Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Josep Maria Blasi i Ticó
JOSEP MARIA BLASI I TICÓ.
Fotografia: Àngel Font

JOSEP MARIA BLASI I TICÓ. SASTRERIA, CAMISERIA J. M. BLASI

Obra:

Text del 13-12-2010 

La professió de sastre és creativa i dinàmica, artesanal i artística, i et dóna accés a conèixer gent molt heterogènia i interessant i a guanyar-te’n la confiança emprant dots psicològiques.

La funcionalitat és bàsica en la confecció. Un vestit és correcte si s’adapta a la morfologia i l’estil de vida de la persona que el porta i al context en què ha de ser portat.

Una indumentària correcta ens ajudarà, segur, a tenir més èxit i fermesa en les nostres accions. Som el que aparentem a través de la nostra imatge, i la roba és determinant en aquest sentit.

L’elegància té a veure amb la mesura i l’equilibri. Per això el consum desaforat és erroni. Cal tenir les peces de roba que necessitem i que portarem: ni més ni menys.

L’elegància, el saber estar en totes les situacions que la vida ens fa afrontar, continua essent una de les claus de l’èxit professional i social en el nostre àmbit cultural. I per assolir aquest objectiu res millor que vestir-se de forma artesanal a una de les escassíssimes sastreries i camiseries a mida que queden a Barcelona, la Sastreria, Camiseria J. M. Blasi, situada al número 206 del carrer de Balmes. El seu propietari i responsable, Josep Maria Blasi i Ticó, és història viva d’aquest sector. “Vaig néixer a una petita localitat del Pallars Sobirà. Sent molt menut encara, em vaig traslladar a Balaguer per tal d’anar a l’escola i, uns anys més tard, vaig emigrar cap a la capital, on ja s’havien instal·lat dos dels meus germans. Vaig deixar el Pallars perquè desitjava tenir un altre tipus de vida que la que una comarca d’aquelles característiques em podia proporcionar. Un cop a Barcelona, s’hagué de decidir quin seria el meu futur i, com que no sentia inclinacions cap a l’estudi, vaig optar per començar d’aprenent a una sastreria. Aleshores n’hi havia moltes, però vaig tenir la sort, a més, d’entrar-ne a una on m’ensenyaren l’ofici amb diligència i perícia. Durant els primers anys només vaig treballar al taller, però un cop finalitzat el servei militar em permeteren tenir contacte amb els clients, de manera que com aprenent ja vaig poder aprendre el veritable secret de l’ofici: la confiança que dipositen en tu els clients. De seguida vaig saber que la meva trajectòria professional es vincularia amb el món de la sastreria, però fins als 49 anys no vaig gosar fer el pas d’establir-me pel meu compte, malgrat que era un desig latent des dels meus anys d’aprenent. I em vaig decidir perquè em vaig adonar que seria l’última oportunitat que se’m presentaria per fer-ho i que no la podia deixar escapar.”

El senyor Blasi és una apassionat de la seva feina. “Si tornés a néixer, no dubtaria a esdevenir sastre un altre cop; la nostra és una professió creativa, dinàmica, artesanal i artística, que et dóna accés a conèixer gent molt heterogènia i a guanyar-te’n la confiança. De fet, aquesta confiança és bàsica de cara a confeccionar la peça idònia perquè possibilita que els teus dissenys s’ajustin millor a les necessitats i característiques de vida del client. Per això, hem de ser un pèl psicòlegs; qualsevol vestit s’ha d’adaptar a la morfologia i estil de vida de la persona que el porta. La funcionalitat és bàsica en la confecció. Un vestit és correcte i adequat si s’adapta al context en què ha de ser portat.”

El perfil de l’usuari i les característiques de la sastreria han canviat radicalment durant els seus anys d’ofici. “El client ha esdevingut cada vegada més selectiu i socialment condicionat. Això és fàcilment comprensible per la irrupció de les grans cadenes de moda, tant les pensades per a públics modestos com les marques de prestigi. Com que aporten una oferta variada però massificada, han determinat que tan sols aquelles persones que prioritzen la comoditat, l’elegància, l’ajustament de la roba a la seva morfologia i el treball artesanal es decantin per vestir-se als pocs establiments com el nostre que encara resisteixen. Sóc una rara avis, perquè cada cop queden menys sastreries en actiu, bàsicament perquè no hi ha joves interessats a continuar el nostre ofici.”

En aquest sentit, el prototip d’aspirant a sastre “és el d’un jove que s’apropa a la trentena i que té inquietuds i inclinacions cap al disseny. Parlem, doncs, d’una persona jove, però gran per començar a aprendre un ofici en què l’experiència és un grau. La seva edat condiciona la seva impaciència per rebre un bon sou, però això no és factible perquè, per formar-lo, cal invertir moltes hores i esforç.”

És una situació difícil de resoldre. “Si no es donen les condicions per tal que formar professionals del sector sigui rendible, com ara contractes de formació que no cotitzin a la seguretat social i estiguin exemptes d’impostos, o condicions laborals especials que contemplin la formació que reben, etc., és molt difícil que puguin néixer noves generacions de sastres, perquè evidentment la nostra prioritat és poder-nos guanyar la vida i no pas ocupar-nos de la formació d’algú, les expectatives del qual no coneixem. Si no preparem nous professionals des dels tallers, difícilment aconseguirem que l’ofici sobrevisqui perquè a les escoles de costura no s’acostuma a aprofundir tant en l’ensenyament dels futurs sastres com ho fem els professionals en actiu.”

L’àmbit de la sastreria posa de manifest les relacions entre la forma i el fons. “Anar vestit d’una manera còmoda, elegant i que s’ajusti als teus paràmetres estètics dóna molta confiança i transmet seguretat en el que fas; una indumentària correcta ens ajudarà, segur, a tenir més èxit i més fermesa en les nostres accions. Som el que aparentem mitjançant la nostra imatge, i la roba és determinant en aquest sentit. Igualment, la nostra vestimenta està condicionada pel context: no anem mudats iguals a un casament que a una reunió de negocis; ni va igual un repartidor de pizzes que un banquer. Cada situació i activitat professional condiciona la manera com ens mudem. Fent servir una metàfora, podríem dir que la vida és un gran teatre i que cadascú vesteix segons el paper que li ha tocat en la representació. Per aquesta raó, m’és molt difícil d’entendre la tendència actual de la societat catalana cap a la informalitat. Aquest estètica pot ser és adequada per als segments més joves, i sempre i quan no caiguin en excessos com els d’arrossegar els pantalons o portar-los baixats mostrant els calçotets; però dóna una imatge molt poc acurada i, fins i tot, descuidada de la persona, sobretot en el cas de gent més gran. Crec que hem fet una interpretació errònia del concepte de modernitat a l’hora de vestir perquè l’hem confós amb un estil pretesament i falsament descuidat i deixat. En altres indrets –Itàlia és potser el millor exemple, però també succeeix a Madrid i altres ciutats d’Espanya–, han entès que ser modern és portar peces contemporànies que s’avinguin amb el teu tarannà, forma i característiques de vida i ser molt curós a l’hora de triar els complements pels quals optem. Un estri tan oblidat avui dia com la corbata és el semàfor d’un vestit. Pot ser el seu aliat perfecte o convertir-lo en una indumentària inapropiada o incongruent.”

L’elegància és una actitud a la vida que no s’ha de confondre amb el consumisme. “Desitjar vestir-se d’una manera adequada, còmoda i afavoridora en totes les ocasions no s’ha de confondre amb l’afany per acumular peces sense cap raó específica. Cada vegada els arguments per encarregar roba són més trivials: ha pujat la borsa, ha guanyat el meu candidat, el meu equip, etc. Evidentment, de forma puntual fer-se un vestit pot ser una forma de celebració, però justament l’elegància es relaciona amb la mesura i l’equilibri. Cal tenir les peces que necessitem i que portarem: ni més ni menys.”