Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DRA. GISÈLE LOZINGOT
DRA. GISÈLE LOZINGOT.
Fotografia: Àngel Font

DRA. GISÈLE LOZINGOT. MEDICINA INTERNA

Obra:

Text del 2005

Faig una medicina al servei de la gent, que és la que havia somniat des que era jove.

L’interès per ajudar les persones i la curiositat per saber com funciona el cos humà la van empènyer a estudiar medicina, sense que tingués cap avantpassat metge. “La família m’explica que, quan era petita, tenia cura dels companys de l’escola quan es feien mal. A casa meva no hi havia metges, però hi havia una mare que sabia escoltar i que ens va transmetre l’interès per assistir la gent i fer-la feliç.”

La Dra. Gisèle Lozingot és francesa. A París va estudiar la carrera de medicina i, l’any 1977, en acabar-la, es va doctorar en medicina familiar i comunitària. Va fer la tesi doctoral sobre la hipertensió, sobre els possibles avantatges de l’administració d’un fàrmac soluble injectat per via venosa enfront d’un medicament ingerit per via oral. Mentre feia la carrera, va descobrir, per mitjà d’uns amics espanyols, l’existència de l’Institut Secular Operàries Parroquials de Magdalena Aulina amb seu a Banyoles, l’objectiu de la qual és estar al costat de les persones, en mig del món, a campo raso, deia la fundadora; tasca que es fa principalment amb la relació parroquial. Es va adonar que, a més de la inclinació mèdica, tenia una gran vocació religiosa. Va venir a Catalunya i va ingressar en aquest Institut com a laica consagrada a Déu. “Pensava que el fet d’estar consagrada en una institució m’ajudaria a mantenir el compromís d’amar a Déu a través del proïsme al llarg de tota la vida.”

La Dra. Lozingot canalitza el seu desig d’ajuda a les persones amb la seva feina diària a la Clínica Bofill de Girona, dirigida pel Dr. Antonio Bordas Costa, que va ser per ella un gran mestre als inicis de l’exercici de la meva professió. Forma part de la Junta Directiva i desenvolupa la seva tasca d’assistència sanitària a la consulta de medicina general. “En un moment determinat vaig pensar que havia de fer una especialització, perquè sentia que a la Clínica ho necessitaven. Vaig cursar la part teòrica dels estudis d’anestesiologia i reanimació, amb el professor Nalda a l’Hospital Clínic de Barcelona.”

Durant molts anys va ser cap del servei d’urgències, tasca que compaginava amb l’anestesiologia. L’any 1986, va fer el curs de perfeccionament en reumatologia a l’Institut Poal de Reumatologia. En relació amb aquesta patologia, va participar en un curs teòric i pràctic de bloqueig nerviós per alleujar el dolor. Igualment, va fer cursets sobre diabetis, hipertensió arterial, nutrició, angiologia i iniciació a les cures pal·liatives. L’any 1995 va fer un postgrau sobre geriatria. L’any 1996 va iniciar un curs d’anàlisi transaccional i un d’actualització en la reanimació cardiopulmonar. Darrerament ha cursat un màster en bioètica a l’Institut Borja de Bioètica. A aquest dilatat currículum, encara hi hem d’afegir la seva col·laboració, conjuntament amb el Dr. Bordas, en la presentació d’una comunicació en el sisè congrés de la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatològica. “Amb el Dr. Bordas treballo com a ajudant a la sala d’operacions. A part d’això, de la consulta i de les urgències, m’he dedicat a controlar els postoperatoris dels metges que m’ho han demanat.

La Dra. Lozingot residia fins fa poc a la mateixa Clínica Bofill. Aquesta circumstància tranquil·litzava molt els metges, ja que podien comptar amb la seva ajuda sempre que calia. “He decidit anar-me’n a viure a fora per sentir-me millor i estar a l’altura del que s’espera de mi. A Banyoles visc amb altres companyes de l’Institut Secular.”

Conviu en un ambient familiar amb sis persones que treballen i cinc que estan jubilades. És una casa gran, on va néixer la fundadora, Magdalena Aulina. A Girona hi ha una casa de la institució, la Clínica Bofill, i a Barcelona hi ha la casa central. “En total, som cent cinquanta persones consagrades seglars a la institució, repartides entre França, Itàlia, Espanya, Puerto Rico, Guinea i Paraguai. Hi ha una organització, però no és una congregació religiosa. La denominació de laics consagrats queda recollida  primerament per Pius XXll al 1947 a lencíclica Provida Mater, i després  en un paràgraf del concili Vaticà ll i al Codi de Dret Canònic. No hi ha regles, ni horaris. Fem vida familiar i cadascú és responsable de la seva vida professional.”

Diu que se sent una persona afortunada per poder dedicar-se a una medicina sense massificació. “No tinc set minuts per dedicar als malalts, puc estar-m’hi quinze minuts o els que calguin. Faig una medicina al servei de la gent, que és la que havia somniat des que era jove.”

Els pacients que van a la seva consulta són persones que demanen un tipus de medicina familiar. “Ve tota la família al consultori: els avis, els fills, els néts, tots, per qualsevol malaltia.”

Manifesta que s’ha avançat molt pel que fa als tractaments del dolor, però hi ha casos als quals no se’ls presta prou atenció. Posa un exemple que és tota una lliçó de bona pràctica mèdica. “Tot el dolor s’ha de tractar. De vegades, no sabem d’on ve i aquí és on hem d’espavilar-nos. Un dia, va venir a la consulta un senyor que pesava cent trenta quilos, es queixava i deia que no podia caminar més de trenta metres, a causa d’un dolor que patia des de feia més d’un any. Els metges li havien dit que primer s’aprimés i que després el mirarien. Per poder aprimar-se cinquanta quilos havia de passar massa temps i mentrestant l’home tenia dolor. Li vaig proposar un pla d’actuació. Primer havíem d’esbrinar d’on venia el dolor. Les radiografies que duia no servien. Vam fer ressonància i una electromielografia, per veure quin era el nervi causant del dolor i on era exactament. Vaig diagnosticar una neuritis, produïda a l’arrel posterior del nervi raquidi posterior, on sempre hi ha un conflicte d’espai. Vaig demanar l’ajuda del Dr. Bordas, perquè havíem d’utilitzar amplificador de RX per la localització exacta de l’espai afectat. Li vam fer una sola infiltració i aquest senyor fa un any i mig que camina sense dolor. No s’ha de menysprear ningú perquè sigui gros i si té un trastorn deixar-ho córrer. Ens hi hem de trencar una mica el cap.”

Ha descobert en la pràctica mèdica una altra injustícia esfereïdora. “Sovint, la gent gran és tractada amb discriminació. A una persona de més de setanta-cinc anys, de vegades a urgències dels hospitals, se’ls miren i tornen a casa i són visitats després pel metge de capçalera. Però, una persona gran, igual que una de jove, pot tenir una malaltia curable. Si li cures la malaltia, podrà continuar fent la seva vida, com abans. El que no podem fer és seguir la inèrcia de pensar que és gran i això són coses de l’edat.”

La Dra. Lozingot té una visió holística del malalt, madurada des de la facultat de París, on ens van impartir les asignatures de psicologia i i comunicació amb el pacient. “El pacient és una persona, no és un conjunt d’òrgans. Tot és important. La manera de nodrir-se, de dormir, de viure… Mentre parla, l’observes. Quan entra al consultori, veus com hi entra. Quan s’aixeca de la cadira de la sala d’espera, veus com ho fa. Després, a partir del que t’hagi explicat, recondueixes la part d’anamnesi i li fas l’exploració física. Ara que tinc més anys, escolto encara més. És fonamental.”

Sens dubte, ha fet de la medicina i de la religió la seva vida. “No m’ha pesat gens dedicar-me a Déu i a la ciència, i dono les gràcies també a totes les persones que m’han fet costat en aquest camí. ”