Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dra. María Ferrándiz Mach
DRA. MARÍA FERRÁNDIZ MACH.
Fotografia: Àngel Font

DRA. MARÍA FERRÁNDIZ MACH. NEUROFISIOLOGIA CLÍNICA

Obra:

Text del 2004

La neurofisiologia no és una exploració estàtica sinó una expressió dinàmica.

.

La neurofisiologia clínica contemporània es troba en ple desenvolupament. No deixen de sorgir nous mètodes i conceptes que desplacen els antics. L’aplicació dels últims avenços de la ciència, la tècnica i els mètodes d’anàlisi estadística han generat un impuls extraordinari en aquesta especialitat mèdica que coneix a bastament la doctora María Ferrándiz Mach, neurofisiòloga de l’Hospital Josep Trueta de Girona i cap de secció en funcions de neurofisiologia. Com ella indica, aquesta especialitat “es dedica a l’estudi del funcionament de les vies nervioses centrals i perifèriques i implica l’estudi de tot tipus de trastorns de nervis i músculs, de medul·la, de tronc cerebral i de cervell.”

Sols és possible realitzar diagnòstics fiables amb una sòlida preparació teòrica i pràctica. “Un bon examen clínic inicial és una part imprescindible de l’avaluació del pacient neurològic, i un punt de partida fonamental per a les proves tècniques que realitzem els neurofisiòlegs. La neurofisiologia no és una exploració estàtica sinó dinàmica en què és bàsic l’interrogatori del pacient per orientar correctament l’exploració posterior. Els estudis neurofisiològics són un mitjà de diagnòstic i investigació efectiu per determinar l’estat anatòmic funcional del sistema nerviós.”

Aquesta doctora establerta avui a les terres gironines va néixer a Barcelona, ciutat en la qual va despertar-se el seu interès per la medicina. “Sempre he sentit una gran admiració per les humanitats i al llarg del batxillerat se’m va anar despertant un interès creixent per la medicina. Vaig decidir que volia ser metgessa i ben aviat vaig veure clar que m’especialitzaria en el camp de la neurologia. Els estudis de medicina els vaig realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona, un espai de formació que feia molt poc que havia començat a funcionar i que disposava de bons professors i aplicava un concepte modern de la docència. La unitat docent, a partir de tercer de carrera, va passar a ser a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Allà vaig conèixer de prop la neurologia, la vaig palpar i em va convèncer. Els ensenyaments del doctor Adolf Pou Serradell van ser bàsics a l’hora d’encaminar la meva trajectòria professional. En aquells moments no era conscient que entrava en un àmbit de la medicina ple d’enigmes i incerteses.”

Si bé la neurofisiologia a mitjan dels anys setanta encara no estava del tot estructurada, “a l’Hospital de la Vall d’Hebron començava a haver-hi professionals mèdics brillants amb un gran domini de la patologia neurològica, els quals van fer néixer en mi l’interès per aquest món. Gràcies als seus ensenyaments vaig poder confirmar que el meu desig era vincular-me a la neurofisiologia clínica.”

El 1978 es posà en marxa el sistema MIR. “La meva promoció va ser la primera d’haver de passar l’examen. Va ser un autèntic drama per a la majoria d’estudiants. Vaig aconseguir aprovar i escollir l’especialitat desitjada, la neurofisiologia, aleshores encara molt desconeguda. L’Hospital de la Vall d’Hebron em va brindar una oportunitat molt bona de formar-me. En el nostre camp de treball, però, hem d’estar actualitzant de forma constant els nostres coneixements. És positiu anar a l’estranger per conèixer altres formes de treballar. Buscar els bressols de coneixement enriqueix profundament. Durant uns anys vaig realitzar estades curtes a hospitals europeus, entre els quals el de Ljubljana, a Eslovènia, on hi ha un dels centres de neurofisiologia més importants del món.”

Els primers passos professionals de la doctora Ferrándiz van tenir lloc a la Clínica Salus de Barcelona. “Allà feia d’electroencefalografista i de forma puntual també m’encarregava de realitzar electromiografies, un conjunt de proves que es fan per diagnosticar patologies del sistema nerviós perifèric. Poc temps després vaig rebre una trucada del doctor Papi Bustos de la Vall d’Hebron per informar-me que a l’Hospital Josep Trueta de Girona buscaven un metge per muntar l’electromiografia. El 1986 entrava a formar part de l’equip d’aquesta entitat hospitalària de referència a les terres gironines. El cap de servei de neurofisiologia, el doctor González López, va ser durant divuit anys el meu cap i un gran suport en la meva tasca; ell em va permetre construir un espai per realitzar electromiografies que progressivament s’ha convertit en una eina molt necessària no sols en neurologia sinó també en traumatologia, reumatologia i medicina interna.”

Un any després d’arribar a Girona va associar-se amb un grup de metges per formar una entitat mèdica que “apliqués els coneixements i funcionament de la nostra tasca a la sanitat pública al camp de la medicina privada.”

El més antic i utilitzat dels mètodes neurofisiològics d’estudi de les malalties neuromusculars és l’electromiografia convencional. “Permet el diagnòstic de la compressió del nervi medial canal carpià, determinar afectacions dels nervis perifèrics, traumatismes d’accidents, lesions en nadons provocades en el part, etc. L’electromiografia és molesta per al pacient; per tant, haig de crear un ambient de relaxació en què el diàleg i la comunicació són bàsics per tranquil·litzar-lo i també per conèixer la realitat de la seva patologia. El meu objectiu és arribar al fons del problema i precisar al màxim el diagnòstic. El vessant humà de la professió sempre ha de guiar la nostra labor.”

Les malalties de l’aparell neuromuscular constitueixen un dels capítols més controvertits i difícils de la neurologia. Als professionals de la neurologia i la neurofisiologia clínica els resten grans reptes per afrontar en el futur d’una disciplina que en els darrers anys ha viscut una gran transformació i ha passat a oferir solucions a patologies que fins fa poc eren desconegudes.