Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DRA. MONTSERRAT ORTIZ SOLER
DRA. MONTSERRAT ORTIZ SOLER
Fotografia: Àngel Font

DRA. MONTSERRAT ORTIZ SOLER ANESTESIOLOGIA I REANIMACIÓ

Obra:

Text del 2005

L’actual sistema sanitari és un model esgotat.

L’any 1983, quan la Dra. Ortiz finalitzava la carrera de medicina, no era fàcil trobar feina i de fet el primer treball desenvolupat va ser el resultat d’una dura oposició: El MIR. “Va ser problemàtic iniciar-se en aquest món laboral; en aquells anys a les facultats finalitzàvem molts metges, 23.000 candidats per 1.200 places de formació especialitzada. Tampoc va ser fàcil prendre la decisió a l’hora d’escollir l’especialitat, però mai m’he penedit de cap decisió presa i, de fet, l’anestesiologia és una de les especialitats més àmplies i completes, jo diria que és la medicina interna del procés perioperatori. Va ser una sort ensopegar-hi.”

A la Vall d’Hebron va aprendre que l’anestesiologia és un assaig clínic constant, “on les accions dels fàrmacs tenen un efecte immediat. L’educció i el despertar anestèsic combinen la màgia de l’art i la ciència simultàniament, la farmacocinètica i la farmacodinàmica, malgrat poden seguir patrons matemàtics, juguen amb la variabilitat individual de cada malalt que només pot compensar-se amb la capacitat i perícia del professional.”

Però no tot va ser agradable en descobrir l’especialitat: “Ja des de molt aviat vaig adonar-me del sacrifici que representava la cobertura de les llargues jornades assistencials amb horaris moltes vegades incompatibles amb una vida normal o familiar.”

Després de finalitzar l’especialitat a la Vall d’Hebron, va tenir l’oportunitat de conèixer Fernando Vidal, en aquell moment cap de servei d’anestesiologia al Germans Tries. “La seva qualitat humana va influir en la meva professió, com a mestre i com a persona. Va saber arreplegar diversos anestesiòlegs formats en diferents hospitals i motivar-nos amb el que considero una competitivitat sana per tal d’aconseguir la màxima il·lusió en el nostre desenvolupament professional. Eren els anys noranta, l’especialitat havia arribat al seu grau de plenitud amb factor impacte i tots hi volíem contribuir. Fernando va endinsar-me en l’interès per tractar el dolor, en què ell era un pioner. La cirurgia ambulatòria ens va marcar un repte per ser òptims. Aquells deu anys d’adjunta van ser els més profitosos des del punt de vista de publicacions i també per conèixer i treballar amb professionals en aquests moments capdavanters i modèlics de l’especialitat, com Canet, Montero, Garcia-Guash o Aguilar, que actualment intenten millorar l’exercici i el coneixement de l’especialitat.”

Són una generació que no va deixar perdre cap oportunitat. “Vam ser formats pel repte. Mai no he dubtat a assumir responsabilitats i va ser per la confiança d’en Joan Farre que vaig iniciar-me com a cap de servei en el món de la gestió. Encara que això m’ha abocat a situacions difícils, sempre he rebut ensenyança de totes les situacions en què m’he trobat. Vam patir la poca planificació i la falta d’especialistes es va agreujar quan l’any 1999 es va fer front políticament al que s’anomena les llistes d’espera quirúrgiques. Malgrat tot, l’experiència no m’ha fet canviar i continuo pensant que val la pena intentar anar cap a una millora.”

L’anestèsia ha passat de ser una especialitat jove aplicada per qualsevol i de qualsevol manera, a utilitzar sistemes i mètodes copiats de l’aviació que n’han millorat els resultats. En només cent anys la seguretat i la disminució de les complicacions en l’acte anestèsic ha estat sorprenent. “Abans era normal que malalts morissin durant una intervenció quirúrgica. Aquests avenços són deguts a la millora dels fàrmacs, de les tècniques, de la monitorització i de la formació dels qui la practiquen. Crec que aquesta millora científica i tècnica de l’especialitat no ha estat igual pel que fa a les condicions de treball, ni a l’eficàcia com a servei central que som. Som servei de serveis quirúrgics. El model sanitari català que tant ha permès als gestors magnificar les prestacions i l’extensió de l’assistència, no ha afavorit en cap moment aquesta especialitat hospitalària, que ha estat colpejada a conseqüència de l’estalvi en els professionals i els recursos.”

La pressió per eliminar les llistes d’espera ha fet augmentar el nombre d’especialistes, ja sigui augmentant les places de formació o amb la incorporació d’especialistes estrangers, però aquestes actuacions no són suficients per trobar solució al desequilibri de la demanda i l’oferta de serveis anestèsics. “Els anestesiòlegs hem calculat l’increment de les necessitats, i els professionals necessaris. Ens trobem, doncs, davant d’una especialitat pràctica, on, parlant clar, en el dia a dia ens falten mans. Encara avui, les responsabilitats i funcions dins les àrees quirúrgiques estan totes per definir, això no és així en tots els països. Jo diria que professionalment estem en uns coneixements i pràctica internacionals, però treballem amb organitzacions obsoletes. A les àrees quirúrgiques és on més s’ha de millorar i reorganitzar el procés assistencial per aconseguir un sistema de treball segur i eliminar el que s’anomenen condicions latents, que són les que condicionen els errors per defectes organitzatius.”

El model organitzatiu dels hospitals és rígid, no afavoreix l’eficiència de l’anestesiologia. “El resultat és poc tractament del dolor malgrat l’augment de les plantilles i la dificultat per disminuir les llargues jornades de treball. Com a resultat, no es cobreixen les expectatives, tant dels professionals com de l’usuari.”

Tot aquest entramat de factors constitueix un repte per als serveis d’anestèsia. “Penso que l’objectiu més important en un futur pròxim com a especialitat serà fer front a les necessitats d’una manera eficaç i responsable, i per això serà imprescindible la delegació de funcions en una infermeria més especialitzada i formada, que a la vegada s’haurà d’integrar en els serveis per contribuir en els objectius que aquests han d’acomplir. Tot això, en un marc rígid, on sovint els procediments administratius prevalen per sobre de tot en les institucions hospitalàries.”

 Cal, segurament, un canvi cultural, que hauria d’estar impulsat pels professionals i recolzat per les institucions amb el corresponent suport normatiu per tal d’aconseguir una millora substancial en la prestació del procés anestèsic.El canvi implica treball i aquesta línia és d’un gran esforç per part de tots, també nostra. Els que continuem a la sanitat pública sobrevivim amb l’objectiu d’aconseguir que el nostre treball, siguin quines siguin les dificultats, sigui d’una qualitat més que acceptable, i a partir d’aquí intentar aconseguir més recursos per un únic objectiu que hauria de ser el mateix per a tots: tenir una sanitat acceptable.”

Malgrat tot, creu que la seva professió és una de les més nobles, encara avui: “Crec que un entorn desfavorable no és suficient per al desànim. Vull animar tots els professionals a pensar que ells són els únics que amb el seu esforç personal permeten tenir una sanitat de qualitat. Malgrat no ser un bon sistema, ha estat el menys dolent per a l’usuari en els darrerrs anys i en el nostre país. Ara, però, és un model esgotat.”