Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Josep Font i Vilalta
JOSEP FONT I VILALTA.
Fotografia: Àngel Font.

JOSEP FONT I VILALTA. GABINET FONT

Obra:

Text del 26-07-2013

Amb un bagatge intel·lectual, acadèmic i professional de més de mig segle, el testimoni d’aquest doctor en Economia, i també lletrat, docent universitari i assessor, és tota una lliçó sobre els problemes que pateix la nostra societat, com ara l’excés normatiu i impositiu, i perfila el camí més adient per superar-los, començant per una nova concepció de Catalunya com a Estat independent, basada en la interrelació i la solidaritat entre països i regions. 

L’economia i el dret des de l’entorn acadèmic, docent i empresarial

Pertanyo a la primera promoció de llicenciats en Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on paralel·lament vaig estudiar Dret. El 1959, un cop acabades ambdues carreres, em vaig incorporar al Gabinet Font, que havia estat fundat pel meu pare a la dècada dels 30 i estava orientat a assessorar empreses i particulars en tot allò relatiu a les seves relacions amb l’Administració. Poc a poc, l’entitat s’anà obrint a una activitat més global, estudiant les formes d’actuació més eficients i les estratègies més escaients a cada circumstància. D’altra banda, a mitjans els anys 80, em vaig doctorar cum laude en Economia a la mateixa UB, on també vaig exercir com a docent fins a la meva jubilació

Una estructura horitzontal on cadascú es responsabilitza dels seus assessorats

Un grup de professionals forma l’equip del nostre despatx, que funciona amb una estructura horitzontal on cada integrant es responsabilitza de les seves tasques i dels seus clients, amb una coordinació conjunta. Oferim un tracte personal a companyies i particulars en les seves activitats empresarials, professionals i personals en qüestions jurídiques i econòmiques de tota mena, predominant els temes mercantils, comptables, fiscals, laborals, familiars, civils i patrimonials. Estudiem les opcions més interessants en els escenaris on es troben els nostres clients i els ajudem a prendre les decisions estratègiques adequades.

Tot evoluciona

El que més preocupa avui dia a les empreses és l’endemà: quines decisions cal prendre, no només des del punt de vista econòmic, sinó amb una perspectiva global. Perquè no es coneixen les premisses de l’avenir quan es viu dins un moment de canvi com el present. En qualsevol cas, sí sabem amb certesa que no seran les mateixes. Tot evoluciona: per a l’optimista, a millor; per al pessimista, a pitjor.

Canvi de paradigma productiu

La crisi actual no és comparable a la de 1992. Llavors, van desaparèixer les manufactures al món occidental i s’inicià el desmantellament de la indústria clàssica, el vell concepte industrial d’eina productiva bàsica que, independentment del seu èxit comercial, pivotava al voltant de la fabricació dels articles. Ara la realitat és radicalment diferent: la fabricació és només una petita part del procés, i potser no tan important com la utilitat del producte mateix, la seva finalitat, la col·locació en el punt de venda, la distribució, etc.

Superar el passat i adaptar-se a la nova realitat

Moltes empreses han afrontat aquesta crisi amb una actitud ancorada en conceptes antics. Han manllevat diners que no es podien permetre i, amb la davallada de l’activitat econòmica, s’han trobat amb la incapacitat de retornar els préstecs. Això ha comportat moltes fallides. És trist reconèixer-ho, però ha estat positiu que aquest tipus d’empreses hagin cessat la seva activitat i donin pas a nous projectes; fins i tot amb les mateixes persones i amb idèntics neguits, però amb uns conceptes i uns plantejaments ben definits i oposadament diferents. Cal adaptar-se a la nova realitat.

Per una justícia basada en la evolució legal de la realitat i no en una legislació estàtica i caduca

Hi ha un excés de normativa legal tan gran que fins i tot els professionals no tenim capacitat per estar al 100% actualitzats de totes les disposicions que constantment van apareixent. Caldria recuperar una filosofia ja existent en el dret romà i present en el món anglosaxó, basada en els principis, i evolucionar cap a la desregulació, la qual cosa és compatible amb la protecció. Perquè “protegir” no equival a imposar normatives, sinó a què, arribats a una situació on es presumeix que existeix un perjudici, que sigui la justícia qui determini si l’actuació s’ajusta al sentit comú i als costums del país. Tot i que aquest concepte té els seus defectes, perquè el jurista no es pot recolzar en una legislació, sinó en una jurisprudència, tanmateix les solucions acostumen a ser més adecuades a un món en evolució.

Cal simplificar la regulació de les relacions laborals

La legislació laboral i les seves normatives abusives són del tot prescindibles. N’hi hauria prou amb una reglamentació bàsica de protecció de la feina que permetés pactar bilateralment qualsevol acord que respectés aquests principis bàsics. En aquest sentit, un clar exemple de que no funciona la normativa laboral actual és l’absurda situació que viuen hospitals o universitats, on s’inverteix un munt d’esforços, temps i diners per aconseguir organitzar uns horaris que no vulnerin la legalitat vigent, o la conflictivitat laboral on els “xantatges” de les dues parts en conflicte estan a l’ordre del dia. .

Amb impostos més moderats i justos, la recaptació seria més alta

Actualment, l’Estat ha abusat dels impostos. Això comporta que, qui compleix amb les seves obligacions, sap que paga més del compte, la qual cosa l’incita a intentar evadir les seves obligacions. És la mateixa Administració, per tant, amb els seus excessos recaptatoris, la que està fomentant el frau fiscal. Estic convençut que, amb uns tipus impostius més moderats, la recaptació seria més alta; i, per suposat, més justa. Per no parlar de gravàmens que ja són injustos de bell antuvi. L’impost de successions n’és un exemple clar; no és raonable que es tributi pel fet que els béns d’un difunt passin als seus descendents. O l’impost sobre béns immobles, que grava de forma reiterativa uns béns que ja tributen a l’IRPF o a l’impost de societats. L’únic que caldria gravar són les operacions realitzades, com és un impost sobre el consum o l’IVA. D’altra banda, em sembla més coherent un impost sobre les vendes, com el que regeix als Estats Units, que l’impost sobre el valor afegit adoptat per la Unió Europea. 

El monstre burocràtic de l’Estat de les Autonomies

Per poder reduir els impostos, òbviament caldria disminuir l’estructura estatal, perquè sobren milers de funcionaris. Hi ha una sèrie de funcions imprescindibles que requereixen un determinat personal, com poden ser l’ensenyament i la sanitat; però moltes altres són totalment innecessàries. En aquest sentit, l’organització autonòmica espanyola és un monstre burocràtic que caldria escapçar, per començar eliminant les comunitats sense identitat diferencial. D’altra banda, la solidaritat avui dia no s’ha de plantejar entre autonomies, sinó a nivell europeu. I cada regió o país –doncs crec en una Catalunya no depenen de Madrid–, hauria de cobrar els seus impostos, pagar les seves despeses i fer les seves aportacions solidàries a la resta de territoris europeus.

Elevat índex d’economia submergida com a conseqüència de l’abús tributari

Una altra situació conseqüència d’uns costos de Seguretat Social i d’uns impostos abusius és l’índex d’economia submergida que, en cas d’aflorar, reduïria les xifres d’atur oficial a menys de la meitat. En matèria tributària, podríem aprendre dels països nòrdics; perquè tot i fixar uns tipus impositius més alts, en conjunt els seus ciutadans paguen menys. Pensem que, a Espanya, als sous gravats per l’IRPF cal afegir-hi el cost de la Seguretat Social que paga el treballador i el que paga l’empresa, de manera que ens situem en una tributació superior al 60%; molt per sobre de la tributació única establerta a Suècia.

No posem traves a la joventut

El jovent no necessita ajudes perquè té empenta i ganes d’escometre projectes. Però cal evitar que el collin amb tràmits i impostos, perquè això el desanima i l’acaba obligant a marxar del país o a adscriure’s a figures legals poc solidàries. Fer una activitat independent no hauria de ser una cursa d’obstacles, ni que per aquesta perilli tot el patrimoni personal.

Pes industrial català

A Catalunya continua havent indústria rellevant. Disposem, per exemple, d’algunes de les principals indústries del món pel que fa a components d’automoció, que dissenyem i sovint també fabriquem. L’important, però, és que els cervells estiguin aquí; i que disposem de formació per a aquests cervells.

Empresaris favorables a la independència

Crec que molts empresaris seriosos (dels quals excloc els directius de grans corporacions, que no són empresaris sinó personal privilegiadament designat, normalment per favors polítics) són partidaris de la independència de Catalunya; això no significa que no hi vegin inconvenients. Però consideren que és millor no dependre d’un Estat amb un criteri diferent al nostre sinó d’una Europa que adopta mesures més coherents amb el tarannà català. Tinguem en compte que les possibles reaccions comercials a la secessió catalana són irrellevants. La gent adquireix els productes per la seva qualitat, perquè cobreixen unes determinades necessitats, pel seu preu… Els ciutadans no compren per motius polítics.

Problemes de la sobrevaloració de l’euro

La política desenvolupada al voltant de l’euro no és la més adequada, perquè sobrevalora la moneda, un fet que dificulta les transaccions extracomunitàries. Quan es va crear, l’objectiu era que fos paritari amb el dòlar, amb un marge d’un 10% per sobre o per sota. Però actualment estem un 30% per sobre del dòlar, que la Reserva Federal d’Estats Units regula a la seva conveniència, entre d’altres motius per afavorir les seves exportacions.