Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Pere Soler i Macià
PERE SOLER I MACIÀ.
Fotografia: Àngel Font

PERE SOLER I MACIÀ. SPORTENIS CLUB

Obra:

Text del 21-02-11

“Els humans som una màquina en evolució. Fent esport perllonguem el funcionament d’aquesta màquina, alhora que l’obliguem a fer posades a punt i reparacions continuades de manteniment

“Els éssers humans cada cop ens sentim més sols. Els valors comunitaris i cívics s’estan perdent, però l’esport els porta implícits i els fomenta”

“Els esportistes sabem esforçar-nos, sacrificar-nos i perdre. També som solidaris, perquè sabem que és vital jugar en equip. I hi ha un valor afegit: i és que fer esport iguala les persones de diferents condicions socials i nacionalitats”

“L’esport és com la vida, et fa saber que alguns dies pots ser el millor i, d’altres, el pitjor; i és bo estar a les dues posicions, perquè t’educa en la cultura del respecte vers l’oponent”

Pere Soler i Macià és llicenciat en Dret i president de l’entitat Sportenis Club de la població vallesana de Rubí. Associació de petit format, no lucrativa, de poc més de 60 socis, té una llarga trajectòria; des de la seva fundació el 1969, el Sportenis Club ha viscut la implantació social de l’esport que practiquen durant les darreres dècades. “Si ara és sobretot el golf, temps enrere era el tennis un dels esports més reclosos dins una esfera social elitista. Afortunadament, això ja és història; avui els clubs ja no són privats i, com altres esports més massius, els seus esportistes d’elit esdevenen ídols i són un exemple de vida sana, models d’esforç i de lluita. Això sí, segueixen tenint educació i bones maneres.”

El senyor Soler ha estat –i és– una persona esportista, que es vinculà al club a través d’algunes amistats. La seva gestió no l’aparta de la pràctica esportiva, ans al contrari: en confirma la defensa aferrissada. “Mentre fas exercici estàs totalment desconnectat de la feina, dels horaris, de la vida sedentària. Si desenvolupes una activitat física sempre estaràs molt millor que aquells que no en fan. A la vida, els anys passen, però l’esport ajuda a mantenir i a allargar la qualitat d’aquest motor que és el nostre cos. Les activitats esportives són, per tant, molt importants.”

Algunes disciplines esportives estan molt arrelades a Catalunya, tot i que no es practiquen des del mateix concepte, per exemple, que als Estats Units, on formen part de la pròpia formació acadèmica universitària. La cultura de l’esport és com la societat, les seves arrels bàsiques són un ensenyament excepcional per a la vida. Els clubs esportius esdevenen petits fòrums de grans dimensions comunicatives. Anys enrere, facilitaven la cultura familiar. Actualment, com es produeix un endarreriment en les edats de tenir fills i s’incrementen molt les responsabilitats professionals, s’està produint un allunyament, un descens, de la pràctica de l’esport familiar tradicional. Les famílies estan estructurades i organitzades d’una altra manera, i hi ha un major aïllament dels fills. Els clubs esportius, que són per cultura llocs d’esbarjo i reunió familiar, d’interacció i socialització, tot i que també evidencien aquesta transformació, compten amb escoles que, malgrat ser sovint deficitàries, tanmateix fomenten la cohesió familiar. Perquè, si certament la societat s’individualitza, els valors i les actituds de la cultura de l’esport van en sentit contrari. Per això crec que els centres docents haurien d’incentivar la formació esportiva dels nostres infants.”

Alguns pares apunten la canalla perquè es converteixin en els top ten. “Hi ha sovint certa confusió sobre quina és la tasca essencial dels clubs esportius, no tant formar campions com persones. Val a dir que el mateix esport recol·loca les aspiracions de cadascú, segons les pròpies habilitats competitives i les correccions de l’entrenador.”

Qui dedica part del seu lleure a l’esforç físic sap que cal fer un manteniment de la maquinària orgànica que és el cos humà. Els humans som una màquina en evolució. Fent esport perllonguem el funcionament d’aquesta màquina, alhora que l’obliguem a fer posades a punt i reparacions continuades de manteniment. L’esportista és un savi de les respostes de l’organisme, un gran coneixedor del seu cos; en té cura i exclou aquells hàbits perjudicials per a la seva salut (tabac, begudes alcohòliques, vida sedentària, alimentació, drogues…). Els hàbits positius sumen i potencien, mai resten. Les dietes de manteniment dels esportistes, per si mateixes, ja contribueixen a un bon estat de salut alimentari i corporal. Tot això el que fa és donar més qualitat a la vida i perllongar-la. L’esport, en definitiva, possibilita que hom tingui una bona conducta vital.”

L’esport és un eix transversal que connecta moltes parcel·les de territori físic i emocional. “Avui la humanitat està immersa en l’era de la comunicació i, paradoxalment, de la solitud i l’aïllament. S’estan perdent els valors comunitaris i cívics. En contraposició, l’esport té totes aquestes virtuts, són consubstancials, les porta implícites.”

D’aquí que el senyor Soler tingui una ferma convicció en el vessant formatiu de l’activitat esportiva. “Els esportistes sabem esforçar-nos, sacrificar-nos i perdre. Això, com a primera lliçó, et prepara molt per a la vida. També t’adones que necessites els altres, que és vital tenir en compte les necessitats del teu entorn, que cal jugar en equip. Mentalment, és, igualment, molt aperturista i alliçonador. I té un valor afegit: i és que acosta les persones, iguala els homes i les dones de diferents condicions i nacionalitats, perquè el que interactua són els seus cossos, els seus pensaments i les seves reflexions, no els estatus socials.”

L’esport també té la capacitat d’enfortir la musculatura dels sentiments. “Si bé l’esport d’elit és molt dur i selectiu, amb una pràctica dictatorial en benefici de la competitivitat, l’esport amateur, al qual nosaltres ens dediquem, afavoreix la pròpia realització, fa que es desenvolupin altres valors i factors d’estratègia d’equip, de cooperació i de col·laboració mútues entre individus, fa ser més solidaris i lliures. No hem d’oblidar que el fair play neix amb l’esport.”

En una tasca d’equip, la derrota mai és individual i no té més conseqüències per a l’individu que el propi estat alliberador de repòs. “L’esport possibilita una exclusió de les problemàtiques socials, actua de catalitzador de la dispersió mental.”

Practicar exercici posa en marxa el correcte engranatge entre cos i ment. Es l’anomenada cultura del cos. “L’esport és una alternativa per ajudar a equilibrar un desajust del cos amb la ment, esdevé una contribució activa a la relaxació de la ment. Igualment, té cura del cos, que necessita els beneficis de l’exercici i, alhora, és una font de motivació i d’autoexigència personal en constant observació sobre un mateix. Hi ha un punt òptim entre comparança i competitivitat que opera en benefici de la pròpia motivació per la superació.”

La crisi que estem patint ho abasta tot: valors, idees, paràmetres econòmics… “En l’esport, en general, les regles de conducta que apreníem dels avis són avui dia les mateixes: el respecte per les persones més grans i pels altres. Podem lluitar i competir, però sempre seguint unes regles. En aquesta crisi tan dura, els qui no han jugat bé han estat els estaments més importants (banca, govern…), ens han arrossegat als altres i, tanmateix, ells se n’estan sortint però la resta seguim pagant les conseqüències. Val a dir, però, que, qui ha guardat reserves en època de bonança se n’ha sortit, s’ha mantingut i ha enfrontat a la crisi en millors condicions. Aquests valors també els trobem en l’esport.”

Esport i vida són sinònims en el diccionari dels esportistes. “L’esport és la vida, et fa saber que alguns dies pots ser el millor i, d’altres, el pitjor; i és bo saber estar a les dues posicions, perquè t’educa en la cultura del respecte vers l’oponent.”