Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Joan Antoni Fàbregas i Casas
JOAN ANTONI FÀBREGAS I CASAS.
Fotografia: Àngel Font

JOAN ANTONI FÀBREGAS I CASAS. JOAN ANTONI FÀBREGAS

Obra:

Text del 14/12/2010

Dissenyar un vestit únic, creat especialment per vestir un cos i també una ànima, és una tasca molt gratificant, amb un vessant artístic i humà.

Quan una senyora se sent atractiva amb el vestit que du i percep les mirades d’admiració de l’entorn, se sent segura i la seva autoestima es reafirma.

Una peça de roba mai no pot portar la persona; és la persona qui ha de portar la indumentària.

Un vestit d’alta costura du 90 hores de feina. I cada pas és un art: l’art d’escoltar, d’interpretar, de combinar, de dissenyar, de cosir, d’emprovar…

La moda estandarditzada només significa que alguna gent porti roba que no l’afavoreix.

Embellir a una dona, fer-la somniar i despertar l’admiració de qui la contempla és responsabilitat de tot creador d’alta costura. El veterà dissenyador català de moda femenina Joan Antoni Fàbregas i Casas sap que, des de la seva boutique, ubicada al carrer Casanovas de Barcelona, cada dia fa realitat molts somnis. “Dissenyar un vestit únic, creat especialment per vestir un cos i també una ànima, és una tasca molt gratificant, amb un vessant artístic i humà. Quan una senyora se sent atractiva amb el vestit que du i percep les mirades d’admiració de l’entorn, se sent segura, la seva autoestima es reafirma i és capaç de caminar amb passos forts per qualsevol ambient que l’envolti.”

Una mirada perceptiva, receptiva i perfeccionista és l’eina indispensable per començar a crear un somni. “Tot vestit d’alta costura comença amb el disseny. Rebo la clienta en un saló, on seiem i parlem. En aquesta primera etapa de creació l’haig d’escoltar atentament, perquè haig de saber equilibrar allò que vol amb allò que necessita. Es tracta de polir les seves preferències perquè, finalment, la tria sigui encertada. Sovint tinc la sensació que tot el voltant s’enfosqueix i que només puc veure a aquella persona, i m’hi concentro per tal de saber com és per dins i per fora i com aquesta realitat m’obliga a vestir-la. No puc fallar. Aquell vestit li ha de quedar perfecte, ha de deixar de ser un vestit per convertir-se en un model personalitzat. Perquè una peça de roba mai no pot portar la persona; és la persona qui ha de portar la indumentària.”

Clients de tot Espanya i Europa acudeixen a casa seva quan han d’assistir a un esdeveniment important. “Això ens fa sentir molt orgullosos. Fa poc vam rebre una clienta francesa que volia que la vestíssim a ella i a la seva filla pel casament del seu fill. La família de la núvia era italiana i havien optat per vestir-se amb models de les cases Dior i Chanel. Ella, que fa temps que ens coneix, ens escollí a nosaltres. Els vam dissenyar i realitzar uns vestits magnífics. Uns dies després de la boda, em trucaren per felicitar-me i dir-me que tota la concurrència li preguntava qui els havia dissenyat els vestits. També em van trucar molts assistents i em digueren: Meravellós! Saber que has fet feliç la gent és una gran satisfacció.”

La subtilesa i la sinceritat han d’anar de la mà sempre al seu taller. “No em puc callar res, haig de dir sempre la veritat. Fa poc vam rebre una família que celebrava un altre casament. Tenia 14 persones en el saló i havia de saber crear el millor vestit per a cadascuna. Fou esgotador. Recordo que la núvia volia un vestit amb un escot tipus banyera. Després d’escoltar-la detingudament, li vaig demanar que s’aixequés i que es donés la volta. Vaig veure que era impossible fer-li: se li feien dos sacsons que no li afavorien gens. Havíem de crear una altra opció. No sé per què em vaig sentir com a Neró i li vaig proposar de fer un escot lira, que li tapava aquesta imperfecció, però que permetia deixar-li al descobert part de l’esquena.”

Això demostra que, en l’alta costura, no tot està ja inventat. “Sempre surt un detall, una idea, un disseny nou per a cada cas. De cap manera s’ha descobert tot. Actualment, però, les tendències que marquen les grans firmes fan que caiguem en la paradoxa que la marca sigui l’important i el contingut, secundari. Avui, com que no se celebren postes de llarg, es fan vestits recordant aquestes festes. Els vestits de núvia, a més, han deixat de ser el secret més ben guardat per esdevenir un vestit bonic però vulgar, perquè ja no té secret i gairebé tots s’assemblen. Una clienta, que l’any passat assistí a diversos casaments, m’explicà que tres de les núvies portaven el vestit igual, i encara més simptomàtic: les amigues ja sabien on l’havia comprat, se’l havien provat i… sabien preu.”

Els vestits d’esport o els destinats a un esdeveniment social o laboral també passen pel llapis del creador. Amb el didal i l’agulla tots reben el mateix tracte professional. “Constantment busquem gèneres nobles per fer tots els vestits que ens encarreguen. Les bones teles són part de l’èxit d’una creació. La generositat dels bons teixits fa que els dissenyadors puguem fer realitat qualsevol idea. La glasseta i les tres proves següents són allò bàsic per adaptar-lo al cos. Totes les peces són col·locades amb molta cura fins aconseguir el resultat desitjat. El procés és del tot artesà. Un vestit porta un mínim de 90 hores o més de feina en la costura. I cada pas és un art: l’art d’escoltar, d’interpretar, de dissenyar, de cosir, d’emprovar… L’alta costura pertany al món artístic.”

Joan Antoni Fàbregas ha presentat les seves col·leccions en salons d’hotels de Barcelona com el Ritz, el Melià, el Hilton, el Princesa Sofía, el Palace o el Juan Carlos I. A més, ha donat conferències de moda a col·legis i a l’auditori de la FIATC, així com ha fet nombroses entrevistes a diaris i revistes nacionals; fins i tot té una ‘Contra’ a La Vanguardia. “La passarel·la, tot i que és un aparador excel·lent, requereix un treball posterior d’adaptació a la realitat de cada client. Si en la col·lecció hi ha un vestit que té un tirant i a la senyora no li queda bé ensenyar els braços, lògicament l’hem de tapar. La moda estandarditzada només significa que alguna gent porti roba que no l’afavoreix. Val a dir, però, que l’elegància és sovint una qualitat intrínseca de cadascú. Moltes senyores vesteixin prêt-à-porter però, si tenen presència, amb brusa i pantalons aconsegueixen ser elegants.”

L’art d’anar elegant té diversos cavalls de batalla. “Els braços i, sobretot, els genolls donen molts maldecaps a l’hora de vestir una senyora. És cert que cada cos té els seu límits, i que hi ha senyores que, per exemple, poden ensenyar una mica més la cama que d’altres. Però jo sóc del parer que un genoll sempre ha d’estar una mica tapat. L’escot és un altre punt delicat; segons com el facis, pot resultar vulgar i malmetre un vestit. Els complements tampoc es poden descuidar; el barret, les sabates o els guants són cabdals, i sobretot els xals i capelines.”

El senyor Fàbregas recorda amb nostàlgia quan era un nen, dibuixava contes i vestia la protagonista. “Les revistes de moda de la meva mare foren la meva primera font d’inspiració, sobretot les franceses, amb Balenciaga –el meu mestre–, Dior o Givenchy. Més endavant, vaig fer les meves primeres creacions per vestir la meva germana. D’adolescent vaig començar a treballar venent articles d’alta costura i vaig poder aprendre molt, perquè entrava als tallers i era molt observador. Després, vaig començar a dissenyar. Venia les meves creacions a diferents cases de moda espanyola, com Don Pedro Rodríguez, Asunción Bastida, Pedro Rovira, Martí-Martí o el Dique Flotante. Gaudia veient els meus dissenys a les desfilades que organitzava la Cooperativa d’Alta Costura. Fins que vaig decidir llançar-me i crear la meva pròpia botiga.

Des d’aleshores, la seva feina ha esdevingut la seva passió. “Estimo molt el meu ofici.”