Sr. Josep Galimany i Pubill
Sr. Josep Galimany i Pubill
TH, 6è VOLUM. Crisi i Perspectiva

JOSEP GALIMANY I PUBILL

Centre de Gestió Molins

Text del 10-07-2013

Aquest consultor i assessor d’empreses i particulars ja ha superat tres dècades de trajectòria al Baix Llobregat, un entorn productiu hegemonitzat pels sindicats, que al seu parer són una de les grans rèmores de la nostra economia. De fet, creu que se sortiria de la crisi amb la flexibilització del mercat laboral, redefinint el concepte de la prestació de l’atur i abaixant els impostos, sempre que algun responsable de la banca espanyola rebi una condemna exemplar.

Testimoni de la modernització fiscal del país

Després de cursar estudis de comerç, vaig entrar a treballar al negoci familiar. Més tard em sorgí l’oportunitat de dirigir els gremis econòmics del Sindicat Vertical. D’allí vaig passar a una important assessoria de Molins de Rei, on durant onze anys vaig fer l’aprenentatge professional com a encarregat dels temes laborals i fiscals i em vaig diplomar en Dret Tributari, experiència que em va habilitar per establir-me pel meu compte, fa ja 35 anys. Durant aquest període he estat testimoni dels grans canvis laborals i tributaris que han marcat el ritme de la modernització del nostre país i la seva integració en espais polítics i econòmics més amplis. Tot i que hem col·laborat a mentalitzar les empreses de la necessitat d’aquest gran pas històric, els assessors i gestors sempre hem estat menystinguts per l’Administració.

Com si fóssim empleats de l’Administració sense cap mena de retribució

Actualment som sis persones en plantilla que assessorem un nombre destacat d’empreses, sobretot pimes, però també particulars. Per la meva experiència, he constatat que l’Administració estatal, almenys pel que fa als temes fiscals, no assumeix les responsabilitats envers els ciutadans que li pertoquen i ens les traspassa als assessors i gestors, de manera que finalment ha aconseguit que funcionem com un dels seus departaments sense cap mena de retribució a canvi. 

Són els petits i mitjans empresaris els que han fet gran el nostre país

Exerceixo al Baix Llobregat, cor de la Catalunya del petit i mitjà empresari que ha fet gran el paí; homes i dones treballadors, comerciants o fabricants, que sempre han matinat i que han treballat de sol a sol per tirar endavant el negoci familiar, comptant com a màxim amb la col·laboració de mitja dotzena de persones de confiança: aquest és el perfil general dels meus clients. 

Tan important per a una societat són els oficis com les professions

La meva generació no va tenir gens fàcil accedir als estudis superiors. Això explica que, quan hem estat pares, hàgim pressionat perquè els nostres fills estudiessin una carrera universitària. Des del punt de vista de les necessitats socials, ha estat un error. Per això tenim superàvit de llicenciats que no exerceixen la professió per a la qual s’han format, una circumstància que antigament no es donava. Per contra, tenim dèficit d’oficis. No hem tingut en compte que una societat no pot funcionar només amb professions: els oficis també són imprescindibles.

Un mercat laboral anquilosat

La reforma del mercat laboral no ha satisfet les parts concernides. Jo reivindico el contracte temporal d’un a tres anys que hi havia anys enrere, una fórmula intermèdia entre els contractes fixos i els contractes precaris del règim laboral actual, que l’únic que estan aconseguint és que no es contracti. L’acomiadament lliure no atempta contra cap dret bàsic, i està vigent a molts països provadament més democràtics i eficients que el nostre. Mentre es persisteixi en els intents de criminalitzar les fórmules de resolució de contracte més efectives, el nostre mercat laboral seguirà sent un dels més anquilosats del Primer Món.

El sistema econòmic funciona com una cadena on cal engreixar totes les peces

A l’empresari no li serveix contractar un jove a cost zero de Seguretat Social perquè no pot produir, i no pot produir perquè no hi ha consum interior, i no hi ha consum interior perquè els bancs no donen crèdits, i els bancs no donen crèdits perquè el Govern no els obliga. El sistema econòmic funciona com una cadena, i no serveix de res engreixar unes baules si no s’engreixen totes. Només a les grans empreses, els beneficis fiscals per a la contractació els poden ser útils, un fet que no és extensiu a les pimes, que conformen el gruix del nostre teixit empresarial. Si els governants i els legisladors estiguessin més connectats amb la realitat, aquest tipus de mesures estèrils ja no es plantejarien.

Quin sentit té l’existència de sindicats finançats per l’Estat

El fet de treballar en una comarca amb una forta implantació sindical fa que el meu posicionament envers els sindicats sigui poc contemporitzador: els sindicats s’haurien de suprimir, bàsicament perquè segueixen finançant-se amb fons públics i no amb les quotes dels afiliats. Tinguem en compte que el paper de contrapoder del Govern que s’han arrogat és fictici, ja que de fet només representen el 15% de la població activa. Davant d’aquesta realitat, hom es pregunta quin sentit té l’existència de sindicats subvencionats per l’Estat.

Una concepció social errònia sobre l’atur

La prestació d’atur no és un dret, és un servei. I només des d’una concepció molt equivocada es pot viure com una oportunitat d’any sabàtic. Per culpa d’aquesta visió errònia, caldria reeducar els ciutadans en el veritable sentit de la prestació d’atur, reduint-la en el temps i obligant-ne els perceptors a fer algun tipus de treball social o comunal a canvi. I això hauria d’anar acompanyat, és clar, d’una major eficiència del Servei Català d’Ocupació, que avui per avui no serveix per procurar treball i té com a única funció pagar les quotes de les prestacions.

El pes de l’economia submergida

Si els sis milions d’aturats oficials i l’estimació de dos milions d’aturats no inscrits fossin reals i 8 milions de persones no tinguessin ingressos, a Espanya ja no hi hauria pau social i es viuria un esclat d’indignació amb virulència. Per això, els successius Governs no s’han atrevit a perseguir l’economia submergida, perquè en realitat ajuda que el país avanci. En aquest sentit, a Itàlia, on es reconeix obertament el pes que l’economia submergida té en el seu PIB, fan una amnistia fiscal cada 10 anys.

A efectes pràctics, una majoria absoluta és com una dictadura

L’última legislatura està sent molt difícil. A efectes pràctics, davant d’un Govern democràtic amb majoria absoluta, l’empresari està tan indefens com davant d’una dictadura, perquè les mesures que decideix aplicar són igual d’incontestables. Un exemple és la pressió fiscal a les petites i mitjanes empreses, que ha arribat a límits insuportables, sobretot a Catalunya. Això ha perjudicat greument el nostre teixit empresarial i està sent una mesura dissuasòria per a projectes de nous emprenedors.

Cal fer un exercici d’exemplaritat amb les actuacions il·lícites d’alguns alts càrrecs bancaris

El Govern estatal comet l’error de creure que la crisi espanyola es pot resoldre sense que algú assumeixi responsabilitats professionals o penals, començant per alguns alts responsables del Banc d’Espanya. I és que cap societat no avança sense fer exercicis d’exemplaritat. En aquest sentit, és inadmissible que la justícia no obligui els financers delinqüents a tornar els diners estafats o defraudats.

Per reactivar l’economia s’han d’abaixar els impostos

El Govern, en comptes d’apujar l’IVA, l’hauria d’haver abaixat, tal i com prometia al seu programa electoral. No cal ser un economista brillant per entendre que apujar impostos retreu l’economia i redueix la recaptació, i que abaixar-los reactiva l’economia i augmenta la recaptació. L’IVA actual, al 21%, es fa insuportable per a les empreses; si en lloc d’això tinguéssim un IVA al 10%, hi hauria més activitat econòmica i l’Estat recaptaria molt més. Per reactivar l’economia s’han d’abaixar els impostos.

Espanya encara no s’ha refet d’haver assumit l’euro

La Unió Europea és un mosaic antropològic, històric i econòmic difícil d’harmonitzar. La necessària homogeneïtzació fiscal, per tant, és tot un repte, ateses les grans diferències que hi ha d’un país a l’altre. D’altra banda, el Banc Central Europeu dista molt de funcionar com la Reserva Federal Americana i, de fet, la implantació de l’euro ja va començar de manera incorrecta; evidentment no per a Alemanya, que es va preocupar d’equiparar el marc a l’euro, però sí per a la resta de països amb monedes menys fortes. La realitat és que Espanya encara no s’ha refet del pas a l’euro.

La independència de Catalunya en realitat no ens interessa

El Govern central hauria d’autoritzar el referèndum sobre la independència de Catalunya perquè guanyaria el no. Seria la manera més ràpida de resoldre un tema que ens està fent perdre moltes energies. L’empresari català encara està interessat en el mercat espanyol, i no vol repetir situacions com les del boicot del cava. Això sense tenir en compte que la creació d’un nou Estat implicaria assumir la part alíquota del deute públic espanyol, al voltant de 200.000 milions d’euros, a banda del pagament de les pensions sense comptar amb cap fons; per no parlar de l’elevat cost dels centenars de milers de funcionaris que l’Administració catalana ha anat acumulant.

És sa i desitjable que tothom encarrili el seu propi camí a la vida

Celebro que els meus dos fills s’hagin procurat altres opcions professionals. Això significa que l’assessoria no tindrà continuïtat una vegada em jubili, però és sa i desitjable que tothom encarrili la vida per on cregui que ho ha de fer. Tot i això, he tingut, i tinc, la sort de comptar amb la col·laboració de la meva esposa, Rosa Maria. La meva idea és, arribat el dia, traspassar el despatx.