Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dra. Maite Utgés Nogués
DRA. MAITE UTGÉS NOGUÉS.
Fotografia: Àngel Font

DRA. MAITE UTGÉS NOGUÉS. PSIQUIATRIA

Obra:

Text del 2004

Els psiquiatres no hem de jutjar el pacient. Com a eina de treball s’ha d’utilitzar la comunicació i no pas l’enfrontament.

Diu que és filla de Lleida, de les Borges Blanques, on hi ha el millor oli d’oliva del món. La Dra. Maite Utgés Nogués és metgessa especialitzada en psiquiatria. Té consulta privada, però la sanitat pública ha estat sempre la seva ocupació fonamental. Treballa a l’Hospital Santa Maria de Lleida en l’àmbit de la salut mental i tracta d’una manera específica els problemes derivats de les drogodependències. No en va és màster en drogodependències (1990) i en salut pública (1992) per la Universitat de Barcelona, màster en psicopatologia clínica per la Universitat Ramon Llull (1996) i especialista en alcoholisme per la Universitat Autònoma de Madrid (2001). “La psiquiatria és una tasca que permet tenir una bona salut mental. Salut mental significa tenir capacitat per desenvolupar la vessant afectiva, cognitiva i social, aspectes fonamentals per al bon funcionament del benestar personal i col·lectiu. És una especialitat que faig molt a gust. Vaig triar-la, perquè tinc un esperit de servei molt vocacional.”

Es defineix com una professional més humanista que no pas biologista. “La biologia i els gens poden generar determinades patologies, però l’entorn és molt important. A les depressions, hi ha una causa orgànica, però també poden precipitar-la tota una sèrie de dificultats d’adaptació.”

No va tenir cap avantpassat metge ni té cap familiar que ho sigui. “Sóc l’ovella negra de la família. La decisió va ser lliure, personal i sense antecedents familiars. Tenia ganes de fer una carrera que, d’entrada, m’oferís la possibilitat de fer un servei a la societat. Per aquesta raó vaig elegir estudiar medicina, que era el que m’agradava i a posteriori, dins del ventall existent vaig tenir clar que faria psiquiatria.”

A la facultat de Lleida va iniciar la carrera tot just quan s’estrenava. “La situació de la nova facultat va ser molt peculiar. Fèiem les classes en un edifici de magisteri, només teníem una aula i els nostres pares van haver de finançar el laboratori. No obstant això, el fet de ser un grup petit proporcionava qualitats positives per a la meva carrera. A més, hi havia bons professors, uns eren de Lleida i d’altres es desplaçaven des de Barcelona.” L’especialitat també va fer-la a Lleida.

L’any 1986 va començar a treballar a l’Hospital de Santa Maria. “Bàsicament, tota la meva experiència professional s’ha desenvolupat a l’Hospital Santa Maria.” Llevat d’una temporada en què va demanar una excedència de vuit anys, perquè va sortir elegida diputada pel PSC al Parlament de Catalunya dues legislatures consecutives. Al Parlament també s’ocupava de temes sanitaris.

De la seva estada al Parlament destaca la participació en la creació de diverses lleis que afecten l’àmbit sanitari. “L’any 1984 vaig participar en la discussió de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) que ha estat la llei bàsica del funcionament sanitari. També vaig participar activament en la reforma de la Llei de prevenció i assistència en matèria de substàncies que poden generar dependència. Tothom acceptava més o menys les propostes, però hi va haver una mica de resistència sobre les restriccions amb les drogues legals com el tabac i l’alcohol. Va ser una època en la qual va funcionar molt el diàleg i la persuasió, perquè entenguessin que no es tractava d’una prohibició sinó d’establir unes limitacions per tal d’evitar problemes.”

La persuasió, tan útil en el terreny polític, és indispensable en la seva tasca diària. “Els psiquiatres no hem de jutjar el pacient. Com a eina de treball s’ha d’utilitzar la comunicació i no pas l’enfrontament. Hem de dialogar amb el pacient i intentar provocar un canvi. La comunicació ha de ser persuasiva, en el sentit de convèncer el pacient perquè pugui assimilar la seva evolució.”

La seva consulta privada és una extensió de la feina que desenvolupa a la vessant pública. “Sempre he treballat a la pública, però com que l’addicció a les drogues és una malaltia amb molts estigmes i un grup de pacients preferien ser atesos en un espai que preservés la seva intimitat, vaig decidir obrir una consulta privada.”

L’assistència a les persones amb addicció a les drogues s’ha de normalitzar. “La qüestió és que l’addicció a les drogues és una malaltia més de la salut mental i així està classificada quan compleix uns requisits establerts i per tant s’ha de tractar des de la xarxa de salut mental.”

Contempla la problemàtica de les drogues amb una visió bàsicament sanitària. “No es tracta de decidir si s’han de legalitzar les drogues o no. Del que es tracta és de saber que totes les drogues poden provocar problemes a certs col·lectius i en determinades situacions. El que interessa és veure que hi ha un pacient que consumeix una substància i hem d’estudiar com la consumeix, quines són les seves circumstàncies, quins problemes li ocasiona i quins efectes tindrà el consum de droga al llarg de la seva vida.”

La Dra. Utgés explica que hi ha tres potes que són les tres causes que empenyen les persones a consumir drogues i a ser-ne dependents. “Les causes de l’addicció a les drogues són multifactorials. Hi ha tres potes que aguanten la taula de les drogodependències. D’una banda, les dificultats individuals, els problemes emocionals i la inadaptació a determinades situacions. Després, hi ha les dificultats socials. Molts pacients, per identificar-se amb el grup al qual pertanyen se senten induïts a consumir drogues. La tercera pota són els factors familiars. Sovint els nostres pacients es converteixen en l’eix d’unió de pares que tenen dificultats de comunicació.”

És conscient del fet que la prevenció és un tema difícil, però possible. “La prevenció és més lenta que l’assistència. Per fer-la possible s’han de trencar una sèrie d’interessos establerts i cal crear alternatives socials per als joves que no estiguin relacionades només amb el consum.”

Creu amb fermesa que amb una bona base educativa i la promoció d’hàbits saludables, s’estalviarien moltes mesures de prohibició. “No s’ha de perdre mai de vista que el més important és fer una tasca educativa. Si volem reduir els índexs de mortalitat i morbilitat de determinades malalties, s’ha de fer una tasca de prevenció seriosa i no prendre mesures dràstiques i hipòcrites com expulsar els nens que consumeixen unes drogues que han adquirit al pati de l’escola. Molts centres prefereixen castigar a parlar del problema i estudiar-lo en profunditat.”

Quan apareix el problema, el tractament interdisciplinari és fonamental. “Sovint cal fer en una primera fase un tractament farmacològic. Després, hi ha d’intervenir la teràpia, que pot ser individual, de grups, o familiar. També hi tenen un paper fonamental els assistents socials per intentar ajudar la persona quan té altres dificultats afegides.”

Valora la situació de l’atenció de la drogodependència a Catalunya en relació a la resta de països europeus com a correcta. “Hi ha països que estan més avançats, però tenim un nivell correcte en proporció al nivell europeu.” 

Defensa el sistema sanitari públic amb coneixement de causa. “La sanitat ha avançat molt. Vaig tenir una neoplàsia de mama, i he fet tot el procés terapèutic a la pública, perquè m’oferia confiança. En general, la privada no té els mitjans tecnològics ni els recursos humans de què disposa la sanitat pública.”