Dra. Maria Álvarez Riedweg
Dra. Maria Álvarez Riedweg
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DRA. MARIA ÁLVAREZ RIEDWEG

MEDICINA GENERAL- DROGODEPENDÈNCIES

Text del 2004

Les drogodependències són un trastorn cerebral que poden afectar a qualsevol persona i que tenen tractament.

La doctora Maria Álvarez Riedweg, màster en drogodependències, va optar per especialitzar-se en aquesta branca, desgraciadament sense reconeixement oficial encara, seguint “una vocació dins d’una vocació. Vaig començar a estudiar a la Universitat de Barcelona, però en aquells moments, per problemes personals, no vaig poder continuar la llicenciatura. Aleshores vaig començar a treballar en una entitat bancària.”

Arribà a ser cap de departament, posició que li va permetre observar el patiment personal i social que els trastorns psicològics comporten: “Desitjava ajudar els treballadors del departament que presentaven un trastorn psicològic.”

S’hi va abocar tant que un dia comentà al metge d’empresa, el doctor Martí Mercadal, que desitjava estudiar psicologia. “El doctor Martí em va recomanar que estudiés medicina perquè també podria fer de psicòleg en el tracte amb els pacients, però que no podria actuar a la inversa.”

Aquelles paraules van animar-la definitivament a incorporar-se un altre cop a la llicenciatura de medicina. Un cop graduada es va especialitzar en medicina del treball, però mai no ha exercit dins d’aquest àmbit i va preferir treballar com a metgessa d’assistència primària a un centre de La Llagosta. Fou exercint aquesta tasca que es començà a interessar per la problemàtica de les drogodependències: “En mirar les estadístiques, em vaig adonar del gran nombre de pacients joves que morien cada any o bé per la sida o bé per una sobredosi o per un ajustament de comptes. Vaig voler aprofundir en aquest àmbit i vaig entrar en contacte amb el doctor Francesc Freixa i Sanfeliu, que ha estat el meu gran mestre, amb ell vaig aprendre que l’alcohòlic i el drogadicte són malalts, i que tenen tractament.”

La presa de consciència la va fer desitjar formar-se en aquest camp: “Vaig estudiar un màster de dos anys en drogodependències i un curs de nou mesos a la unitat d’alcohologia de l’Hospital Clínic que dirigia el doctor Gual; posteriorment vaig treballar-hi durant tres mesos.” També van ser molt importants les lectures i indicacions que li donaven els doctors Lluís Bach i Ramon Rovira.

La drogoaddicció és un trastorn biopsicosocial: “Les drogues són substàncies presents i de vegades consentides, com en el cas de l’alcohol, a la nostra societat i que tenen uns efectes farmacològics sobre el nostre organisme: influeixen en la nostra percepció de la realitat i creen una tolerància i una addicció. Si ens preguntem per què un individu esdevé drogodependent mentre que un altre que també ha estat consumidor d’aquestes substàncies no ho fa, haurem d’arribar a la conclusió que en la dependència influeixen aspectes biològics i metabòlics, factors socials –la tolerància o permisivitat social cap a una droga o les modes– i també els de vulnerabilitat psicològica del subjecte.”

Tal com va establir l’OMS l’any 2004, “les addiccions són un trastorn cerebral de la mateixa categoria que les patologies neurològiques o psiquiàtriques i que poden afectar qualsevol persona.”

Un dels grans problemes de les drogodependències és que el malalt no vol adonar-se de la seva problemàtica i “s’autoenganya sistemàticament per tal de no adonar-se de la seva dependència.”

Són la seva família i el seu cercle proper els que primer se n’adonen i els que intenten que en prengui consciència. Sovint s’ha de produir una profunda crisi, un accident, un acomiadament laboral, un conflicte familiar greu, per tal que l’afectat s’adoni veritablement de la seva addicció i vulgui lluitar-hi: “La presa de consciència moltes vegades no és individual, sinó que està motivada per factors socials. És aleshores quan el malalt comença un tractament durant el qual ha d’assumir que la substància consumida controla la seva vida i condiciona les seves accions i comportaments.”

Pel que fa a la prevenció, cal reconèixer que ni la societat ni l’escola no han sabut actuar-hi. “El currículum educatiu tracta d’una manera transversal la prevenció de la drogoaddicció; no obstant això, el consum de drogues sol produir-se en l’etapa adolescent.”

La doctora Álvarez pogué fer realitat la seva veritable vocació pel món de les drogodependències quan començà a col·laborar amb el Centre Terapèutic La Garriga, del qual actualment és la directora mèdica. Aquesta institució havia estat creada dins del Balneari Blancafort: “El centre, impulsat pels doctors Montal, Bach i Freixa i el propietari del balneari, Claudi Ribera, va ser creat de forma privada fa vint-i-quatre anys per tractar els pacients amb problemes de drogodependència relacionats amb l’alcohol, el cànnabis, la cocaïna i els psicofàrmacs, i que volien assumir un programa lliure de drogues.”

Posteriorment, sota la presidència de Sol Bacharach es va impulsar el centre Mare Nostrum, que funciona dins del balneari, però de manera independent. Els pacients realitzen el tractament intensiu des d’un espai obert i comunicat amb la resta de la societat: “La durada mitjana de les teràpies és de vuit setmanes. Durant els primers dies, el pacient està incomunicat perquè s’ha de lluitar contra la dependència física que pateix, però passats aquests dies crítics pot sortir de l’àmbit terapèutic i relacionar-se amb la resta de clients del balneari i amb la població. Un cop s’ha superada aquesta desintoxicació, el malalt passarà per les etapes de deshabituació, rehabilitació i reinserció. Aquesta darrera fase tindrà lloc en el seu hàbitat normal quan s’incorpori a la seva vida laboral i familiar. Cada cas és especial i pot ser que els terminis de temps s’escurcin o s’allarguin en funció de la problemàtica personal i de l’historial clínic.”

Després d’aquest període cal que el tractat segueixi un programa de controls i teràpia, i fins dos anys més tard no es podrà parlar de rehabilitació. El pilar fonamental en tot aquest procés és la teràpia de grup, en què es troben quinze o vint pacients en fases diferents del tractament. Es tracta de sessions monitoritzades per terapeutes experts que canalitzen i reorienten les experiències personals. Una especificitat d’aquests grups és que els terapeutes són exdependents rehabilitats: “Aquests terapeutes disposen de les eines teòriques i personals adequades per ajudar els pacients perquè han viscut la malaltia i la seva recuperació. A més, la seva capacitat empàtica és superior a la d’un terapeuta sense vincles personals amb la dependència.” Passats aquests dos anys, es recomana que els malalts segueixin una teràpia recordatori per no recaure.

A la doctora Álvarez l’omple totalment la seva tasca: “La nostra feina ens porta molt de goig, però també molta angoixa perquè els usuaris del nostre centre moltes vegades provenen d’altres sistemes de desintoxicació que han fracassat. Quan un drogodependent no es rehabilita pot acabar o bé en un centre psiquiàtric, perquè pot derivar en trastorns com paranoies o esquizofrènies, o bé al cementiri, per les conseqüències físiques letals de les drogues i les malalties associades. Afortunadament, podem ajudar els pacients a resoldre la seva drogodependència. El nostre protocol funciona i això ens omple de joia.”