Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Enric Conti Penina
ENRIC CONTI PENINA.
Fotografia: Àngel Font

ENRIC CONTI PENINA. CONTI

Obra:

Text del 09-02-2011

Tant ens fa la condició social dels clients. Ens identifiquem amb tothom i intentem ser-ne consellers. El nostre lema és Servei, servei i servei i una venda personalitzada.

Ara hi ha un tipus de clientela que té molt en compte què simbolitza de cara als altres dur roba d’una marca o d’una altra. Això en facilita la integració dins un grup social, però pot comportar pèrdua de personalitat.

S’ha perdut la cultura del vestir; abans, quan fèiem sastreria a mida, la clientela entenia de talls, teixits, solapes… Ara, no cal dir-ho, gairebé ningú sap res d’aquests temes.

Comprar una peça de roba pot animar durant una setmana una persona que estigui trista; un estímul estètic pot ser el millor remei per als estats emocionals baixos.

Enric Conti Penina és propietari i responsable de Conti. Darrera d’aquesta prestigiosa casa barcelonina de roba hi ha una llarga història familiar que es remunta al besavi de la nissaga, que va emigrar del Piemont i va fer de cambrer al bar Torino. El seu fill, l’avi del senyor Conti, ja va néixer a Barcelona i va començar a treballar a Vehils Vidal, “fins que va deixar Vehils Vidal per associar-se amb el Magí Pellicer i fundar Pellicer, en aquell moment probablement la sastreria a mida més important d’Europa. El 1964 es van separar, i l’avi i el pare van fundar Conti.”

Enric Conti Penina es va incorporar a l’empresa familiar l’any 1970. “Ja porto, doncs, més de tres dècades dedicat a la botiga. Tradicionalment un establiment de moda per a l’home, en l’actualitat disposem de cinc botigues a la ciutat de Barcelona i oferim també acurades seleccions per a dona i joves. S’hi poden trobar, entre altres, productes de marques internacionals de primera línia.”

Des dels inicis, la família Conti ha tingut clar que vesteix persones, no maniquins. “Tant ens fa la condició social dels clients. Ens identifiquem amb tothom i intentem ser-ne consellers. El nostre lema, encunyat pel meu avi, és Servei, servei i servei i una venda personalitzada. Estem al servei de tothom. Si després ens vénen persones cèlebres o conegudes, millor que millor, perquè és un orgull. Però no pretenem ser exclusius.”

Els personatges públics, i entre ells els polítics, acostumen a ser models a seguir. Per això és important que cuidin la seva imatge. “Si jo pogués assessorar la majoria de polítics que estan en primera fila, la gent els veuria de manera molt diferent. És cert que alguns donen una imatge fantàstica, actual i dinàmica, perquè segurament es deixen assessorar. En canvi, altres responsables polítics, fins i tot entre els de menys edat, transmeten una aparença antiga, arcaica.”

Fins als anys 60, la majoria de la roba es feia a mida. “Llavors van aparèixer les marques, i avui vivim una mena de culte envers elles. Ara hi ha un tipus de clientela que té molt en compte què simbolitza de cara als altres dur roba d’una marca o d’una altra. Això permet identificar-se socialment, i fins i tot emocionalment, les persones, quelcom que està molt bé per facilitar la seva integració dins un grup, però que pot comportar el risc de pèrdua de personalitat, sobretot en la gent jove. La cultura de la marca pot homogeneïtzar, estandarditzar. Per aquesta raó seguim oferint l’alternativa de la sastreria a mida, en el nostre taller  tradicional. Val a dir, però, que és més aviat simbòlic. Des del 1964 fins al 1970, el 100% de la nostra facturació era roba feta a mida; llavors el nostre taller de l’avinguda Diagonal funcionava a tot estrop amb 60 persones cosint. Actualment, la roba a mida no representa ni l’1% del que facturem. No podem donar l’esquena a les necessitats dels nostres clients ni a la realitat. Hi ha prop d’una desena de marques globals que es vénen arreu del món; les troben a Londres, Bucarest, Qatar o Singapur. I la gent, són les que vol.”

Paral·lelament a aquest culte a les marques hi ha també una certa deixadesa en el vestir, sobretot en els homes. “Fa 15 o 20 anys, al banc o al Liceu abundaven els vestits d’home i de dona. Això ha canviat, hi ha un excés d’informalitat que potser caldria qüestionar-se. De fet, dóna la sensació que tot és símptoma d’un canvi més gran, i és que s’ha perdut la cultura del vestir; abans, quan fèiem sastreria a mida, la clientela entenia de talls, teixits, solapes… Ara, no cal dir-ho, gairebé ningú sap res d’aquests temes. I d’això potser també en tenim culpa, parcialment, els comerciants, que ho hem volgut posar tot massa fàcil.”

Vestir correctament, però, tampoc ha de ser sempre sinònim de formalitat. “Es pot anar d’esport i estar elegant. Actualment, una persona es pot gastar molts més diners vestint roba d’esport de gamma alta que no pas vestint el clàssic vestit i corbata. De fet, el consum és molt més gran en roba d’esport que no pas en clàssica. Prova d’això és que de les 15 botigues que tenim, només una i mitja és de roba clàssica. La resta ofereix roba d’esport. En aquest sentit, la roba esportiva és la que més clarament associada està al tema de les marques; si una peça és d’una marca desconeguda, amb independència de la seva qualitat, no es vendrà.”

Un altre dels canvis observats pel senyor Conti en la seva extensa trajectòria és que ara hi ha més participació masculina que abans en el fet de donar importància a la pròpia imatge. “Cada vegada hi ha més homes presumits que cuiden molt la seva aparença. Preocupar-se pel propi aspecte sent un home ha deixat d’estar mal vist. A això s’afegeix el fet que encara hi ha algunes feines (advocats, financers…) que exigeixen rigor en el vestir.”

Tot i aquesta paritat, encara hi ha moltes dones que li compren la roba al marit. “A molts dels nostres clients masculins no els coneixem. Sempre ve a comprar la seva esposa. Molts homes a la cinquantena, quan de tant en tant porten coses atrevides, gairebé sempre hi ha al darrere la mà de la seva dona. L’home és estèticament més conservador. A més, en el cas de l’home, la roba no va tan lligada a l’estat emocional; per tant, és menys una necessitat.”

El complement masculí més important actualment és el rellotge. “També té molta importància la sabata. Un bon conjunt es pot espatllar si no va acompanyat d’un bon calçat.”

A través de la manera de vestir es pot rejovenir uns quants anys. “De vestits gris marengo o de ratlles de diplomàtic fa cent anys que n’hi ha, però dins el seu classicisme, depèn quin sigui el seu tall o el toc de corbata que li posem, ens veurem més o menys clàssics o joves. La roba ben portada dóna joventut.”

La moda és un concepte que escapa a qualsevol control. “La moda és molt canviant, està al carrer, no la fem nosaltres. Hi ha un tipus de gent anònima, a Londres, Nova York o París, que decideix innovar per compte propi i va creant tendències. I després hi ha unes altres persones que es fixen en aquesta gent i converteixen les seves tendències en moda.”

No es valora mai prou la funció terapèutica que des del punt de vista emocional té la roba. “Comprar una peça de roba pot animar durant una setmana una persona que estigui en hores baixes. Un estímul estètic pot ser el millor remei per als estats emocionals baixos.”

Enric Conti té el convenciment que d’aquí dos o tres anys, quan comenci a haver una mica de bonança econòmica, tots plegats tornarem a mirar més la nostra aparença. “Tot és cíclic, i és evident que el tot s’hi val a l’hora de vestir s’acabarà. Aviat els joves aniran més polits i vestiran millor. Tot es resoldrà a base de més educació. Anglaterra és, en aquest sentit, un exemple.”

I, parlant de la crisi, també ha afectat les botigues d’alt nivell. “Nosaltres vam ser les primeres que la patirem, perquè al principi era una crisi estrictament financera, que va afectar la gent amb més possibilitats. Tot just ara comencem a remuntar.”