Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
PROF. CIRIL ROZMAN
PROF. CIRIL ROZMAN.
Fotografia: Àngel Font

PROF. CIRIL ROZMAN. Hematologia oncològica

Obra:

Text del 2005

Ens cal un canvi de la consciència social per tal que es valori la recerca com una inversió que millora la qualitat de vida dels ciutadans.

El reconegut hematòleg Ciril Rozman va néixer a Ljubljana, capital d’Eslovènia, però de ben jove es va traslladar a l’Estat espanyol, on va cursar els estudis de medicina. La seva vida professional ha estat estretament vinculada amb l’Hospital Clínic i amb la Universitat de Barcelona, de la qual és encara catedràtic emèrit. Tot i que el prestigi del professor Rozman estava ja fermament consolidat dins l’àmbit mèdic, el tractament d’un personatge tan conegut i estimat com Josep Carreras va comportar la difusió de la seva tasca sanitària entre el gran públic. Fins aquell moment, el més habitual era que les persones afectades de leucèmia optessin per traslladar-se a centres dels Estats Units. En canvi, el cantant va ser atès per l’equip mèdic que dirigia el doctor Rozman a l’Hospital Clínic, la qual cosa va demostrar que el nostre país disposava dels mitjans tecnològics i dels professionals qualificats per lluitar-hi. Encara avui la leucèmia continua sent una de les seves grans preocupacions sanitàries i humanes: “Quan vaig començar a exercir fa cinc dècades no era possible guarir cap malalt. Actualment podem curar entre un 75 i un 80% dels nens afectats i, aproximadament, un 50% dels adults. Hem recorregut un llarg camí en la curació d’aquesta malaltia, però encara hem d’avançar força. En aquest sentit, certament el panorama és esperançador: S’estan començant a aplicar medicaments basats en petites molècules que arriben a les cèl·lules afectades i bloquegen l’anomalia causant del procés. D’altra banda, també s’està incidint en els estudis de caire genètic en dues direccions; en primer lloc, determinar la predisposició a patir aquesta alteració cel·lular, de manera que es pugui detectar i corregir en fases primerenques; en segon lloc, perfeccionar i avançar en el trasplantament per tal que no sigui una mesura tan cruenta. Per aquest motiu s’estan portant a terme empelts amb condicionament reduït, que no tenen per objectiu destruir tot el moll d’os malalt, sinó, per mecanismes immunològics, eliminar les cèl·lules malignes residuals.”

Per desgràcia, el nostre país no destaca per la recerca. Les causes són d’ordre econòmic i social: “Com a mitjana, els països europeus destinen un 2% del PIB a investigació. A Espanya la mitjana és de l’1,1%, i amb un repartiment territorial de caire centralista: a Madrid s’aproximen al 2%, mentre que a les Illes Balears només arriben un 0,25%. Catalunya se situa en un 1,38%. D’altra banda, la investigació no gaudeix del reconeixement que té en altres països. Les persones que s’hi dediquen reben una compensació econòmica més aviat precària i sense reconeixement ni polític ni social.”

Aquest fet explica que l’interès per la recerca no sigui gaire elevat i, sobretot, la fuita de cervells que s’està produint. Els joves talents investigadors opten per marxar als Estats Units, principalment, on podran desenvolupar projectes d’investigació en millors condicions. En opinió del professor Rozman, per canviar realment aquesta dinàmica –amb conseqüències sanitàries, econòmiques i socials tan negatives– no només cal augmentar els pressupostos destinats a investigació, sinó també dignificar aquesta activitat: “Ens cal un canvi de la consciència social per tal que es valori la recerca com una inversió que millora la qualitat de vida dels ciutadans.”

El professor Ciril Rozman és també un gran coneixedor del sistema sanitari públic actual: “Vam tenir la gran sort de poder universalitzar la prestació sanitària, fet que no es dóna a alguns països occidentals, com ara els mateixos Estats Units. Aquesta opció, però, té uns costos econòmics molt elevats que poden fer perillar el sistema si no es gestiona de forma adequada. Cal que els usuaris del sistema, els ciutadans, es conscienciïn dels seus deures i actuïn d’una manera responsable per tal de garantir-ne la sostenibilitat. Si cometem abusos com col·lapsar els serveis d’urgències per una grip estem posant en perill l’assistència sanitària general en el futur.”

En definitiva, “seria convenient que l’Administració portés a terme campanyes de divulgació dels costos i les vies d’accés sanitàries adequades.”

Això no obstant, els ciutadans no han de ser els únics que propiciïn una reducció dels costos sanitaris: “Si ens decantéssim un altre cop per un model d’atenció personalitzat que se centrés en les peculiaritats individuals de cada pacient, aconseguiríem una millor assistència i una reducció dels costos. Fóra convenient recuperar l’esperit de l’internisme, caracteritzat per un assistència bio-psico-social. És evident que la creació d’especialitats mèdiques és un fet positiu i enriquidor en la història de la medicina, però no s’hauria d’haver traduït en l’atenció descoordinada i reiterativa que molt sovint reben ara els pacients.”

Aquest canvi de mentalitat també s’hauria de fer extensible a l’organització interna dels centres i al sistema de formació: “La raó de ser d’un hospital universitari és l’assistència, la recerca i la docència pregraduada i postgraduada. Aquestes tres activitats han d’estar compensades perquè la nostra funció és tant divulgar les possibilitats mèdiques existents com crear-ne de noves mitjançant la recerca. Per assolir-ho seria convenient que els hospitals universitaris se sotmetessin a una reestructuració interna, que derivés en el funcionament en departaments coordinats entre si, i externa, que simplifiqués els lligams burocràtics. Actualment depenen tant del Ministeri de Sanitat com del d’Educació, quan seria més operatiu que únicament depenguessin del de Sanitat, el qual, a més, es podria encarregar de l’ordenació i expedició dels títols de llicenciat i especialista.”

En aquest panorama de canvis, la culminació seria “la creació d’una titulació en ciències de la salut que formés especialistes sanitaris des de tots els vessants.”