màxim òrgan col·legiat de la direcció de l’Hospital, on per primer cop participàvem metges no catedràtics. “Aquells tres elegits érem el professor Joan Rodés, actual director general de l’Hospital Clínic, el doctor Joan Pons i jo mateix.” Es va arribar a un acord amb els responsables de l’Hospital Clínic, que aleshores eren els professors Cristóbal Pera i Ciril Rozman. Es va contractar com a director tècnic el doctor Miguel Àngel Asenjo, que venia d’organitzar el funcionament d’altres hospitals. D’aquesta manera, l’Hospital Clínic va començar a funcionar com un hospital modern, fins arribar a ser un dels millors del país en molts aspectes.

Són moltes les persones que es pregunten quin és el secret de l’encant de l’Hospital Clínic. “Hi ha, d’una banda, l’atracció que poden tenir alguns metges respecte a l’hospital on s’han format, però, a més, al Clínic hi ha un altre factor important i és que nosaltres, a partir del moment de la vaga, ens hi vam sentir actors. Participàvem en tots els comitès i sentíem l’hospital com a nostre. La gent ha sentit que l’Hospital representava quelcom més que la seva feina.”

A la Facultat de Medicina amb els estudiants, i a l’Hospital Clínic amb els metges residents, el Dr. Cararach desenvolupa també la seva tasca docent. A la primera classe d’obstetrícia que fa, sempre vol deixar clara la importància del part. “Un part és un esdeveniment que avui dia passa molts pocs cops en la vida d’una parella i per tant no tenim dret a dificultar que el puguin viure intensament. Segons diuen els psicòlegs, la manera com la parella viu el part condiciona la futura relació de la parella i la seva relació amb els fills.”

Els parts de nadons de poques setmanes de gestació atreuen l’interès dels investigadors, no solament perquè sobreviuen, sinó perquè ho fan sense seqüeles. “S’ha de tenir en compte que vint-i-cinc setmanes de gestació són sis mesos i mig, i un pes d’entre 600 i 1.000 g. És un dels problemes essencials d’obstetrícia, perquè la xifra de nens que neixen abans de temps s’apropa al 10%, i alguns són extremament petits. A obstetrícia, o a medicina maternofetal com diem ara, tenim diverses línies de recerca, però una de les més importants és el part preterme. Estem treballant les diferents maneres de manejar aquest part i controlar-ne les infeccions.”

Li agrada l’esport, i intenta fer-ne quan pot: “M’he passat al golf perquè el puc practicar amb la meva esposa. També vaig a la muntanya i a esquiar quan puc.”

Quan parla d’entreteniments ho fa amb mesura. Però quan es tracta de la professió hi posa el coll. “Potser l’herència més valuosa que he tingut del pare ha estat el compromís com a metge amb el pacient. La seva dedicació a la professió era pràcticament absoluta.” El Dr. Cararach amb la seva esposa, professora de salut pública de l’Escola d’Infermeria, deuen haver creat un ambient familiar semblant al que va viure de petit, perquè dels tres fills que tenen, la gran és ginecòloga, i és ja la quarta generació de metges de la familia. Diu que li feia una mica de pena que fes medicina, perquè obliga a estudiar i a treballar molt sense estar adequadament reconeguda, però certament no pot amagar la il·lusió íntima que reflecteix el seu rostre.