Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Rafael Pablo Sanz i González
RAFAEL PABLO SANZ I GONZÁLEZ.
Fotografia: Teresa Foixà.

RAFAEL PABLO SANZ I GONZÁLEZ. Rafael Pablo Sanz

Obra:

Text del 24-10-2013

Amb una trajectòria de més de vint anys dedicada al dret d’empresa, aquest advocat ha estat testimoni directe de la situació patida pels nostres emprenedors des de l’arribada de la crisi. Malgrat saber que cal combatre una sèrie de deficiències del país, com uns polítics allunyats del bé comú, una legislació excessiva i complexa o un frau fiscal gairebé idiosincràtic, creu que amb rigor, pragmatisme i austeritat l’empresariat pot tornar a conduir la societat al benestar. 

Llarga trajectòria com a advocat especialista en dret d’empresa

Sóc llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca, localitat on vaig iniciar-me en l’exercici de l’advocacia abans de traslladar-me a Madrid. Després de l’experiència a la capital, l’any 1992 vaig establir-me a Girona, ciutat on encara resideixo i on desenvolupo la meva activitat com a professional liberal. Estic especialitzat en dret d’empresa, una branca que inclou assumptes judicials i extrajudicials dels àmbits mercantil, civil, laboral, contenciós administratiu i tributari contenciós. Bàsicament, la meva tasca consisteix a defensar, des d’una òptica jurídica, els interessos de l’empresa i de l’empresari, motiu pel qual els meus clients són sobretot societats integrades en els col·lectius de la microempresa i de la petita i mitjana empresa.

El sector empresarial espanyol no està gens avesat a aplicar estratègies preventives

En l’exercici de la meva professió m’he trobat principalment amb dos tipus de clients: els que sol·liciten la meva intervenció per actuar d’una manera preventiva, i els que requereixen els meus serveis quan ja s’ha produït el conflicte que ha afectat la seva estructura empresarial. Tot i que durant la meva trajectòria he tingut l’oportunitat de tractar amb directius que saben anticipar-se als contratemps, en general el sector empresarial espanyol no està gens avesat a aplicar estratègies preventives, sinó que, en la majoria dels casos, l’empresari s’adreça a l’advocat quan ja és massa tard.

Una legislació excessiva i enrevessada

Vivim un moment en què les empreses no només han de fer front a la lluita contínua que suposa ser competitives i buscar nous mercats, sinó que, a més, es veuen obligades a lidiar en el seu dia a dia amb tot un garbuix de lleis sovint indesxifrables; una situació que fa que les empreses siguin vulnerables i que estiguin fàcilment exposades a cometre omissions i errors i, per tant, a rebre sancions de l’Administració. 

En època de crisi, les tensions a l’interior les empreses sovintegen

La crisi ha generat noves tensions en el si de les empreses. Determinats aspectes que no eren prioritaris durant l’època de bonança, ara, en un moment d’escassetat general, afloren i generen tibantors i malestar. Malgrat que aquests problemes poden ser de diversa índole, els més complicats de resoldre són els relacionats amb les discrepàncies sorgides entre socis i entre socis i administradors. Moltes d’aquestes pugnes s’originen quan el soci majoritari, emparant-se en la seva participació majoritària, pren decisions que entren en conflicte amb els interessos dels socis minoritaris.

Molts negocis sorgits en l’època de bonança estaven mancats de cultura empresarial

Des del 2008 fins ara, a Espanya han cessat la seva activitat nombroses empreses, moltes de les quals partien d’una situació irreal provocada per l’eufòria especulativa. Molts emprenedors que engegaren el seu negoci en època de benestar econòmic van llançar-se a aquesta aventura impulsats per la facilitat en l’obtenció de crèdit. Però aquestes persones realment no van disposar mai d’una base sòlida, assentada sobre una cultura empresarial, amb un projecte estudiat i definit i amb patrimoni o capital propis amb els quals sortir al pas de qualsevol eventualitat. Per això molts no van saber bastir unes estructures mínimes que es poguessin mantenir en moments d’austeritat, i, per contra, van realitzar inversions poc productives amb la intenció de transmetre una imatge d’èxit que no es corresponia amb la seva situació real.

L’immobilisme dels sindicats

A Espanya, els sindicats han esdevingut entitats amb postures immobilistes que creen tensions innecessàries entre empresa i treballadors. El gran problema és que els manca flexibilitat i sensibilitat per distingir que una empresa petita no té les mateixes necessitats ni tampoc els mateixos contratemps que les grans empreses, i en molt poques ocasions tenen en compte la situació concreta en què es troba un empresari.

Per a la supervivència de l’empresa, tothom ha d’estar disposat a fer algun sacrifici

Al meu parer, és obvi que el fet d’intentar ajustar els drets laborals obeeix a la finalitat de garantir la supervivència de l’empresa. Per aquesta raó em sorprèn que els sindicats, de manera dissimulada, prefereixin forçar un acomiadament abans d’haver de renunciar a determinats drets adquirits. Jo, en canvi, sóc de l’opinió que, quan les circumstàncies d’una empresa canvien substancialment, cal redefinir els drets i els deures de cada actor, i això vol dir que, en benefici del conjunt, tothom ha d’estar disposat a fer algun sacrifici.

Només s’eradicarà el frau fiscal si la primera a actuar amb honestedat i transparència és l’Administració

Malgrat que hi ha voluntat política i legislativa per corregir el frau fiscal, dubto que es puguin fer avenços en aquest aspecte mentre les esferes de poder no mostrin una exemplaritat modèlica i transparent. Actualment, s’ha posat en marxa un pla d’inspeccions draconià que actua de forma indiscriminada i no fa aflorar el problema real en si. Amb aquesta actitud, més que aplicar una estratègia preventiva, l’Administració evidencia un afany recaptatori que no sembla pas que tingui res a veure amb el benestar dels ciutadans. 

No hi ha delictes fiscals que acabin amb condemnes exemplars

D’altra banda, i malauradament, el frau fiscal està molt arrelat al nostre país, fins al punt que de vegades sembla que sigui la pràctica més habitual. Potser això explica que a dia d’avui no hi hagi cap persecució d’aquests delictes que acabi amb una sentència condemnatòria exemplar; el més freqüent és que, si arriba a haver-hi càstig, es redueix a procediments penals pactats amb què s’estableixen penes merament simbòliques, sancions econòmiques que en cap cas corregeixen el mal ocasionat.

Una classe política allunyada del bé comú

Avui la mala gestió de la classe política suposa un obstacle per a la recuperació de l’economia del país. Els nostres dirigents viuen en un pla de realitat molt allunyat del de la ciutadania, i els objectius que es marquen responen més als interessos particulars del partit o dels seus aliats que no pas a les necessitats de la col·lectivitat.

Reduir el cost de l’Administració i equilibrar la política impositiva

Per sortir de la crisi hauríem de començar per redefinir l’actual estructura territorial, que a més de comportar un sobrecost improductiu a l’Administració, la fa pesada i ineficaç. També, des del punt de vista fiscal, hauríem d’equilibrar l’actual política impositiva. És incoherent exigir a les empreses que incrementin la seva competitivitat, redueixin costos i s’ajustin a la situació mentre el Govern utilitza uns mecanismes impositius que afecten directament el consum.

Lluita d’egos en l’actual disputa sobiranista entre Madrid i Catalunya

Tenint en compte la complexa conjuntura econòmica i social que estem travessant actualment, considero que el xoc que s’està produint entre el Govern català i el Govern de l’Estat hauria de ser una qüestió secundària. En aquests moment, el que caldria és prioritzar assumptes com ara la sanitat, l’educació o l’economia. Però, ben al contrari, l’escenari polític del nostre país s’ha convertit en una lluita d’egos que ha eclipsat la idea del bé comú. Per la meva professió i trajectòria vital, m’he relacionat amb persones de punts molt diferents de l’Estat, i he pogut comprovar que, lluny de Madrid i de Catalunya, no s’entenen les postures preses ni pel President Rajoy ni pel President Mas. Bàsicament, aquesta incomprensió és fruit d’observar la poca voluntat de comunicació i l’evident narcisisme de les arengues dels polítics d’aquí i de Madrid. D’altra banda, és una irresponsabilitat que la classe política abusi dels discursos de queixa i del llenguatge de l’atac o la derrota, en lloc d’afrontar els problemes amb empenta i esperit dialogant. I és que, si els nostres dirigents no ofereixen optimisme i temprança, com esperen que la població s’animi?

No sabem en què consistiria ser un país independent

No sóc partidari d’una suposada secessió de Catalunya, principalment per la falta d’informació que patim els ciutadans davant d’aquesta possibilitat, ja que ignorem en què consistiria ser un país independent; i és que ningú no ens l’ha descrit amb una exposició rigorosa, detallada i tècnica. En general, els grups polítics partidaris de la secessió sempre han adoptat un discurs dogmàtic o s’han limitat a plantejar suposicions i hipòtesis.

Disposem d’eines suficients per sortir de la crisi

Vivim en una època en què tenim al nostre abast un valor importantíssim: l’avenç tecnològic. De vegades sembla que no ens adonem del poder que té aquesta eina i del paper que pot arribar a tenir en l’esforç per sortir de la crisi; perquè la tecnologia, acompanyada pel rigor professional i la prudència en la presa de decisions, és un instrument idoni per donar-nos a conèixer, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Sortirem de la crisi si som honestos i exigents amb la tasca que desenvolupem; i si a més podem incorporar un valor afegit que ens diferenciï de la resta d’empreses, tindrem obertes totes les portes de l’èxit.