Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Miquel Bosch i Noguera
MIQUEL BOSCH I NOGUERA.
Fotografia: Àngel Font

MIQUEL BOSCH I NOGUERA. PSICOLOGIA CLÍNICA

Obra:

Text del 24-02-10

En el món actual són molt habituals els trastorns psicosomàtics i de l’ansietat, a causa de la incapacitat generalitzada per assumir els conflictes a través del pensament.

Amb una trajectòria professional que l’ha dut a exercir en diversos centres de salut, des de fa cinc anys Miquel Bosch i Noguera desenvolupa la seva activitat a la seva pròpia consulta, una tasca que compatibilitza amb la seva funció de secretari del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Girona. L’itinerari professional de Miquel Bosch comprèn institucions com l’antic Centre d’Higiene Mental de Sarrià de Barcelona o l’Hospital de Lloret de Mar, on exercí la psicologia clínica durant un llarg període de temps. Interessat des de jove pel pensament humà, compta, a més de la seva llicenciatura en psicologia, amb un diplomat en arqueologia hispànica. “Als 18 anys vaig proposar-me adquirir una sèrie de coneixements que em duguessin a saber com pensava l’ésser humà; per això, vaig triar uns estudis que es complementessin entre si. D’una banda, la psicologia em donà la possibilitat de conèixer el pensament de l’home contemporani; de l’altra, l’arqueologia m’apropà al de l’home antic,i l’interès per l’etologia al dels sers vius.”

Si hom fa un cop d’ull a la societat actual, fàcilment pot arribar a pensar que l’home d’avui està immers en una pèrdua creixent de valors. “Certament, falten valors i falta internalitzar les normes, fer-se-les d’un. Totes les persones necessitem allò que en el camp de la psicoanàlisi s’anomena llei del pare o llei de l’autoritat paterna, que no és res més que la llei que es transmet per l’educació i les normes que regeixen la família i que permet, en el futur, establir la pròpia llei de funcionament de l’individu. L’ésser humà només pot construir la seva norma si en té una altra de referència, i és precisament aquesta referència el que escasseja avui dia. Per tant, ens trobem davant d’un conflicte, perquè l’aprenentatge de l’home habitualment s’inicia a través de la imitació i, actualment, molts models que posem davant de la joventut sovint vénen del món de la televisió; d’aquí emergeix una massa de persones joves per a la qual és desitjable apropar-se a aquests prototipus televisius.”

Igualment, sembla que la societat contemporània tendeixi a fomentar la utilització de màscares per aconseguir una unificació amb els seus congèneres. “Les màscares representen allò que a un li agradaria ser però que no és. Hi ha persones molt conscients de la careta que utilitzen en el seu dia a dia, però d’altres no se n’adonen. Molta gent té por que els demés descobreixin el seu veritable jo, por de mostrar les seves flaqueses o mancances, i per això opten per construir-se un personatge.”

En la recerca d’una identitat desitjada, hi ha qui canvia la seva imatge. “Un canvi físic sempre té una connotació mental al seu darrere. Els canvis d’imatge són útils quan existeix una necessitat real de reparar. Però, aquelles persones que disposen d’un aspecte físic que entra dins els paràmetres de la normalitat i tot i així insisteixen en la necessitat de canvis que veritablement no requereixen, difícilment trobaran l’equilibri que estan buscant. Perquè, precisament, l’equilibri emocional rau en l’acceptació d’un mateix. Erròniament, moltes vegades l’ésser humà centra els seus conflictes de pensament en la seva part corporal, i la voluntat de procedir a certs canvis físics respon merament a una fantasia.”

La somatització enllaça la ment amb el cos fent-lo emmalaltir. “La somatització pot desencadenar múltiples símptomes físics que no tenen un origen biològic identificable. A la meva consulta sovint vénen pacients derivats de centres hospitalaris i això em permet treballar habitualment amb patologies que, tot i semblar d’origen orgànic, realment són de procedència psíquica. En el món actual són força habituals els trastorns psicosomàtics, i això es deu a la incapacitat generalitzada d’assumir els conflictes mentals a través del pensament.”

A l’hora de fer un diagnòstic, un psicòleg pot trobar suport en l’ajut d’un neuròleg. “La figura del neuròleg és útil en determinats moments per verificar o desmentir la sospita de qualsevol anomalia del sistema nerviós d’un pacient. Si féssim una comparació del món de la salut mental i del informàtic, el neuròleg i el psiquiatre vindrien a ser aquells professionals que es dediquen al hardware, mentre que el psicoterapeuta seria el programador, desenvolupador o reparador de software. Seguint amb aquesta semblança, podríem dir que la majoria de persones que tractem els psicoterapeutes són pacients amb un problema de programa.”

Després d’obtenir una seguretat en el diagnòstic, a vegades el psicoterapeuta recomana l’ús de la psicofarmacologia. “Hi ha patologies que requereixen l’administració de psicofàrmacs que complementin la psicoteràpia. Així és possible guanyar temps i evitar patiment al pacient. A vegades, una persona amb símptomes d’angoixa és incapaç de parlar de si mateixa perquè el seu discurs se centra, reiteradament, en el malestar que està experimentant. Si aquest mateix pacient inicia un tractament amb psicofàrmacs, al cap de poc temps estarà preparat per participar d’una psicoteràpia més productiva. Els psicofàrmacs no resolen els conflictes, però sí que ajuden a estabilitzar el pacient i predisposar-lo per a buscar solucions.”

Recentment s’ha debatut si els psicòlegs haurien de tenir la potestat per receptar medicaments. “L’instrument de treball del psicòleg és la paraula, la comunicació verbal. Per tant, no trobo útil per a la nostra feina el fet de poder receptar, ja que no existeix cap píndola que proporcioni informació; en tot cas, derivem el pacient a altres especialistes si, paral·lelament al tractament que li oferim, requereix d’administració i supervisió farmacològica.”

Malgrat que la tasca d’un psicoterapeuta es basi en la paraula, la psicologia és una ciència. “Tot i que a vegades s’hagi qüestionat, crec fermament en la condició científica de la psicologia. La ciència no només aglutina tot allò que és matemàtic i exacte. La psicoanàlisi, per exemple, potser no és demostrable empíricament, però no per això deixa de ser una ciència de la salut.”