Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dra. Nélida Grande Mieza
DRA. NÉLIDA GRANDE MIEZA.
Fotografia: Àngel Font

DRA. NÉLIDA GRANDE MIEZA. CIRURGIA PLÀSTICA

Obra:

Text del 26-07-2010

La crisi ha resituat les coses, perquè la circulació de diners havia banalitzat el fet de sotmetre’s a intervencions quirúrgiques d’estètica, convertides així en un mer objecte de consum.

L’aparença de les persones juga un paper molt important en l’estabilitat emocional i en l’èxit social. S’ha de tenir una personalitat molt forta per tenir un defecte físic i no donar-li importància. Però l’equilibri emocional no pot dependre exclusivament de l’aspecte. L’ideal seria que la gent es conegués a sí mateixa, que treballés més la seva personalitat.

No és fàcil aconseguir que una persona se senti a gust amb ella mateixa. Però és l’opció que he triat, perquè m’apassiona l’alt component creatiu i artístic que implica.

La metgessa Nélida Grande Mieza, especialista en cirurgia plàstica, reparadora i estètica, disposa de consulta oberta a Sabadell i Barcelona. El sector de la cirurgia plàstica acaba de sortir d’un boom exagerat. “La crisi ha resituat les coses, però els últims vuit anys hem treballat en excés. La circulació de diners ha banalitzat el fet de sotmetre’s a intervencions quirúrgiques d’estètica, convertides així en un objecte de consum.”

Al llarg dels temps, “la imatge física de les persones ha jugat un paper molt important en l’estabilitat emocional i en l’èxit social. Els cànons de bellesa han canviat, però sempre hi ha hagut el denominador comú de voler veure’s bé. Tenim una imatge corporal per a nosaltres mateixos, però també per als demés.”

Trobar-se bé davant d’un mirall ja significa tenir un 50% de seguretat. “Tenir una imatge agradable ens ajuda a estar més equilibrats emocionalment. S’ha de tenir una personalitat molt forta per tenir un defecte físic i no donar-li importància. Tanmateix, l’equilibri emocional no pot dependre exclusivament del físic. L’ideal seria que la gent es conegués a sí mateixa, que treballés més en les seves mancances psicològiques i en la seva personalitat. De vegades, fa pena veure noies maques arrossegant complexos totalment irreals. La persona que no està equilibrada emocionalment mai no es veurà bé.”

L’operació de pits entre les noies joves per raons estètiques s’hauria de tractar amb més respecte. “No acostuma a ser cap frivolitat. Molt sovint hi ha complexos que han arruïnat l’adolescència i la primera joventut. Tot i que també hi ha casos molt banals, en general, que la decisió d’operar depengui dels pares assegura que es faci allò correcte. Hi ha noies amb mames molt antiestètiques que serien felices amb uns simples implants. I si només necessiten això, per què no donar-los-hi?”

Aquelles persones que, per molt que s’operin, mai no estaran contentes, responen a una tipologia de pacient psicològic. “Normalment, se les veu a venir a la primera frase de contacte, com ara les dones madures que volen que els ressuscitem la noia de 30 anys que eren. I això és impossible. Són personalitats eternament insatisfetes.”

En aquests casos, convindria no operar. “Malauradament, de vegades pesen més els criteris comercials que no pas els mèdics. Alguns cirurgians plàstics també es mouen per imponderables econòmics i no sempre poden permetre’s negar-se a operar.”

L’aspecte psicològic dels pacients sempre s’ha de tenir en compte en aquest tipus d’intervencions. “Hi ha gent que ens ve amb molt poca consciència, com si fóssim una perruqueria. Però no es pot sortir perfecte d’una intervenció, sinó amb un procés de desinflamació que porta el seu temps.”

Per aquesta raó, és desitjable que el cirurgià i el pacient estiguin en sintonia. “Hem d’escoltar-nos molt bé la pacient per copsar la imatge que vol obtenir; gairebé li hem d’endevinar el pensament. I, si cal, corregir-li les expectatives amb les quals ha vingut si no són realistes.”

D’altra banda, operar és aconsellable en casos de complex important, no en d’imperfeccions comunes. “Ha d’haver dones com Rossy de Palma o Barbra Streissand, amb nassos molt personals que fan bella la seva lletgesa. Seria un drama que tothom anés amb el mateix nasset.”

Quan la doctora Grande va començar, ja fa 17 anys, era un món tancat i gairebé secret. “Hi havia molt d’hermetisme; la gent amagava o negava que s’havia operat. Ara es fa de manera més natural.”

La seva especialització, avalada per anys d’exercici, és la cirurgia plàstica, en concret la remodelació de mames, sobretot de resultes de mastectomies. “Vaig començar amb la cirurgia oncològica de mama, un camp que m’ha produït moltes satisfaccions, perquè és una cirurgia que es fa per fases i on veus molt bé l’evolució i l’efecte de la teva feina. A la primera fase dónes forma a la mama; a la segona, poses l’implant i perfiles el penjoll, i, finalment, simetritzes la mama operada amb la sana.”

Veure com una dona se sent una altra vegada com abans no té preu. “Jo m’emociono moltes vegades, sobretot quan m’expressen el seu agraïment.”

Els hospitals públics, molt més que les clíniques privades, disposen d’unitats de patologia mamària compostes de radiòlegs, oncòlegs, ginecòlegs, cirurgians generals i cirurgians plàstics. “Normalment, la pacient va primer al ginecòleg o al cirurgià general, i ells la posen en contacte amb nosaltres en els casos de reconstrucció immediata.”

Hi ha també reconstruccions diferides, que es fan en diverses fases. “Primer, els cirurgians generals i els oncòlegs fan la mastectomia i extirpen els ganglis, i, després de la quimioteràpia, els cirurgians plàstics reconstruïm la mama. A tots els hospitals públics hi ha un comitè de mama encarregat de gestionar tot això.”

Les reconstruccions diferides són les més habituals. Normalment, tota mama mastectomitzada pot ser reconstruïda amb èxit. “Hi ha casos difícils, però difícilment hi ha casos impossibles. Tenim solucions per a gairebé tot. Ara, per exemple, s’estan aplicant tècniques de penjolls amb microcirurgia que arriben a on abans no s’arribava.”

L’evolució tècnica és constant. “S’ha avançat molt a nivell de pròtesis, s’han perfeccionat les tècniques reconstructives i la gent jove surt amb un nivell altíssim.”

Les cèl·lules mare també representen un camp amb moltes possibilitats. “Les cèl·lules mare del greix es regeneren. Si es tracten i es tornen a reinjectar, regeneren teixit subcutani a qualsevol part del cos. El mateix passa amb cèl·lules mare sanguínies.”

Però no tot s’acaba a les mames. La doctora Grande fa molta cirurgia estètica facial. “M’agrada molt fer parpelles i otoplàsties, intervencions d’orella. També faig liftings, farcits de pòmuls i definicions de contorn.”

Les intervencions de nas o rinoplàsties són les més delicades. “El mínim error es veu, per tant cal fer allò estrictament necessari. Mantenir l’harmonia és el més complicat. Si una persona té la cara llarga no pots deixar-li un nas rodonet. I s’ha de tenir en compte, sobretot, que el nas serveix per respirar.”

Aquesta mena d’intervencions de manteniment solen ser l’avantsala de cirurgies més agressives a l’edat madura. “Saber envellir és molt important; arriba un moment que hem d’acceptar que ja no poden semblar noies, sinó senyores.”

Els retocs facials poden acabar perjudicant l’expressió de la cara si no es fan amb mesura. “Un excés de toxina botulínica per eliminar arrugues pot resultar antiestètic i en alguns casos perjudicial.”

Això també es pot fer extensiu al farcit de llavis. “Hi ha risc que distorsioni molt la cara, però és el tipus d’operació que els pacients aborden amb més obsessió i menys reflexió.”

Vocació i experiència: un binomi cabdal per a la cirurgia estètica plàstica i reparadora. “No és fàcil aconseguir que una persona se senti a gust amb ella mateixa. Però és l’opció que he triat, perquè m’apassiona l’alt component creatiu i artístic que implica.” Perquè, per molts avenços tècnics que vinguin, aquesta disciplina mèdica sempre serà un repte.