Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dra. M. Teresa González Álvarez
DRA. M. TERESA GONZÁLEZ ÁLVAREZ.
Fotografia: Àngel Font

DRA. M. TERESA GONZÁLEZ ÁLVAREZ. NEFROLOGIA I MEDICINA INTERNA

Obra:

Text del 2004

A les metgesses qualsevol fita ens ha costat tres vegades més esforç que a un company masculí.

La doctora M. Teresa González, de la mateixa manera que molts altres facultatius de la seva generació, es va decantar per l’estudi i l’exercici de la medicina per motivacions fonamentalment altruistes: “La medicina ajuntava en una única professió la passió per les ciències naturals amb l’amor i l’ajuda als altres éssers humans en situacions desfavorides. Era una combinació i un repte molt atractiu per a molts joves aleshores.”

Va escollir de formar-se a la Universitat de Barcelona, de la qual guarda un record ambivalent: “La meva promoció va ser la primera que va patir la massificació, ja que vam ingressar mil estudiants a primer. Ens havíem d’aixecar molt d’hora i arribar els primers a classe si volíem disposar d’una cadira i una taula per escriure. Aquesta aglomeració, no obstant això, també va comportar un aspecte positiu. Fins aquell moment el nombre de dones havia estat poc significatiu, però amb el creixement exponencial del nombre d’alumnes també es va incrementar el de futures doctores, de forma que la nostra situació es va normalitzar força.”

Tot i així, la doctora González és conscient que en aquella època “hi havia branques d’especialització –la cirurgia, per exemple- a les quals difícilment podia accedir una dona.”

A més, cal reconèixer que “a les metgesses qualsevol fita ens ha costat tres vegades més esforç que a un company masculí, i que no ha estat pas fàcil fer compatible la nostra vida personal i professional. Si ho hem aconseguit ha estat sacrificant el nostre temps de lleure en favor de la família.”

Quant al procés de formació de la doctora González, cal destacar que “vaig ser alumna interna del Servei d’Hepatologia de l’Hospital Clínic, aleshores dirigit pel doctor Joan Rodés. Va ser en aquest servei on vaig entrar en contacte amb la nefrologia.”

Durant un temps es va debatre entre aquesta especialitat i l’endocrinologia: “Hi va haver un endocrinòleg, el doctor Carles Martí Hennenberg, que exercí una forta influència en la meva formació i hi va haver un temps en què dubtava entre l’endocrinologia o la nefrologia. Finalment em vaig decantar per la nefrologia, però sempre m’ha continuant interessant l’endocrinologia. Possiblement per aquesta raó m’he subespecialitzat en nefropaties diabètiques, un camp a mig camí entre les dues branques.”

Un cop va finalitzar la llicenciatura es va especialitzar a l’Hospital Clínic com a nefròloga al servei dirigit pel doctor Lluís Revert, on va rebre una formació a mig camí entre la medicina interna i la nefrologia: “Aleshores la nostra especialitat no estava reconeguda i legalment érem internistes subespecialitzats en l’àrea del ronyó. Va ser, de fet, gràcies al doctor Revert que es va aconseguir oficialitzar la nostra especialitat l’any 1977.” Després de finalitzar el període de formació va tenir l’oportunitat de cobrir una excedència i treballar durant un any com a nefròloga adjunta interina a l’Hospital Clínic.

Un cop exhaurida aquesta etapa i sent plenament conscient que la seva vocació era dedicar-se a la medicina hospitalària pública, la doctora González va obtenir l’any 1977 tres places com a metgessa adjunta, una a l’Hospital de la Fe a València i dues per a la mateixa posició, una per oposició nacional i una altra per oposició autonòmica, al llavors recentment creat Hospital de Bellvitge, on d’aleshores ençà ha desenvolupat la seva tasca mèdica. “Actualment sóc la responsable dels tractaments de diàlisi peritoneal. Al mateix temps també atenc pacients afectats per nefropaties diabètiques, és a dir, aquells malalts que com a conseqüència de patir una diabetis arriben a patir una disfunció renal, la qual pot arribar a fer necessària la integració en un programa de diàlisi o de trasplantament.”

La seva tasca comporta “una elevada responsabilitat perquè no podem oblidar que el nostre hospital té una àrea d’influència que agrupa més d’1.200.000 persones.”

D’altra banda, amb el transcurs del temps, la doctora González també s’ha anat subespecialitzant en una patologia no només desconeguda per l’opinió pública sinó també per molts facultatius: “Bàsicament és coneguda per nefròlegs, reumatòlegs i endocrinòlegs.”

Per aquesta raó va participar activament en la creació de la Societat Espanyola d’Investigació Òssia i Metabolisme Mineral. Es tracta de l’osteodistròfia renal. “Aquesta patologia, causada per una disfunció renal en la fabricació d’hormones i de la vitamina D, afebleix l’estructura dels ossos, que no assimilen de forma adequada el calci. En els casos més extrems pot provocar malformacions o trencaments freqüents dels ossos.”

La doctora González és molt conscient que la seva activitat diària té unes característiques definidores diferents respecte a les d’altres especialitats: “Els malalts que atenem són crònics, és a dir, requeriran tractament durant la resta de la vida. Aquest fet traumàtic i difícil d’assolir pel malalt permet entendre que es creï una relació que traspassa la merament professional. Això fa, d’altra banda, que sigui molt fàcil implicar-se i patir per l’estat dels pacients.”

Respecte al futur de la medicina, les seves expectatives no són gaire optimistes: “Cal que la despesa en sanitat pública al nostre país sigui veritablement impulsada per les administracions. Els metges hem perdut tot el prestigi social de què vam gaudir en èpoques anteriors i la nostra tasca quotidiana no és valorada ni socialment, ni políticament ni econòmicament, la qual cosa afebleix la nostra posició cada vegada més i dificulta el procés real de formació continuada del nostre col·lectiu.”

Per contribuir a millorar aquesta formació ha participat de forma activa en diverses juntes de societats científiques tant d’àmbit català (va ser vicepresidenta de la Societat Catalana de Nefrologia) com estatal (fins el 2003 va ser presidenta de la Sociedad Española de Diálisis y Trasplante). No hauríem de permetre que determinats sectors s’aprofitin dels valors ètics del col·lectiu: “L’humanitarisme consubstancial a la professió mèdica explica molts dels abusos que es cometen contra la nostra professió. Hom sap que no deixarem d’atendre els malalts, és a dir, que no portarem mai a terme mesures realment coercitives per millorar la nostra situació.”

Tot i aquesta visió negativa de les condicions laborals en què es troben els professionals del seu gremi, la doctora González és una enamorada de la professió que se sent plenament realitzada amb la seva tasca assistencial i que es decep davant la impossibilitat de poder ajudar alguns dels malalts tractats. Segurament per això, la nissaga de metgesses en la seva família continuarà amb la seva filla: “Tant el seu pare, també metge, com jo vam avisar-la de quines són les condicions actuals de la nostra professió i que el futur encara sembla més pessimista. Tot i així, la seva vocació de servei i l’estimació que sent per la medicina van ser més fortes.” Tant la seva filla com les moltíssimes professionals que s’estan formant hauran de treballar de valent per dignificar la professió mèdica i el paper que hi tenen les dones.