Dra. Lefa S. Eddy
Dra. Lefa S. Eddy
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DRA. LEFA S. EDDY

PEDIATRIA

Text del 2004

Treballar amb infants és un privilegi, ells representen el futur de la nostra  societat.

La doctora Lefa S. Eddy és natural dels Estats Units, concretament de la ciutat de Chestertown, Maryland. Amb sis anys, després de la mort de la seva mare, va viatjar cinc anys per Europa (Suïssa, Espanya, França i Itàlia) amb el seu pare i els seus tres germans, fins que va tornar Maryland. Finalment, a l’edat de quinze anys, va traslladar-se a Espanya.

La doctora Eddy recorda que el seu interès per la medicina ja era present des de la seva infantesa. “Quan encara era una nena, vam mudar-nos de casa i vam anar a viure al mateix carrer on hi havia un hospital; recordo que aquell ambient sanitari va suscitar el meu interès. Curiosament, la casa que vam habitar havia estat ocupada per una metgessa i, quan hi vam entrar per primera vegada, hi havien quedat utensilis mèdics que, ràpidament, van cridar-me l’atenció. Aquella va ser la primera vegada que em vaig plantejar dedicar-me a la medicina. Més tard, vaig començar a mantenir una relació sentimental amb un estudiant de medicina –qui, actualment, és el meu marit i exerceix de metge psiquiatre- i aquest fet va aproximar-me, de manera estimable, a tot l’entorn mèdic.”

La doctora Eddy va desenvolupar el seu període de formació superior a la Universitat de Barcelona, dins la unitat docent de l’Hospital Clínic i Provincial, i també va fer l’especialitat en el mateix centre. La seva tesi doctoral va versar sobre l’estudi de prevalença del trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, els seus factors de risc i els seus factors associats. “Es tracta d’un trastorn clàssicament atès pels psiquiatres infantils, però aquesta era una patologia que a mi m’inquietava de manera particular perquè havia observat que, en moltes ocasions, no s’arribava a diagnosticar mai. Els pediatres acostumem a ser el primer metge al qual acudeix un infant, i penso que si nosaltres no fem un diagnòstic quan cal i com cal, els nens que ho necessiten mai no arriben a visitar-se amb altres especialistes. Actualment, sóc part d’un grup de treball que forma altres pediatres amb la finalitat que puguin avaluar de manera precisa el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat i, d’aquesta manera, sigui possible tractar al pacient o remetre’l al psiquiatre en cas que sigui necessari.”

Tot i que aquesta és una patologia d’origen biològic, un tractament adequat arriba a pal·liar els seus símptomes. “El setanta per cent dels casos diagnosticats compta amb antecedents familiars que pateixen la mateixa patologia, però també tenim constància del fet que existeixen factors ambientals que hi influeixen i amb els quals nosaltres podem treballar. No és possible prevenir un trastorn d’aquestes característiques, però el tractament que s’utilitza serveix per afavorir el desenvolupament psicològic i cognitiu de l’infant a fi que no s’hi sobreafegeixin noves patologies, com podrien ser l’ansietat, la depressió o l’abús del consum de drogues. És aquí on podem ajudar els pediatres. Cal assessorar els pares sobre com tractar aquests nens i cal treballar l’autoestima del nen (i a vegades també la dels pares). A vegades hem de recórrer al tractament amb psicofàrmacs. Si el nen presenta alguna patologia afegida, normalment el derivem a un psiquiatre infantil.”

En ocasions, la labor d’un metge pediatre va més enllà dels límits de la seva especialitat i ha d’exercir de conseller per ajudar a trobar l’equilibri en la relació sempre difícil dels pares amb els seus fills. “Educar un fill no és gens fàcil, i ja no ho dic com a professional, sinó com a mare de cinc fills. M’he trobat amb casos de pares als qui els costa trobar l’equilibri idoni a l’hora d’instruir els seus fills, alguns són massa indulgents i d’altres massa severs. Consentir excessivament a un nen és tan perjudicial com tractar-lo amb massa rigor. A un nen se li ha d’explicar què pot fer i què no pot fer, i se l’ha de reprimir quan l’ocasió ho requereix, però mai no s’ha de recórrer a la violència, per molt minsa que sigui. Considero que fer ús de reprimendes com les bufetades només serveix per descarregar l’agressivitat dels pares i perquè el nen adquireixi patrons de conducta agressius. Amb els infants no s’ha de ser autoritari, però sí que s’ha d’actuar amb una autoritat imposada des de l’afecte per tal que puguin entendre que existeixen unes normes que s’han de respectar i complir.”

La pediatria estudia el creixement i el desenvolupament dels infants fins a l’etapa adolescent, una etapa de la vida conflictiva per naturalesa. “Avui en dia, un gran nombre d’adolescents pateixen trastorns associats a l’ansietat i a la depressió, possiblement les exigències de la societat actual en són la causa. Dins d’aquest col·lectiu destacaria un problema que, desafortunadament, és del tot vigent i que, personalment, m’entristeix: la tendència, cada vegada més generalitzada, a temptejar amb el món de les drogues en edats força prematures.”

A banda d’exercir a la seva consulta, la doctora Eddy ocupa el càrrec de vocal a l’Associació Catalana per la Infància Maltractada, una organització que vetlla pels drets i les necessitats dels infants. “És una associació sense ànim de lucre que promou actuacions adreçades a prevenir i pal·liar les situacions de maltractaments infantils i en la qual s’integren persones o entitats sensibilitzades en la defensa dels drets dels infants, així com professionals de diferents disciplines implicats, des dels seus respectius àmbits, en l’atenció dels infants.”

La doctora Lefa S. Eddy és una persona entusiasta que gaudeix plenament exercint la seva professió i que se sent realitzada intentant ajudar els altres, la qual cosa és sempre garantia d’una atenció de qualitat. “Per a mi, treballar amb infants és un privilegi, ells representen el futur de la nostra societat.”