Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Josep Maria Perelló i Juncà
JOSEP MARIA PERELLÓ I JUNCÀ.
Fotografia: Quim Boix.

JOSEP MARIA PERELLÓ I JUNCÀ. JOSEP MARIA PERELLÓ ASSOCIATS

Obra:

Text del 31-07-2013

Format als valors de l’humanisme cristià i compromès de jove amb la vida associativa de la seva Igualada natal, aquest economista i assessor assenyala l’economia submergida i la corrupció a les altes esferes públiques com dos símptomes de la degradació de la cultura social i cívica de l’Estat. Conscient que tot el que té un principi té un final, confia que la crisi sigui per a tots una lliçó de responsabilitat i solidaritat que ell practica col·laborant amb la Fundació Esclerosi Múltiple.

Gestió empresarial des d’una perspectiva humanística

Sóc nascut a Igualada, ciutat a la que sempre m’he mantingut vinculat a través de la família i els amics. De jove vaig decidir orientar-me professionalment cap al camp de la gestió i em vaig traslladar a Barcelona, on vaig estudiar la carrera de Ciències Empresarials per ESADE, una entitat que sempre havia estat per a mi un referent com a escola de negocis, i on vaig tenir el privilegi de ser format des del punt de vista tècnic i humanístic per excel·lents professors. Aquí vaig aprendre que la gestió d’empreses no només contempla els recursos materials, sinó també els recursos humans i socials. Des de la meva visió cristiana i humanista de l’existència, el que dóna sentit a les empreses són les persones. Tot i així, sóc un cristià relaxat. Informalment, em defineixo com un practicant fix discontinu.

Tessitura adversa que em féu establir pel meu compte

Acabada la carrera, vaig entrar a treballar a Cerveses Barcelona, que fabricava l’avui recuperada marca Moritz, on vaig estar dos anys. D’allà vaig passar a l’empresa familiar Elementos Decorativos Ibáñez, i durant 17 anys vaig assumir els càrrecs de cap d’administració i adjunt a direcció. Malauradament, la crisi del 1992 posà fi a la companyia, tot i que havia estat modernitzada des del punt de vista organitzatiu i que era líder del seu sector. En aquella tessitura, i amb 40 anys, vaig plantejar-me el dilema d’oferir-me al mercat com a assalariat o bé d’aprofitar els meus actius (experiència i coneixement de l’entorn) per establir-me per compte propi. Finalment, l’encoratjament d’amics advocats i economistes em decidí per la segona opció.

Tracte directe en temes de gestió, comptabilitat, liquidació d’impostos i confecció de nòmines

La clientela inicial la vaig anar configurant a partir d’alguns dels clients d’Elementos Decorativos Ibáñez, la majoria pimes que no podien disposar a jornada completa d’un departament de gestió i assessoria intern. Aviat em vaig veure desbordat per la demanda i vaig convèncer dos antics companys de feina perquè s’afegissin a l’empresa com a associats. Aquest reforçament ens  permeté ampliar l’oferta de serveis a gestoria, comptabilitat, liquidació d’impostos i confecció de nòmines. Actualment estem configurats com una petita estructura que tanmateix ens permet assistir eficientment a uns 200 clients. La nostra virtut, que és alhora font de les nostres angoixes, és que els clients s’acaben convertint en amics.

Escèptic de l’enginyeria financera i fiscal

L’experiència ens demostra que l’enginyeria financera i fiscal sol acabar entrant en conflicte amb els límits de la llei. Una altra cosa és que, des de la legalitat, s’intentin explorar les opcions de la mateixa llei per mirar de racionalitzar la càrrega tributària. Perquè la racionalització d’impostos entra dins les regles del joc, però no la seva evasió. Per tant, l’obligació de l’assessor és conèixer al detall la llei i informar el client de les possibles conseqüències que té la seva contravenció, tot i que és la persona assessorada la que, en darrer terme, ha de decidir el grau de risc que vol assumir. Personalment, sempre em regeixo pel principi que la llei s’ha de complir, ja que, altrament, estaríem fent saltar el sistema, estafant la societat i donant un mal servei professional.

La greu insolidaritat de l’economia submergida

L’economia submergida és un greu problema del que encara no tenim prou consciència. Per a les empreses que compleixen escrupolosament la llei és una competència deslleial. I per als particulars representa una greu insolidaritat social, perquè els seus practicants eludeixen contribuir a les arques de l’Estat, que són les arques de tots, i en canvi no desdenyen aprofitar-se dels recursos que el mateix Estat que defrauden els ofereix. Assumeixo que és un mal antropològic, propi dels països de cultura mediterrània, i per tant molt difícil d’eradicar. Tot i així, es podrien trobar fórmules per mitigar-la. El que és innegable és que el clima de corrupció de les altes instàncies polítiques alena encara més la degradació de la cultura social i la cooperació col·lectiva.

Empreses viables i no viables

Tota empresa viable necessita ser ajudada per l’Estat. No té cap sentit, en canvi, ajudar empreses que se sap que tard o d’hora faran fallida. I per “empresa viable” entenc aquella entitat que satisfà correctament una necessitat o una demanda social. D’altra banda, això no és incompatible amb ajudar els joves emprenedors que tenen idees innovadores, perquè, malgrat que aquestes idees no responguin encara a una demanda social, tenen potencial per crear-la.

Una Unió Europea construïda des de l’economia, no des de la política

Europa, com a projecte unitari, encara no ha aconseguit superar les sempiternes tendències centrífugues de les nacions que la composen. El nostre continent és un mosaic de cultures, religions i formes de vida que no han estat aglutinades i harmonitzades; la nostra sagnant història indica tot el contrari. En aquest sentit, el gran error de la Unió Europea ha estat prioritzar la unió econòmica a la unió política. Es pensà que era la millor manera d’aglutinar esforços per facilitar la segona, però no ha estat així, perquè l’economia la dirigeixen tècnics, i per això tenim una UE més burocràtica i teòrica que no pas real, amb tot el negatiu que això comporta, com ara la divisió en dues realitats: l’Europa dels països rics i la dels països pobres. Sense unió política no hi haurà l’Europa que tots volem.

Construcció versus educació

La complicada situació econòmica en què es troba l’Estat espanyol s’explica amb una il·lustradora comparació. Tenim una xarxa de trens d’alta velocitat que no té res a envejar, i fins i tot supera, a les de les potencies econòmiques mundials (encara que de moment no connecta amb Europa); hem fet multitud d’autovies, aeroports i infraestructures en general, i hem construït impressionants edificis a gairebé a totes les ciutats i a la costa. Som, per tant, el país de les grans constructores però, tanmateix, cap ni una de les nostres innumerables universitats es troba en el rànquing de les 100 millors del món.

Recuperar el valor de l’austeritat i el sentit de la realitat

Tot allò que té un principi també té un final. Per tant, tard o d’hora aquesta crisi històrica s’acabarà, malgrat que, evidentment, les seves conseqüències no seran les mateixes per a tothom. I espero que una de les grans lliçons que en traiem sigui la recuperació del sentit de l’austeritat, de la solidaritat i de la realitat.

Sense ètica no és possible exercir cap mena d’autoritat moral ni de lideratge polític

Més important que establir si el Govern està prenent les mesures correctes per sortir de la crisi és que tingui un comportament impecablement ètic, perquè sense ètica no és possible exercir cap mena d’autoritat ni de lideratge moral o polític. Malauradament, davant els escàndols de corrupció que esquitxen continuament la nostra societat, aquesta afirmació pot semblar irònica.

Al ciutadà li interessa la seva qualitat de vida, no les ideologies

Tot govern hauria de mirar pel bé comú i preocupar-se, sobretot, de garantir seguretat jurídica en tots els àmbits; de garantir que no es canviïn lleis troncals en el funcionament del país segons l’alternança política de torn. La ideologia és necessària, però la perversió de la ideologia porta al sectarisme, que és una de les nostres xacres més arrelades. I al ciutadà del carrer el que de debò li interessa és la seva qualitat de vida i la qualitat dels serveis que rep.

Lleis al servei del poble, no a l’inrevés

Els fets han anat demostrant que una part substancial de la societat de Catalunya vol ser consultada sobre el futur marc polític del país. Per tant, no és lògic que cap demòcrata s’hi oposi. El dret a decidir no s’ha de deixar d’exercir perquè la llei ho impedeixi. Les lleis estan al servei del poble, no a l’inrevés.

Més que voler separar-se d’Espanya, molts catalans el que volen és deixar de sentir-se rebutjats

Des de fora de Catalunya no entenen el procés sobiranista i el viuen amb perplexitat. Pel Quant al Principat, a banda d’algun cas aïllat que també l’observa amb incomprensió, hi ha una part considerable de la població que es mostra indiferent. Així mateix, una altra part, també notable, participa de l’entusiasme pel procés i voldria viure demà mateix a una república catalana independent. Els ciutadans sobiranistes justifiquen la seva posició per les reiterades mostres de desatenció del Govern central a les justes demandes de diàleg catalanes, que han desembocat en aquesta via morta en què ens trobem. Trenta anys de café para todos, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la negativa, no ja d’un concert econòmic a la basca, sinó d’un simple pacte fiscal raonable, han acabat per perfilar dues realitats amb interessos irreconciliables. I això per no entrar en aspectes més identitaris, com són els continus entrebancs que es posen al desenvolupament normal de la nostra llengua o el mateix sistema educatiu. Es diria que, més que voler separar-se d’Espanya, molts catalans el que volen és deixar de sentir-se rebutjats per ella.