Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DRA. MONTSERRAT PALLARÈS ROS
DRA. MONTSERRAT PALLARÈS ROS.
Fotografia: Àngel Font

DRA. MONTSERRAT PALLARÈS ROS. Reumatologia

Obra:

Text del 2005

 L’experiència esdevé essencial per emetre el diagnòstic, com també la realització d’una bona història clínica.

La reumatologia és l’àrea de la medicina que s’encarrega de l’estudi de les malalties que afecten les articulacions, els teixits que les rodegen i les malalties del teixit connectiu i immunològiques, que provoquen dolor, rigidesa i limitacions del moviment. És una de les especialitats més complexes de la medicina. La seva pluridisciplinarietat és evident si es té en compte que una malaltia reumàtica es pot manifestar en qualsevol part del cos. Les articulacions són els punts on s’uneixen els ossos. Quan es produeix una inflamació de l’articulació es parla d’artritis, quan s’afecten els teixits tous que rodegen l’articulació es denomina reumatisme de parts toves i quan es gasten les articulacions parlem d’artrosi. L’era moderna de l’especialitat és bastant recent, de mitjan segle xx, ja que durant anys les patologies reumatològiques havien estat vinculades a la medicina interna perquè afecten la majoria de les parts del cos. La doctora Montserrat Pallarès Ros, reumatòloga, recalca l’àmplia base de coneixements en medicina interna que ha de tenir el reumatòleg “per arribar a diagnòstics a vegades difícils. El dolor o bé la impossibilitat de realitzar determinats moviments que provoquen les malalties reumàtiques representen una disminució notable de la qualitat de vida. Treballem per trobar solucions a les patologies reumàtiques però també per millorar la qualitat de vida dels malalts.”

Montserrat Pallarès Ros va néixer a Sant Boi de Llobregat. Filla d’una família pagesa sense precedents en el món de la medicina, va decidir embarcar-se en un projecte de futur pel qual no rebria suport familiar. “Jo havia de seguir la tradició familiar, casar-me amb un agricultor. La medicina m’havia agradat des de petita. Als catorze anys vaig expressar la meva voluntat de no seguir el mateix camí. Vaig deixar parcialment els estudis i vaig començar a treballar en una notaria. Allà vaig descobrir un nou món on esdevenia prioritari formar-se i adquirir coneixement. Vaig interessar-me per l’estudi i als vint anys vaig començar el batxillerat. Uns anys més tard assoliria el meu somni, matricular-me de medicina a la Universitat de Barcelona. Paral·lelament treballava en un institut psiquiàtric, on vaig comprendre la importància del tracte humà del pacient. Després d’aquesta etapa, i mentre estudiava la carrera, vaig posar-me a estudiar infermeria, fet que em va permetre treballar els caps de setmana a l’Hospital Clínic com a infermera i acabar medicina.”

Van ser anys de gran esforç personal que van culminar amb l’assoliment de la llicenciatura. Un fet desgraciat, la mort inesperada de la seva mare, i el pare malalt van fer que hagués de dedicar-se a tenir cura de la família. Un temps després va redreçar el seu camí i va traslladar-se a París per realitzar l’especialització en reumatologia, àmbit pel qual sentia una especial atracció. “Allà vaig conèixer els grans pares de la reumatologia actual, personatges il·lustres, que van formar-me a bastament. Vaig treballar d’infermera de cures intensives nocturnes a l’Hospital Foix. L’especialitat la vaig desenvolupar a l’Hospital Cochin, mentre que les pràctiques les feia a l’Hospital Leopold Belland amb el doctor Lequesne i les sessions clíniques a l’Hospital Lariboisière amb la gran oportunitat de seguir les sessions radiològiques del doctor Stanislas de Seze, un dels pares de la reumatologia actual. Va ser una gran sort poder realitzar una part de l’especialització a París.”

De nou a Barcelona per problemes familiars, va entrar a treballar a l’Hospital Clínic en el servei del doctor Rotés, “un dels grans mestres de la reumatologia espanyola i un referent al llarg de la meva trajectòria professional. Allà vaig acabar l’especialitat i vaig posar en marxa una tècnica poc utilitzada a l’Estat espanyol que avui s’està estenent molt, la capil·laroscòpia, que aplico des d’un dels meus espais de treball actual a l’Hospital del Sagrat Cor. És una tècnica que requereix la utilització d’un microscopi per poder observar la pell al voltant de l’ungla. En certes malalties reumàtiques els capil·lars es deformen i agafen formes diverses. Les alteracions capil·laroscòpiques poden aparèixer abans que la patologia i permeten fer un diagnòstic precoç, evolutiu i pronòstic. Aquesta tècnica serveix per orientar i diagnosticar certes malalties del teixit connectiu com l’esclerodèrmia, el lupus, la dermatomiositis, l’artritis reumatoide i d’altres. És una tècnica que requereix molta experiència i dedicació.”

L’Hospital del Sagrat Cor i la Policlínica Barcelona han esdevingut el seu marc de treball. La doctora Pallarès es manifesta un aferrissada defensora de la història i l’exploració clínica, com la base del diagnòstic que, sens dubte, mai no podran ser substituïdes per estudis de laboratori, i en la reumatologia no hi ha l’excepció. “Diagnosticar amb rigor no és fàcil. L’exploració és fonamental en la reumatologia. Una bona història clínica i una exploració esdevenen un puntal essencial per orientar el diagnòstic. A través d’un interrogatori exhaustiu, d’escoltar i de l’anàlisi de les explicacions del pacient es pot obtenir informació essencial per al diagnòstic. La pressió assistencial en el camp de la sanitat no ha de permetre que els metges deixin de fer una exploració completa al pacient. Avui disposem de moltes tècniques exploratòries valuoses com a complement de l’exploració, però no hem de caure en el parany d’utilitzar-les com a substitutiu diagnòstic. Els metges hem de mirar, escoltar i palpar el pacient per obtenir dades sobre allò que li passa. En aquest sentit, segueixo els passos dels meus professors, que feien despullar els pacients i miraven articulació per articulació.”

En l’actualitat es coneixen més de dues-centes malalties diferents que tenen com a símptoma bàsic l’afectació de les articulacions. Cadascuna té un pronòstic, evolució i tractament diferent, i això vol dir que el professional mèdic ha de conèixer el tipus de patologia i per obtenir el tractament més adequat a les característiques de la persona que la pateix. “La complexitat de la fisiologia i la psicologia humana fa que amb freqüència el patiment emocional com l’estrès, la depressió o l’ansietat es manifesti amb símptomes físics com el dolor musculoesquelètic. L’exercici físic és una de les gran recomanacions de la nostra especialitat perquè millora la força muscular i la mobilitat articular. A vegades els remeis ancestrals que ja practicaven els nostres avantpassats, com els banys i les cures termals, són efectius per a la millora tant simptomàtica com funcional en el tractament de determinades patologies reumàtiques.”

Els trastorns reumàtics i musculoesquelètics són força habituals entre la població, especialment entre la gent gran. Però també entre la gent jove n’hi ha alguns tipus que es manifesten precoçment. Una persona pot tenir alguna forma de reumatisme en qualsevol etapa de la seva vida i per això la tasca del reumatòleg esdevé fonamental i exigeix el rigor de professionals destacats com la doctora Montserrat Pallarès.