Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Guilera i Sr. Estrada
MERCÈ GUILERA I CREUS, JOSEP MARIA ESTRADA I ESTRADA.
Fotografia: Àngel Font

MERCÈ GUILERA I CREUS, JOSEP MARIA ESTRADA I ESTRADA. NARIGUT’S CLUB

Obra:

Text del 12-07-2010

Els pitjors complexos no són els físics, sinó els mentals, ja que, si algú no se sent bé amb el seu aspecte, de fet és perquè hi va donant voltes i més voltes.

Avui la gent s’opera d’estètica a la lleugera, potser perquè s’ha perdut el valor del respecte i la prudència, i tot és més fàcil i a l’abast de tothom.

L’autoestima, que no s’ha de confondre amb la vanitat, és molt important, ja que dóna seguretat i realització, genera pau i fa feliç. I si ho som, en fem als del nostre costat, perquè transmetem aquesta energia.

Acumular béns materials és erroni, perquè un acaba sent-ne esclau i, aleshores, quin plaer donen?

La decisió personal i intransferible de ser feliços i viure amb alegria ens l’hem d’aplicar contínuament i cada dia, perquè fins i tot les pedres al camí ens les posen per alguna cosa: perquè puguem superar-les i aprenguem dels nostres errors.

Ja fa temps que no cal tenir un nas gros per formar part del Narigut’s Club, però l’essència desacomplexada dels orígens d’aquesta ja mítica entitat, que s’apropa al 50 aniversari, continua tan viva com sempre en mans dels seus actuals responsables. “El club aplega avui uns 200 membres entre socis i simpatitzants, que comparteixen bones estones sota el lema de la diversió sana i la cerca d’una felicitat que neix de la decissió personal de cadascú, i que cal cuidar per dins i per fora”, tal com resumeix Mercè Guilera i Creus, l’actual presidenta d’aquest “grup d’amics obert a tothom que tingui nassos.”

Ni tan sols les dificultats de la dictadura franquista van fer perdre l’humor als impulsors del Narigut’s Club, fundat el 1964. La senyora Guilera i Josep Maria Estrada i Estrada, el seu predecessor al capdavant de l’entitat i avui president d’honor, en mantenen viva la curiosa història original. “El club el fundà en Joan Rovira amb Manel Ibàñez i dos amics, tots ells amb nassos pronunciats, per fer una animalada que el permetés entrar a l’associació ‘L’Arca de Noé’. En plena època de Franco, van haver de disfressar una mica el nom perquè no semblés català, i d’aquí en sorgí el Narigut’s. Al principi, per ser-ne membre havies de tenir el nas gran, però més endavant es va canviar la fórmula, i avui ho pot ser qui vulgui; com diem, ara som socis per nassos. El nas, el portem a dins, i en fem broma, amb concursos de nassos, amb un aparell que en diem narigòmetre…. perquè en definitiva creiem que no s’han de tenir complexes.”

El club no pretén abanderar cap causa, tot i que els seus representants no dubten en defensar la bellesa d’allò que és natural i que s’aconsegueix, en gran mesura, acceptant-se un mateix. “Nosaltres, com a entitat, no pretenem ficar-nos en llibres de cavalleries ni donar lliçons a ningú, perquè cadascú té la seva manera de veure la vida. La nostra filosofia és més simple, només volem passar-nos-ho bé, res de psicologies: el millor psicòleg és un mateix. De fet, els pitjors complexos no són els físics, són els mentals. Algú que té un complex amb el seu cos és perquè hi va donant voltes i més voltes, quan, en canvi, hi ha tantes altres coses per sentir-se satisfet! El que un ha de fer és estar feliç amb el que té, acceptar el seu físic, perquè la perfecció es pot donar en un dibuix, però en la realitat, tots tenim algun defecte, i no n’hem de fer-ne un problema. Cal saber positivar allò que tenim, i oblidar-nos d’allò que potser no és tan correcte com voldríem. No podem ser tots com estàtues i figurins. Evidentment, cadascú és molt lliure de fer el que vulgui, però una persona gran que s’opera el nas, ja no és ella, sembla una altra. Si ets jove, o et dediques a la cosa pública, potser té més sentit, però en qualsevol cas dóna la impressió que avui dia la gent s’opera en un tres i no res; abans la gent s’ho mirava amb més respecte, però aquest s’ha perdut, com en tantes altres coses, tal vegada perquè tot és més fàcil i a l’abast de tothom, i les coses es fan amb lleugeresa.”

Paradoxalment, aquesta recerca de la perfecció exterior sovint no s’adiu amb una cura general de la imatge, més pròpia, potser, d’una altra generació. “Actualment l’estètica és el culte al cos, volen estar perfectes físicament, però després la vestimenta no importa. No podem pretendre que el jovent d’avui vagi amb jaqueta i corbata, però es pot anar esportiu o informal i alhora elegant, i no estripats, com en veus alguns. Sembla que hi hagi un culte purament al cos, exclusivament al cos, no a la imatge en conjunt: es miren molt la perxa, però no què hi posen al damunt. Tampoc s’ha de generalitzar, perquè hi ha joves que van informals però no deixats. El que és cert és que és una altra generació, i això marca. El que per a un pot ser còmode, per a un altre pot ser una tortura; hi ha gent que, sense jaqueta, se senten despullats, i aquesta seria la seva incomoditat. Al Narigut’s Club també compartim uns valors estètics, i en les festes que fem, anem d’etiqueta, i d’esmòquing quan són de gala.”

I és que, deixant els complexos a banda, cuidar-se per fora és tota una teràpia personal a l’hora de sentir-se bé per dintre, i generar, simultàniament, un benestar al nostre entorn. “No cal arreglar-se pels altres, es pot fer per un mateix, pel propi plaer. Jo, com a dona, m’arreglo per mi, tinc il·lusió de veure’m bé, i és important valorar-se així un mateix, tant en l’exterior com en l’interior. Ens hem d’estimar: l’autoestima és molt important, és vital, i no s’ha de confondre amb la vanitat. L’autoestima et fa sentir bé, realitzat, feliç, et genera pau, i tot aquest cúmul de coses s’han de pensar i de sentir, i fer-les teves perquè les sents; i així, quan de la ment passem al sentiment, estem feliços. I si ho som, en fem als del nostre costat, perquè generem aquesta energia. No es pot estar malhumorat ja des que et lleves; la vida és per viure-la amb tranquil·litat, amb harmonia, amb amor, i tot això ho hem de sentir plenament per poder-ho comunicar, i estar mentalment i físicament més sans. Si tots ens prenguéssim així la vida, no hi hauria tants infarts ni tensions que acaben en malalties. L’ansietat ens la provoquem nosaltres mateixos; per tant, de la mateixa manera, també podríem tirar cap a l’altra banda i alliberar-nos de les energies negatives. Hem de triar el camí de les positives, que són les que ens donen pau, harmonia, felicitat i salut. Nosaltres som els amos de les nostres vides, som lliures, ningú ens diu que haguem d’anar enutjats tot el dia. Costa admetre-ho, però si hi anem és perquè volem, perquè no ens parem a pensar.”

El cert és que tant la senyora Guilera, constant riallera, com el senyor Estrada, que també amb un somriure confessa no sentir-se “tan bona persona” com la seva successora, són exemple per ells mateixos de la felicitat, contagiosa, de qui simplement decideix estar bé prescindint dallò que és superflu. “És bàsic estar bé amb tu mateix, per arribar bé a gran; estar content amb tu. Com deia Sant Agustí, ‘no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita.’ Abans sí que s’aplicava de debò, això! Ara no tant…”

Mercè Guilera dóna gràcies a Déu perquè “el dia que em mori els meus fills no tindran cap problema ni s’hauran de barallar per res, perquè només els deixo el meu record i la meva estima, i amb això seguiran estimant-se com s’estimen ara. Aquesta confiança em dóna vida i alegria. I tot ve a ser el mateix: viu, sigues feliç i, si tens menys, menys hauràs de patir, perquè un acaba sent esclau de les coses que té i, aleshores, quin plaer et donen?”

El Narigut’s Club continua fent nous membres cada any, “també de joves, d’entre 50 i 60 anys.”

En qualsevol cas, tots són joves d’esperit, disposats a gaudir de la vida per nassos. “La decisió personal i intransferible de ser feliços i de viure amb alegria ens l’hem d’aplicar contínuament i cada dia, perquè fins i tot les pedres al camí ens les posen per alguna cosa: perquè puguem superar-les i aprenguem així dels nostres errors.”