Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Prof. Emili Gelpí Monteys
PROF. EMILI GELPÍ MONTEYS.
Fotografia: Àngel Font

PROF. EMILI GELPÍ MONTEYS. INSTITUT D’INVESTIGACIONS BIOMÈDIQUES

Obra:

Text del 2003

El nostre objectiu és que qualsevol actuació amb un pacient tingui una base científica ferma.

L’Institut d’Investigacions Biomèdiques (IIBB), centre propi del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), està ubicat a la capital catalana i integrat per noranta professionals del món científic. El centre esta associat a l’IDIBAPS (Institut d’Investigacio Biomèdica August Pi i Sunyer) dirigit pel Dr. Joan Rodés.

El doctor Emili Gelpí, bioquímic de formació i director de l’Institut, conscient que el terme biomedicina és desconegut per bona part de la població, ens en dóna una petita definició: “Aquesta paraula, ja acceptada per tota la comunitat científica, fa referència al maridatge entre la biologia i la medicina. És la disciplina que analitza els processos de la vida i mort de les cèl·lules. Estudia tota mena de malalties, des del punt de vista dels orígens, el tractament i la curació.”

L’Institut, nascut el 1996, és fruit d’una llarga història: “L’any 1970 la Universitat Autònoma de Barcelona creà l’Institut de Biologia Fonamental a l’Hospital de Sant Pau amb l’objectiu d’estudiar tots els processos bàsics relacionats amb el procés de la vida.”

El doctor Gelpí en formava part com a responsable d’un grup de recerca. Al cap d’uns anys, el grup passà a formar part del Consell Superior d’Investigacions Científiques. En aquest nou entorn, “els membres de l’Institut vam obrir línies de recerca en el camp de les neurociències i la fisiopatologia dels processos inflamatoris. De mica en mica, el nostre grup va anar adquirint força en el món de la medicina i es va traslladar a l’institut de recerca que el Consell gestiona a la zona de Pedralbes.”

Aquest centre “reunia químics, biòlegs i metges; la fórmula adequada per desenvolupar estudis realment multidisciplinaris en el camp de la biomedicina.”

Després es va convertir en l’actual Institut d’Investigacions Biomèdiques: “La creació de l’entitat va ser la resposta a una iniciativa de la Generalitat, la Universitat de Barcelona, el CSIC i l’Hospital Clínic.”

L’Institut té la seu en aquest darrer centre hospitalari, la qual cosa “afavoreix els contactes entre el món de la investigació bàsica i el món clínic, l’única forma de progressar en el descobriment de noves teràpies. Som molt conscients que els problemes no són al microscopi, sinó al llit del malalt. El nostre objectiu és que qualsevol actuació amb un pacient tingui una base científica ferma.”

El binomi investigador-facultatiu funciona perfectament: “Els metges de l’hospital saben el que necessita el malalt, i amb ells estudiem els mecanismes bàsics que poden conduir a l’èxit un tractament farmacològic.”

Així doncs, els científics al laboratori “arribem a comprendre el mecanisme de les cèl·lules que, posteriorment, ens permetrà conèixer el funcionament de l’organisme humà i fer front a determinades malalties. La prova que la conjunció de diferents disciplines científiques és la clau del progrés de la medicina ens l’aporta la recent creació d’una gran aliança biomèdica integrada per la Universitat Pompeu Fabra, el Parc de Recerca Mèdica de Barcelona i el Parc Científic de la Universitat de Barcelona.”

L’IIBB disposa també d’un equip multidisciplinari: “Disposem de 27 científics, 7 tècnics i 13 administratius en plantilla a més de becaris i personal contractat. En aquests moments, la majoria del personal científic són químics, bioquímics o biòlegs. Tot i així, al meu parer, una de les grans mancances de la recerca al nostre país no és la dificultat per trobar bons científics, sinó el retenir-los a casa nostra. La notòria precarietat laboral fa molt difícil l’obtenció de places estables per part dels investigadors. Resulta molt més fàcil aconseguir un instrument de recerca de característiques molt específiques que consolidar una posició d’investigador.”

Si bé l’actiu humà és el principal valor de l’Institut, el director destaca el fet que la tecnologia és un dels principals aliats per dur a terme la labor: “Disposem, per exemple, de tecnologia punta per treballar en proteòmica, això és, l’estudi i la caracterització de les proteïnes humanes implicades en malalties concretes; de serveis de microscopia, electrofisiologia, histologia i cultiu de teixits.”

La Institució treballa en diverses línies d’investigació: “la neurofarmacologia molecular, la isquèmia cerebral, la neurodegeneració i neuroprotecció, la neurobiologia, la neuroquímica, els marcadors de lesió neurològica, els mecanismes de neurotoxicitat, la patologia experimental hepàtica, la regulació de l’apoptosi a la hipòxia cel·lular i a la isquèmia, la regulació de la inflamació, i la regulació mitocondrial de la mort cel·lular. Aquestes línies es poden agrupar en dos eixos temàtics: les neurociències i els processos i patologies de base inflamatòria.”

Algunes d’aquestes línies són aplicables per combatre els efectes de malalties com l’epilèpsia i l’Alzheimer: “Normalment, el mateix cos posa en marxa un seguit de mecanismes per protegir-se dels trastorns neurodegeneratius. Quan aquests mecanismes no són suficients, cal actuar externament mitjançant fàrmacs.”

En el cas de les malalties mentals, per exemple, l’Institut està treballant amb “la neurotransmissió i els receptors de la serotonina i dopamina, substàncies químiques que comuniquen les neurones. Quan falla aquesta comunicació, apareixen trastorns com l’esquizofrènia i la depressió endògena. Fa uns anys, l’Institut va descriure una nova teràpia contra la depressió, que combina els antidepressius comuns amb un nou agent que en potencia els efectes. Són moltes les indústries farmacèutiques que s’han interessat per aquesta teràpia.”

Quant als processos inflamatoris, destaca la gravetat de malalties com la pancreatitis, que poden desembocar en altres trastorns: “Cal analitzar els senyals que l’òrgan està enviant a la resta de l’organisme impedint que funcioni correctament. La prancreatitis pot generar noves inflamacions i fallides pulmonars, i també és en alguns casos la causa de processos d’oxidació, que provoquen l’alliberament de molècules d’adhesió: les cèl·lules travessen la paret dels vasos sanguinis i inflamen altres òrgans. En conseqüència, hi ha ocasions en què es més important tractar aquests mecanismes que la pròpia pancreatitis.”

El doctor Gelpí subratlla la importància de la isquèmia: “L’Institut també està estudiant la lesió per isquèmia reperfusió. Tant a nivell cerebral com en el procés del trasplantament d’un òrgan, al llarg del qual es talla la circulació sanguínia i se submergeix en una solució per preservar-lo mentre s’envia a l’hospital del receptor. El moment més perillós és quan es torna a fer circular sang, ja que es poden generar processos nocius que perjudiquen l’òrgan. Per aquest motiu a l’Institut hem desenvolupat àmpliament els processos de precondicionament, que consisteixen en tallar la circulació sanguínia de l’òrgan uns minuts abans d’extraure’l. D’aquesta manera, desenvolupa un seguit de mecanismes d’autoprotecció. Aquesta tècnica està resultant molt efectiva i ja s’està aplicant en pacients a hospitals de Suïssa i dels Estats Units.”