Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DRA. M. CRISTINA MANZANARES CÉSPEDES
DRA. M. CRISTINA MANZANARES CÉSPEDES.
Fotografia: Àngel Font

DRA. M. CRISTINA MANZANARES CÉSPEDES. ANATOMIA I EMBRIOLOGIA

Obra:

Text del 2005

Hem de saber com volem formar el personal mèdic del futur.

Formada a la Universitat Autònoma de Barcelona, la doctora M. Cristina Manzanares Céspedes és una anatomista que desenvolupa bona part de la seva activitat acadèmica a la Facultat d’Odontologia de Barcelona, on s’ocupa de la formació dels futurs odontòlegs, feina que combina, “sense tenir el do de la ubiqüitat”, com diu ella, amb la docència a la Facultat de Medicina i a l’Escola d’Infermeria. “El meu àmbit són les ciències de base, que per la seva característica formen part de l’ensenyament essencial de totes les professions mèdiques i de la salut. Sóc una professora a temps complet a la universitat i generalment m’hi poden trobar fent classes o bé al meu laboratori. La Facultat d’Odontologia està tocant a la de Medicina i només separada per una escala de l’Escola d’Infermeria, al Campus de Bellvitge. Els meus alumnes provenen de tots tres centres i, a més, participo en diversos màsters i postgraus, sobretot en l’àmbit odontològic.”

La Dra. Manzanares és molt conscient que tant a les facultats de medicina de llarga tradició com a les més modernes, hi ha un problema comú de manca de recursos. “El problema essencial és que voldríem fer un seguit de coses que no sempre podem oferir als nostres estudiants. En general, no tenim una estratègia de planificació per assolir objectius a llarg termini, sempre el que s’aconsegueix són flors d’un dia. De tota manera, jo em sento afortunada d’estar en un grup que ha tingut una enorme sort, perquè el Departament d’Anatomia va obtenir un finançament molt important de la Universitat de Barcelona per constituir les nostres sales de dissecció. Aquestes sales són absolutament modèliques i funcionen com a laboratoris, no tan sols de docència sinó també de recerca real, i serveixen per formar-hi els pregraduats i els postgraduats.”

El fet d’aconseguir un cert prestigi en un món tan competitiu com el de la medicina té molt de mèrit, i més encara quan s’aconsegueix sense pertànyer a cap nissaga de metges, com és el cas de la Dra. Manzanares. “Sóc la primera persona amb un títol universitari superior del meu entorn familiar, però he tingut la sort de tenir el suport del meu marit, que ha estat essencial. El meu marit, que es diu Eduard Figueres Costa i és físic especialista en microelectrònica, va obtenir una de les primeres beques del Pla nacional de recerca l’any 1986, i per aquest motiu tots dos vam marxar a Bèlgica. I allà, amb una carta de recomanació del professor d’anatomia de la Universitat Autònoma, el professor Josep M. Domènech Mateu, em vaig presentar davant el seu col·lega el professor Antoine Dhem, de la Universitat Catòlica de Lovaina, on vaig matricular-me per fer-hi el doctorat.”

A final de 1988, la doctora Cristina Manzanares arribà a Barcelona amb el seu títol i un bagatge enriquit d’experiències, però sense un compromís clar de treball. “Jo no havia estat enviada a Bèlgica a fer una tasca per després tornar, sinó que hi havia anat per veure què passava.”

Una vegada a Barcelona, va adreçar-se novament al seu antic catedràtic. “En aquell moment, el professor Domènech no estava en disposició de contractar més gent; en canvi, s’acabava d’obrir la Facultat d’Odontologia de la Universitat de Barcelona, i va ser aquí on em vaig incorporar ja que tenia experiència docent en el camp de l’odontologia, que és el que demanaven. Em vaig incorporar al Departament de Ciències Morfològiques que llavors dirigia el professor Domingo Ruano-Gil.”

D’aquesta manera, la doctora va tenir l’oportunitat de ser una de les fundadores de l’especialitat odontològica que començava a desprendre’s de la medicina general. “El decret de fundació de les facultats el va signar l’any 1985 el doctor Ernest Lluch, i un any després es va crear la Facultat de Barcelona, a la qual vaig incorporar-me el 1989. La mort del professor Lluch ens va doldre moltíssim, perquè no tan sols havia estat un professor de la Universitat de Barcelona, sinó que era una persona d’una enorme integritat i prestigi i molt estimada per tots nosaltres.”

El doctorat és una etapa fascinant, i alguna cosa especial tindrà, perquè fa que gairebé totes les persones que l’han fet tinguin la qualitat de donar respostes clares i contundents, com ho fa la Dra. Manzanares. “El doctorat és la prova eficaç que exigeix l’Acadèmia per demostrar el que una persona és capaç de fer. Et confirma que has sabut començar una recerca, fer un estudi de tot el que s’ha publicat en l’àrea en qüestió d’una manera competent, que has sabut localitzar el teu tema, que has entès quin és el problema, que has seguit una disciplina i que ho has sabut condensar tot en un seguit de conclusions que permetran als futurs investigadors donar un pas endavant per continuar. Aquesta recerca de l’excel·lència fa que oblidem una mica aquesta vida atrafegada que tenim.”

Enfront d’aquella idea antiga i romàntica que mostra l’investigador com una persona que se’n va a dormir molt tard i que fa coses heroiques, s’imposa la realitat de la recerca com un treball de cada dia. “Hi ha àrees en què la investigació està avançant a passos de gegant, però amb un nivell al qual no tothom pot arribar. En temes com la genòmica, la proteòmica, les nanotecnologies, els nous materials, els biomaterials, la bioquímica avançada o la biologia cel·lular i molecular, la gent està fent aportacions extraordinàries, com el nou treball del Dr. Joan Massagué que ha obtingut el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica 2004. La recerca creix en un ambient controlat, és una flor molt delicada. Els EUA tenen molts hivernacles de recerca i nosaltres al màxim a què podem arribar és a tenir un petit balcó amb quatre testos. No tenim una infraestructura general que ens faciliti la recerca.”

Ara mateix, les llicenciatures en ciències de la salut estan una mica en el punt de mira de les autoritats europees, perquè estem en un moment en el qual la nova Europa unida ha de proporcionar un marc general de formació als professionals sanitaris. “S’ha d’arribar a un consens. Valdria la pena que hi reflexionéssim i que ho reflectíssim en documents. Hem de saber com volem formar el personal mèdic del futur. A les facultats d’odontologia d’Europa ja s’han posat d’acord, jo era a Cardiff quan l’Associació Europea d’Educació Dental va arribar a un consens per definir el perfil de competències del futur professional dental europeu, i això en medicina encara està per fer.”

De la formació final del professional en acabar els estudis, comparada amb qualsevol país d’Europa, en podem estar tranquils: “és bona o molt bona, i la prova és que quan enviem un jove llicenciat a fer un doctorat a l’estranger, no tan sols és admès sinó que els caps dels laboratoris d’investigació l’acullen amb entusiasme. Els nostres postdoctorats són acceptats no tan sols a Europa sinó també als EUA, a Austràlia o al Japó. Tenim la reputació de ser bons treballadors i complidors, de ser gent que podem aportar un valor afegit a un laboratori massa regularitzat, tenim el seny i la rauxa, som capaços d’inventar solucions diferents.”