Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Lluïsa Fornas i Prat
LLUÏSA FORNAS I PRAT.
Fotografia cedida per Lluïsa Fornas.

LLUÏSA FORNAS I PRAT. ASSESSORIA FORNAS

Obra:

Text del 22-05-2013

La responsable d’una de les assessories de més prestigi i antiguitat de Barcelona forma part d’una il·lustre nissaga de professionals vinculats a la tradició empresarial, cultural i política de Catalunya. Néta del fundador del despatx, considera que avui la nostra societat es troba sotmesa a la tirania del poder financer i que potser el més avantatjós per al país seria viure en independència, no només d’Espanya sinó, fins i tot, de la Unió Europea.

Despatx amb setanta anys d’història

Formo part de la tercera generació d’una nissaga d’assessors d’empreses, i des de l’any 1990 dirigeixo l’Assessoria Fornas, S.L., un despatx que té més de 70 anys d’història. L’origen de la nostra empresa es remunta a 1942, quan el meu avi, Josep Fornas Villanueva –que era professor mercantil–, obrí un despatx de comptabilitat amb la col·laboració del meu pare, Josep Fornas Martínez (que llavors tenia 18 anys i era estudiant de comerç). En aquella època el Govern havia instaurat una llei anomenada Fiscalía de tasas, una normativa que obligava les empreses proveïdores d’aliments a mantenir un control molt estricte de totes les operacions que portaven a terme. Per aquest motiu, la primera ubicació de l’empresa fou un despatx situat a l’avinguda Marqués de l’Argentera de Barcelona, molt a prop del Mercat del Born, de l’edifici de la Llotja de Mar i del Mercat Central del Peix, que llavors estava situat al carrer Wellington.

Clients fidelitzats per la nostra professionalitat, talent i emplaçament estratègic

Poc després de la seva creació, la nostra empresa es consolidà com una assessoria especialitzada en temes fiscals, mercantils, laborals i d’assistència a les inspeccions. L’emplaçament estratègic del despatx (en una zona de gran activitat comercial), juntament amb la professionalitat i el talent del seu fundador, van contribuir a què l’empresa experimentés una fidelització creixent de clients, molts dels quals encara mantenim avui dia.

De delegat personal de Josep Tarradellas a diputat del Parlament de Catalunya

Vaig heretar un despatx que havia aplicat més les directrius del meu avi que no pas les del meu pare, ja que aquest –a banda de la seva tasca a l’assessoria– també es va dedicar a la política i fou editor. Durant 20 anys, Josep Fornas i Martínez esdevingué un estret col·laborador del President Josep Tarradellas, qui el nomenà delegat personal seu a l’interior de Catalunya mentre ell era a l’exili. Després, a la fi del franquisme, el meu pare entrà a militar a Esquerra Republicana de Catalunya i, més tard, esdevingué diputat del Parlament de Catalunya.

Creu de Sant Jordi el 2010 per a en Josep Fornas i Martínez

Fortament vinculat amb el món cultural, el 1963 el meu pare fundà l’editorial Pòrtic, que actualment pertany a Grup 62. Col·leccionista de documentació referent a la política del país, al llarg dels anys formà una important biblioteca, hemeroteca i fons gràfic que el 1985 va cedir al Parlament de Catalunya. En reconeixement a la seva dedicació al país i a la seva generositat envers les institucions catalanes, l’any 2010 fou condecorat amb la Creu Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. 

Quatre generacions representatives de la història recent de Catalunya

Amb la incorporació dels meus fills, Albert i Clara, actualment l’entitat compta amb el pas de quatre generacions que reflecteixen l’evolució recent del nostre país: El meu avi va ser oficial de l’exèrcit republicà i, en acabar la guerra, fou internat al camp de concentració de Castuera i al Castell de Montjuïc de Barcelona. Quan tornà a la vida civil, va fundar el despatx intentant oblidar les fatalitats que havia experimentat. No va tornar a parlar de la guerra i poc ho va fer de política. Anys després, el meu pare agafà el seu relleu a la feina, però –atès que la seva veritable passió era la política catalana– vaig ser jo qui assumí responsabilitats al despatx molt aviat, passant a formar part de la primera generació de dones que ocuparen càrrecs directius. Avui, els meus fills representen una generació lliure que ha de construir el país sense les pors que vam viure en el passat.

L’empresa familiar com a escola

Més enllà de la formació que vaig rebre cursant estudis mercantils, l’empresa familiar fou la meva veritable escola. A l’edat de 15 anys ja vaig voler incorporar-me al despatx a temps parcial per a anar veient com s’hi treballava, i allò em permeté aprendre ben aviat el vessant pràctic de la professió. Un temps després vaig complementar la meva formació amb estudis de Dret, però la feina absorbent del despatx i les circumstàncies personals –m’havia casat i havia tingut fills molt jove– van impedir que m’acabés llicenciant. Considero que gran part del que he après de la meva professió ho he aconseguit a partir d’un estudi continuat de les normatives, sotmeses a constants modificacions. 

En una inspecció d’Hisenda, defensar el client és defensar la nostra mateixa feina

L’èxit d’una assessoria recau en bona mida en aplicar-se a consciència a les possibles inspeccions d’Hisenda que puguin sorgir. La inspecció ve a ser l’examen, l’avaluació màxima a què es pot sotmetre un assessor. En aquest tipus de procediment, defensar al client significa, també, defensar la nostra mateixa feina.

L’herència de la dictadura explica l’alt grau d’economia submergida de l’Estat

Probablement l’excés d’economia submergida que trobem a l’Estat espanyol ve determinat per una qüestió cultural, social i educativa. Hem de tenir en compte que no fa massa anys vivíem en una dictadura que feia els ulls grossos en tots aquests assumptes. Per altra banda també penso que, en el cas de Catalunya, la falta d’una hisenda pròpia afavoreix aquesta circumstància, ja que els nostres impostos s’acaben transferint a l’agència tributària espanyola. 

Eix fonamental del sistema tributari espanyol

Una de les matèries que més m’agrada de la meva feina és tot allò relatiu a l’impost de renda, el qual representa l’eix fonamental del sistema tributari espanyol. L’Estat se sustenta fiscalment a través d’aquest impost i això el converteix en una contribució extremadament severa; tant que, si la quantitat que paguen els treballadors amb aquest impost hagués d’anar a càrrec de les empreses, el teixit empresarial espanyol seria pràcticament nul.

A favor d’un impost de la renda igualitari

L’impost de la renda està estructurat de tal manera que estableix una distinció poc equitativa entre aquells individus que viuen de les seves rendes patrimonials i els que ho fan del seu propi treball. Mentre els primers tributen un 21% dels seus guanys, els segons arriben al 54%. Personalment no comparteixo la idea d’establir diferències de cap mena en aquest àmbit. Per tant, tampoc estic massa d’acord amb el principi de solidaritat que comporta que les rendes altes tributin més que les baixes. Sóc del parer d’establir un tant per cent raonable i igualitari a tothom i, en tot cas, d’abolir l’impost a les persones que perceben ingressos baixos.

Només equilibrant ingressos i despeses una empresa pot ser sostenible

En aquests moments les empreses han de lluitar per a seguir endavant mantenint una consciència molt precisa de les seves actuacions; i és imprescindible que les seves despeses estiguin en correlació amb els seus ingressos. En els anys anteriors a la crisi es van malbaratar molts diners, i tot i que segurament aquest fet no hagi estat el causant directe de la crisi, certament algunes empreses han hagut de tancar per haver estat vivint, durant l’època de bonança, molt per sobre de les seves possibilitats. 

Sotmesos a una dictadura financera

En gran mesura les entitats financeres són responsables de l’actual tessitura. Fa uns anys els bancs van animar a consumir exageradament i després, en veure que allò era insostenible, van fer-se enrere pràcticament d’un dia per a l’altre. I ara, a Europa les normes vénen dictades pel poder econòmic; per tant, en certa manera podem dir que avui la societat està sotmesa a una dictadura financera. Moltes empreses s’han vist empeses a cessar la seva activitat pel fet que aquest poder econòmic no els ha donat suport, malgrat ser del tot viables.

A Catalunya ens manca una banca sòlida

Des del Govern central no hi ha cap mena d’interès en què, per tal d’ajudar a aixecar les pimes, el capital flueixi cap a la nostra comunitat autònoma, on es concentra un gran volum de les petites i mitjanes empreses de tot l’Estat espanyol. Actualment Catalunya ja no disposa d’una banca pròpia i això ens debilita. El dia que siguem capaços de fundar un gran banc català, podrem parlar d’una altra manera.

Si Catalunya deixés de pertànyer a Espanya, podria mirar el futur amb millors perspectives

Detecto una clara incompatibilitat entre el caràcter espanyol i el caràcter català. Espanya té una sèrie d’oligarquies poderoses amb molta força però que en realitat són molt poc productives. Per això crec que, si Catalunya deixés de pertànyer al Regne d’Espanya, podria arribar a mirar el futur amb millors perspectives. Tot i això, dubto que disposar d’un Estat independent acabés amb aspectes perjudicials com la corrupció, ja que per desgràcia aquesta va habitualment associada al poder.

Caldria estudiar si la millor opció per a una Catalunya independent seria la UE

Veig viable una Catalunya independent tant si s’adhereix a la Unió Europea com si no ho fa. En cas de secessió, el més important és continuar funcionat amb l’euro com a moneda, tal i com ho fa Andorra, malgrat no formar part del sistema comunitari europeu. L’adhesió a la UE és una possibilitat que caldria estudiar amb molta cura, perquè tinc els meus dubtes de si seria la millor opció per a nosaltres.