Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Xavier de las Cuevas Bou
DR. XAVIER DE LAS CUEVAS BOU.
Fotografia: Àngel Font

DR. XAVIER DE LAS CUEVAS BOU. NEFROLOGIA

Obra:

Text del 2004

Sempre que hi hagi l’opció hem d’apostar pel trasplantament perquè assegurem una millor qualitat de vida en el malalt.

La nefrologia és una especialitat mèdica clínica “jove, va néixer aproximadament fa uns 40 anys”, que s’encarrega de prevenir, detectar i tractar quirúrgicament i mèdicament les afeccions relacionades amb els ronyons i la hipertensió arterial: “L’extensió i implantació de la nostra àrea d’actuació ha estat paral·lela al desenvolupament de la diàlisi i el trasplantament de ronyó.”

El doctor Xavier Cuevas es va decantar per aquesta especialitat mèdica després d’haver optat per la medicina pel seu tarannà humanista: “Enfront d’altres branques científiques, vaig pensar que la medicina em permetria poder ajudar els altres.”

Per formar-se va escollir la incipient “Universitat Autònoma de Barcelona”, ja que va pertànyer a la primera promoció d’alumnes de ciències: “Aleshores ni tan sols existia el campus de Bella Terra; ens preparàvem a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.”

Una vegada es va graduar en medicina va decidir especialitzar-se en nefrologia, atesa la complexitat d’aquesta branca sanitària: “Som una rara avis en la tasca assistencial, ja els nefròlegs hem de desenvolupar habilitats psicològiques, clíniques i quirúrgiques. Les primeres són implícites i inherents a qualsevol branca mèdica, però encara més importants en la nostra, on la relació amb els pacients es pot perllongar afortunadament durant molt de temps.”

De fet, aquest és un dels grans avanços de l’especialitat: “Hem aconseguit cronificar l’estat dels pacients, de manera que, en el cas dels malalts renals, la seva esperança de vida ha augmentat considerablement.”

Per tal de poder especialitzar-se a l’Hospital de la Vall d’Hebron, el doctor de las Cuevas va haver de superar el duríssim examen MIR. Mentre es formava per poder treure una nota satisfactòria en  aquesta oposició, treballava a la Creu Roja, centre que considera la seva primera escola mèdica pràctica: “Pertanyo a la primera promoció de metges que van accedir a l’especialitat gràcies al MIR. Crec que en el seu moment va ser un sistema òptim i revolucionari de selecció que millorà l’assistència hospitalària pública. Actualment, no obstant això, considero que cal modificar-lo perquè és una perversió del sistema que els estudiants de medicina es preparin a priori exclusivament per superar aquesta prova i poder optar a l’especialitat que veritablement els sembla interessant. Aquesta fórmula d’especialització ha proporcionat excel·lents facultatius, però en l’actualitat és excessivament memorística i teòrica, segurament perquè s’empra com a filtre selectiu.”

Tanmateix, el doctor Cuevas està convençut que “la vocació no és un element tan important en la professió mèdica com hom pensa. La nostra tasca no és ni millor ni pitjor a la d’un altre professional. Certament, requereix d’una gran dosi d’esforç, esperit crític i sacrifici; segurament per això els nostres fills no tenen intenció de seguir els nostres passos, però no ha de ser qualificada com a superior o més important que d’altres per a la societat, la qual cosa no vol dir que no consideri que les condicions laborals i econòmiques actuals dels facultatius són força millorables. No és gens just que el futur professional d’un metge s’estabilitzi passats els trenta anys, de manera que la seva carrera professional comporti en molts casos una renúncia personal i familiar.”

Quan va finalitzar el seu període d’especialització, el doctor de las Cuevas començà a treballar a l’Hospital de l’Esperança, tot i que el seu desig era marxar a l’estranger per tal de conèixer altres cultures mèdiques i aprofundir en els seus coneixements nefrològics : “En aconseguir una certa estabilitat laboral, vaig poder preparar-me per tal d’obtenir l’homologació de la llicenciatura de medicina als Estats Units. Vaig haver d’enfrontar-me amb una prova tan dura com el MIR, però força més relacionada amb la nostra tasca assistencial. De fet, considero que aquell examen avaluava les capacitats assistencials d’un facultatiu de forma més eficient que el MIR.”

La seva destinació va ser en primer lloc l’hospital Charing Cross i a continuació també va exercir a Helsinki. Va arribar un moment, emperò, en què va haver d’escollir entre la seva aventura internacional o la tornada a Catalunya: “Vaig tornar a les meves arrels, perquè volia exercir la meva professió a casa.”

Tot i així, “considero imprescindible conèixer altres formes de treballar i viure. Com a poble, els catalans vivim massa aïllats. Hem de defensar la nostra cultura, però sempre mirant al món, sense tancar-nos en nosaltres mateixos i sense rebutjar els aspectes positius que vénen de l’exterior.” Per aquesta raó, va esforçar-se per mantenir i reforçar els contactes fets durant les seves estades a l’estranger.

L’any 1986 es va decidir per endinsar-se en un temptador, però arriscat projecte. Es tractava de crear la primera unitat de diàlisi crònica de Catalunya a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell: “Aleshores només es tractava d’un projecte i de tot un repte professional per a mi. Durant els dos primers anys vaig treballar en solitari. Més tard, de mica en mica, vaig anar formant un equip de professionals i aquella il·lusió primera és avui una realitat. El nostre objectiu ha estat sempre excel·lir en l’assistència dels nostres malalts, i puc ben assegurar que ho hem aconseguit. Els nostres reptes de futur passen per poder desenvolupar més i més ambiciosos projectes de recerca i per formar futurs nefròlegs. De fet està previst que properament comencem a fer-ho.”

Per al doctor de las Cuevas, la diàlisi és l’alternativa per aquells pacients “que o bé estan a l’espera d’un ronyó o bé són intrasplantables pel seu estat de salut general. Sempre que hi hagi l’opció hem d’apostar pel trasplantament perquè assegurem una millor qualitat de vida en el malalt.”

L’empatia i la distància crítica són les seves consignes a l’hora d’establir una relació amb les persones que tracta: “Un pacient no tolera mai una mentida. Per aquesta raó, a banda dels motius d’ètica professional, hem de dir sempre la veritat, però sabent-la dosificar. Al mateix temps, la nostra tasca mèdica sempre ha de ser objectiva, és a dir, no pot haver-hi implicacions personals derivades d’una relació massa personal amb el pacient. Per aquest motiu considero que tractar una persona propera és poc viable perquè el component subjectiu, sentiments i emocions, pot condicionar de forma negativa les teves decisions.”

Això, però, no significa deshumanitzar la tasca assistencial, sinó abordar-la amb rigor i objectivitat: “les persones som capaces d’aguantar sofriments impressionants i lluitem d’una forma desesperada per conservar la nostra vida. Ara bé, tots desitgem viure amb qualitat i fer-ho en societat, és a dir, compartint les nostres angoixes per tal de reduir-les. Els metges hem d’ajudar a canalitzar i objectivitzar la situació sanitària del malalt. Això és especialment important en la meva àrea d’actuació, ja que és freqüent que els malalts nefrològics desenvolupin quadres de depressió.”