Dra. M. Victòria Humet Matilla et alia
Dra. M. Victòria Humet Matilla et alia
PC, 15è VOLUM. Entitats mèdiques

DRA. M. VICTÒRIA HUMET MATILLA, DR. ANTONIO LALIGA PASCUAL

SANITAT PENITENCIÀRIA A CATALUNYA

Texto del 2003

La sanitat penitenciària és un àmbit de la nostra salut pública molt poc explorat; gairebé es podria afirmar que és una terra ignota, malgrat la seva importància i el llarg camí que ha recorregut fins avui. La doctora M. Victòria Humet, que, junt amb el doctor Antonio Laliga, treballen al servei de Sanitat Penitenciària a Catalunya, ens explica aquesta història, que es remunta fins a èpoques força remotes: “Fins al segle xix no hi havia un veritable servei d’atenció mèdica a les presons, que estaven assistides per metges militars i per tots aquells que es dedicaven a la beneficència pública. I no fou fins a finals del segle xix que començà a estructurar-se el nostre àmbit amb un decret de 1881 que desmilitaritzà l’assistència i creà el cos de penals. Cinc anys després ja hi havia tres branques dins aquest cos de funcionaris de presons: els funcionaris de vigilància, els administratius i els facultatius.”

En aquells moments, però, els facultatius s’encarregaven d’assistir els malalts, però no es considerava ni la prevenció ni la promoció de la salut a les presons: “Ja entrat el segle xx, una data important és la de 1930, en què el nou reglament penitenciari amplià considerablement la funció del metge dins la presó. Però si realment s’ha de parlar d’un any crucial, aquest és 1931, any en què es proclamà la II República i en el qual Victoria Kent assumí la direcció de les presons, en les quals va introduir grans reformes.”

Les condicions higienicosanitàries que hi havia fins aleshores a les presons eren gairebé nul·les i hi havia una important morbiditat. La nova directora tancà més de cent penals i va ser la que establí la concessió de permisos i el fet que els majors de setanta anys poguessin ésser alliberats. A més a més, abolí les cadenes i grillons.  “Amb aquest metall, per cert, es va erigir una estàtua a Concepción Arenal, una precursora en l’atenció de reclusos i sobretot de dones.”

Si fem un salt en el temps, arribem a l’any 1970, any en què es va crear definitivament el cos facultatiu de sanitat penitenciària tal com el coneixem actualment. El doctor Laliga afegeix la importància que va tenir també en l’àmbit sanitari català el fet que la Generalitat assumís les competències de presons l’any 1984: “La Generalitat es trobà amb uns centres penitenciaris molt mancats de recursos assistencials i s’hagué de posar a treballar per millorar les condicions de vida dels presos i l’atenció rebuda per part de tots els professionals que treballaven en la seva reinserció, perquè el que també havia canviat durant la transició és que les presons ja no eren llocs només de custòdia, sinó que també havien de permetre que el pres es rehabilités i es pogués tornar a integrar a la societat.”

L’any 1979, amb la nova llei orgànica que regula l’àmbit sanitari a les presons i, després, l’any 1987, quan el greu problema de la sida començava a fer estralls a les presons catalanes, el nombre de facultatius va augmentar considerablement: “A partir d’aleshores s’intentà treballar no solament a requeriment del pacient, sinó també en programes de prevenció. És a dir, encara que un pacient no s’acosti a la infermeria, la infermeria s’acosta a ell per fer-li proves de sida, d’hepatitis c, de tuberculosi, etc.”

El Departament de Justícia i el de Sanitat van signar un acord l’any 1991 que va possibilitar que la xarxa pública de sanitat estigués a disposició de la Sanitat Penitenciària sempre que fos necessari: “El problema era que l’atenció primària es podia fer dins de les presons, però no era tan senzill quan es tractava que un pres visités l’especialista o fos intervingut. Així, doncs, a partir d’aleshores es van crear dos centres: el 1992, el Pavelló Hospitalari Penitenciari de Terrassa, que compta amb trenta-sis llits, i, el 2003, la Unitat d’hospitalització psiquiàtrica Penitenciària de Catalunya, que gestiona una entitat privada i que paga el Departament de Sanitat.”

El model català, doncs, opta per no tenir un hospital exclusiu per a presos, sinó per mantenir un pavelló a part que pot utilitzar tots els recursos de l’hospital només travessant un passadís: “Els presos estan en un pavelló d’alta seguretat i només cal que se’ls desplaci cap a d’altres dependències perquè es puguin beneficiar dels serveis que ofereix l’hospital; d’aquesta manera, s’eviten una doble xarxa, que no seria rendible, i els trasllats, que sempre poden ser perillosos per possibles fugues.”

El següent pas que s’ha de fer, i que sembla que ben aviat es tirarà endavant, és que els metges que treballen dins les presons fent assistència primària s’incorporin realment a la xarxa d’atenció primària de Catalunya: “Es tracta que un centre gran que té dos mil interns pugui ser considerat un centre d’atenció primària com el que hi ha a qualsevol barri o poble del nostre país.”

De fet, la tasca que fa un metge dins la presó és semblant a la que fan tots els facultatius de Catalunya a l’atenció primària: “Sí que és cert que hi ha unes malalties que tracten més que els altres i això els fa més experts en un tema i menys en els que tracten menys. No és que el pacient penitenciari tingui malalties diferents, té les mateixes que podem tenir tots, però sí que els metges i les infermeres d’aquests centres veuen més casos de malalties infeccioses que geriàtriques, per exemple. Sobretot es porten a terme programes sobre la sida, l’hepatitis C, la tuberculosi i les toxicomanies, que són les malalties que més afecten els interns.”

D’altra banda, s’està treballant en telemedicina per evitar sortides dels interns de les presons. “Estem en un programa, per exemple, en què els presos del centre de Lleida es posen en contacte amb un especialista de l’Hospital Arnau de Vilanova d’aquesta ciutat a través de recursos telemàtics, mitjançant els quals se segueix l’evolució de les seves patologies”.

Aquestes apostes de futur i moltes d’altres són les que els metges dels serveis penitenciaris catalans volen continuar tirant endavant, perquè “a un pres la societat l’ha privat del dret a la llibertat, però no del dret a la vida, a la salut i a l’assistència sanitària.”