Dra. Immaculada Torre Lloveras
Dra. Immaculada Torre Lloveras
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DRA. IMMACULADA TORRE LLOVERAS

FARMÀCIA HOSPITALÀRIA

Text del 2004

L’estandardització és una garantia de qualitat, però la millor garantia és saber quan aquesta estandardització no és l’adequada per al malalt.

La Dra. Immaculada Torre Lloveras és especialista en farmàcia hospitalària per la Universitat de Barcelona. “No sóc metgessa, sóc farmacèutica. En la nostra professió, tots hem de ser-ho, perquè la llei diu que els especialistes en medicaments als hospitals han de ser farmacèutics. Després vaig estudiar medicina, però no perquè ho necessités sinó per continuar la nissaga familiar, per pur divertiment.”

L’especialitat de farmàcia hospitalària va ser reconeguda oficialment l’any 1982. Aquest fet va marcar una fita en la història dels hospitals, ja que va permetre regular els serveis de farmàcia als hospitals i va crear la figura del farmacèutic resident (FIR). “La farmàcia hospitalària és l’eterna desconeguda: dintre de l’hospital no es veu molt, ja que encara som pocs i ens costa arribar al costat del malalt o de l’especialista clínic, i a més som una especialitat molt nova. La farmàcia hospitalària i la d’anàlisis clíniques són les úniques especialitats que hi ha dintre de la farmàcia amb qualitat d’especialitat clínica. Tant alguns dels analistes clínics com els farmacèutics hospitalaris sortim de la carrera de farmàcia, i estem als hospitals a fer-hi una activitat assistencial. La farmàcia hospitalària és una especialitat nova, però està molt arrelada, sobretot als grans hospitals.”

Quan les professions són vocacionals, l’empremta en la descendència està assegurada. El Dr. Lino Torre, premi Virgili a Catalunya, era un cirurgià molt prestigiós que va saber transmetre la seva vocació per la medicina a dues de les cinc filles. “L’exemple del pare m’ha marcat molt. Em va ensenyar que en totes les coses que s’han de fer s’hi ha de posar el cor, l’ànima i l’esforç necessari. Era una persona coneguda nacionalment i internacionalment. Era una gran persona i un dels millors professionals.”

L’any 1984 va tenir l’oportunitat de viure molt de prop l’experiència de la creació del primer bebè proveta a l’Estat espanyol. “En acabar la carrera, vaig començar a treballar a la Clínica Dexeus, on vaig exercir durant vint anys. Els meus inicis en aquest centre van coincidir amb la creació de la primera nena proveta, que va ser una experiència molt maca. A la Clínica Dexeus vaig entrar com a cap del servei de farmàcia hospitalària i vaig treballar molts anys en comitès d’investigació. Vaig impulsar la part relacionada amb el control de la terapèutica dels malalts i tot allò que tenia a veure amb la investigació general i farmacològica i la qualitat assistencial.”

El Dr. Santiago Dexeus va influir positivament en el camí de la Dra. Torre. De la seva intel·ligència i esperit inquiet en fa cinc cèntims. “És un amic i una persona d’una gran intel·ligència, que ha sabut transmetre saviesa i crear escola. El fet de poder treballar amb el Dr. Santiago Dexeus ha estat un plaer per mi.”

Com que la vida està feta de cicles, la Dra. Torre va decidir que l’etapa de l’Institut Universitari Dexeus havia arribat a la fi. “M’agrada molt més crear que mantenir. Va arribar un moment en què ja havia acabat de crear coses i vaig sentir que havia de fer un petit o gran canvi. Em va sortir l’oportunitat de treballar a la companyia nord-americana que havia comprat la Clínica Dexeus i vaig deixar la part assistencial per dedicar-me durant tres anys a les tasques de gestió dels hospitals del grup USP, assumin el càrrec de directora de compres, farmàcies i subcontractacions assistencials i no assintencials dels nou hospitals del Grup. Va ser una etapa dura, però molt engrescadora. Organitzar un equip de professionals, fer auditories, unificar criteris en les meves àrees de competència i crear processos comuns a tots els hospitals, van ser les principals tasques durant aquells tres anys.”

Aviat va sentir enyorança de la tasca assistencial i va començar un nou repte professional a l’Hospital de l’Esperit Sant. “Vaig decidir que havia arribat el moment de canviar a la línia assistencial d’hospitals amb un vessant públic, perquè sentia la necessitat de crear i d’ensenyar totes les coses que havia après a la meva feina anterior. L’Hospital de l’Esperit Sant està ubicat a Santa Coloma de Gramanet. És un repte professional perquè suposa canviar la meva línia de treball, però també perquè és un projecte nou, amb uns cent vuitanta malalts, amb gent jove i amb moltes ganes de crear un hospital avantguardista que tingui en compte el vessant humà. Tinc un equip de tres facultatius i volem crear un grup de gent que estigui sempre en primera línia, juntament amb els clínics, per crear el producte salut, el producte curació, com diuen els llibres.”

Sobre la possibilitat de fer un tractament individualitzat, la doctora explica: “L’estandardització és una garantia de qualitat, però la millor garantia és saber quan aquesta estandardització no és l’adequada per al malalt. Podem crear un protocol per al tractament d’una pneumònia, però hem de saber que potser per a determinats tipus de malalts aquest protocol no és necessari, i això és el vestit a mida que podem fer si som davant del pacient, si ajudem el clínic.”

El vestit a mida de què parla la Dra. Torre significa que els pacients reben un tractament tècnicament homogeni però sense oblidar la part humana, que potser els últims anys ha estat una assignatura pendent. “No sé si l’humanisme ha estat una assignatura pendent o perduda. Tal vegada és una assignatura perduda que és imprescindible que es recuperi. Fa molts anys el tracte humà estava per davant de tot, ja que la tècnica no estava prou desenvolupada. Després va venir una època de molts avenços, en la qual la tècnica es va sobrevalorar. Actualment, com que hem assolit la tècnica hem tornat a entendre que el malalt és una persona i que com a tal necessita rebre un tracte humà.”

La farmàcia hospitalària té el seu mirall als Estats Units, i per estar al dia la Dra. Torre no perd l’ocasió d’anar-hi. “Anem cada dos anys al Congrés Nacional de Farmàcia Hospitalària als Estats Units. Aquests congressos sempre els fan a las mateixes ciutats. Hem aprofitat els viatges per visitar hospitals. Recordo els de Nova York, Saint Louis i Chicago, principalment l’Hospital Mont Sinaí, per la seva organització puntera. Allà vaig trovar amics de la carrera  treballant amb el professor Valentí Fuster. Sempre he volgut conèixer els procediments i la manera de treballar dels hospitals nord-americans i adaptar-la després al nostre entorn. “

Els nebots de la Dra. Torre no volen ser metges i ella no té cap fill, així que la vocació per la medicina és difícil que tingui una descendència biològica. “Els meus fills sempre han estat els projectes. Em reconforta molt crear un projecte, veure’l funcionar i deixar-lo anar. M’agrada crear petites herències professionals.”

Ens dóna una resposta quasi filosòfica quan parla de la seva assignatura pendent. “Vull tenir moltes assignatures pendents i si no les tinc les vaig creant. La meva assignatura pendent és tenir la capacitat  de canviar en el moment que ja tinc la sensació que l’objectiu està complert.”