Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Jaume Domingo i Planas
JAUME DOMINGO I PLANAS.
Fotografia: Àngel Font

JAUME DOMINGO I PLANAS. UNIÓ DE CONSELLS ESPORTIUS DE CATALUNYA

Obra:

Text del 21-07-2010

 Fer esport només per al cos és un error. L’esport és també mental, espiritual, anímic. El culte al cos ha de partir del culte a la salut.

A Catalunya hi ha dos models esportius: l’esport federat –el que surt als mitjans de comunicació, el dels campions– i l’esport popular. L’esport federat, que és necessari i desitjable, és però minoritari i excloent, només pensat per als millors. Jaume Domingo i Planas, president de la Unió de Consells Esportius de Catalunya, dedica bona part de les seves energies a l’altre model, el de l’esport popular. “Les federacions esportives, les que sustenten l’esport de competició, busquen els millors. Els consells esportius, en canvi, volem portar l’esport a tothom, fins a l’últim racó de Catalunya.”

Aquesta globalització de l’esport no es vol fer de qualsevol manera. “La pràctica de l’esport s’ha d’adequar a la salut i les capacitats de cadascuna de les persones.”

Els consells esportius busquen també la potenciació dels valors. “Fent esport estem formant persones i ciutadans. El nostre esportista no guanya a qualsevol preu ni desitja només guanyar. Per tant, associem l’esport als valors democràtics d’esforç i civisme i al compromís.”

A diferència de l’esport federat i d’elit, que es concentra en l’època de joventut, els consells esportius treballen perquè l’esport popular es practiqui al llarg de tota la vida. “No té sentit que l’esport es deixi de practicar als 30 o 35 anys. Fer esport a una edat avançada és vital a tots nivells: mental, físic, social, etc. Per això hi ha plans per fer camps de futbol menys grans que els oficials, per tal d’adequar-los a les capacitats dels més veterans, o pistes de bàsquet amb cistelles més baixes; etc. Un reglament estricte està molt bé per a l’esport d’alta competició, però l’esport popular se n’ha d’alliberar.”

Els consells esportius catalans “representen una experiència pionera a Europa, ja que són entitats compostes alhora per la societat civil i l’Administració pública. S’organitzen per comarques i grans municipis. Estan formats per tots els agents institucionals i esportius: entitats esportives, escoles, federacions, ajuntaments i consells comarcals.”

Malgrat la participació pública, els consells esportius són considerats entitats privades sense ànim de lucre, amb interès social. “La nostra funció és gestionar l’esport en edat escolar a nivell comarcal. Els nostres recursos econòmics vénen dels mateixos esportistes, dels ajuntaments i de la Generalitat.”

I tot i que els consells esportius se sustenten en un gran nombre de voluntaris, “funcionem en base a una estructura professional.”

Totes les persones que treballen a les juntes directives dels consells esportius ho fan de manera altruista. “Com va dir el president Pujol, hi ha una força serena i constructiva a Catalunya que treballa perquè sent les coses i li surt de l’ànima. Qui sí que cobra són els càrrecs tècnics.”

Per entendre el volum de feina dels consells esportius, hi ha prou amb una dada: “Actualment, gestionem l’esport escolar de 360.000 nens i nenes. No surten als mitjans de comunicació i sembla que no existeixin, però hi són: centenars de milers de nens i nenes que viuen l’esport amb total intensitat.”

Malgrat aquesta funció social, les relacions amb l’Administració són encara perfectibles. “Si digués que no ens sentim escoltats per l’Administració seria injust, com si digués que no participem gens de la política esportiva del Govern. Ara bé: sí que no ens sentim gaire escoltats pel que fa a la nostra filosofia.”

Hi ha consells esportius que des de fa un parell d’anys estan treballant en el foment de nous models de pràctica esportiva. “Un d’aquests nous models és l’esport en família: pares i fills participant plegats d’un mateix esport. És un concepte que novell amb moltes possibilitats.”

Una altra de les grans funcions de l’esport és el seu caràcter de medicina preventiva. “Els efectes benèfics de l’esport en la salut estan més que demostrats. En una societat tecnificada que ha eliminat l’esforç físic de la majoria de treballs, la pràctica de l’esport és un complement que esdevé imprescindible. Però cal fer exercici segons les capacitats de cadascú. No tothom té les mateixes aptituds. No es pot exigir a un nen que faci certes coses per a les quals no està físicament capacitat. Això no significa que no pugui practicar esport, però sí que l’ha de practicar a la seva manera, no necessàriament sotmès a regles i normatives i, sobretot, no amb una pressió externa per part dels educadors.”

Des de la visió esportiva del senyor Domingo, l’estètica corporal és un concepte exagerat. “Fer esport només per al cos és un error. L’esport és també mental, espiritual, anímic. El culte al cos ha de partir del culte a la salut, perquè, sino, acaba sovint amb ella. Això passa molt als gimnasos. Hi ha gent tan capficada per assolir la seva idea de perfecció que mai no hi arribarà. L’esport ha de ser felicitat i alegria; fins i tot l’esport de tipologia competitiva. No passa res per perdre un partit si s’ha perdut dignament, sense humiliació ni insults.”

El mandat de Jaume Domingo durarà fins al 2012. “Ara estem en una fase de consolidació. El gran obstacle que ens trobem és l’esport d’elit, que encara eclipsa massa l’esport popular. S’ha de deixar de definir el món de l’esport només a partir de qui juga millor i guanya, a partir de les estrelles. És una lectura simplista.”

Una idea de l’esport basada en les estrelles i els triomfadors pot crear frustració fàcilment. “Quan parlem d’esport estem parlant d’un estímul físic. Pretendre que un nen vulgui ser Messi és perillós. Sí que és bo que vulgui ser com Messi, humil i senzill com ell, passar-s’ho bé com ell; però ser Messi, no, perquè és probable que les filigranes físiques de Messi estiguin fora del seu abast i es frustri.”

Si l’esport és, en definitiva, humanisme, el senyor Domingo és humanista al quadrat. “Fa 20 anys que treballo a l’Ajuntament del Vendrell, del qual tinc l’honor de ser-ne el regidor d’esports. Treballar a un ajuntament és una escola d’humanisme, perquè t’arriben els problemes de primera mà.” I tenir una filla li ha accentuat aquest perfil.