Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Rafael Pujol i Solanes
RAFAEL PUJOL I SOLANES.
Fotografia cedida per Rafael Pujol.

RAFAEL PUJOL I SOLANES. Supsa Supermercats Pujol

Obra:

Text del 06-03-2014

Una modesta botiga nascuda abans de la Guerra Civil ha evolucionat en una cadena d’alimentació i drogueria líder en la província de Lleida. El camí no ha estat exempt de dificultats i ha obligat els propietaris a reinventar-se permanentment. El doctor en Químiques que avui encapçala el negoci, segona generació familiar, creu justament que la incapacitat per adaptar-se a la realitat és la clau dels problemes de l’Estat: justícia inoperant, rigidesa laboral, incompetència política…

Més de vuit dècades en l’àmbit de la distribució

Vaig estudiar Ciències Químiques a Barcelona i, després d’una estada de catorze anys a Alemanya, vaig tornar a la meva Lleida natal per fer-me càrrec de l’empresa fundada pels meus pares, Rafael Pujol i Carme Solanes. Inicialment, es tractava d’una botiga de queviures i productes de drogueria que van comprar l’any 1929. La Guerra Civil va comportar la destrucció del punt de venda originari, però en acabar el conflicte bèl·lic en van obrir un altre a la plaça de la Sal. El negoci va anar prosperant i jo m’hi vaig incorporar a finals dels anys 60 per donar-li un tomb. En l’actualitat, la nostra cadena compta amb seixanta-set botigues, cinquanta-dues de les quals són pròpies i la resta, franquiciades. Es troben concentrades a la província de Lleida, tot i que també en tenim a Tarragona, Flix, l’Hospitalet de Llobregat, Manresa i Barcelona, on ara obrim a la Via Augusta.

L’esforç i la visió de Rafael Pujol i Carme Solanes

El meu pare era el penúltim de deu germans d’una família pagesa. Per aquest motiu, va haver de buscar una alternativa professional fora de l’entorn familiar. Va trobar un bon suport en la meva mare, que dedicà molts esforços i hores al negoci. Els he d’agrair que em permetessin escollir la meva trajectòria personal i acadèmica. D’aquesta manera, en acabar el Batxillerat i haver de decidir si seguia estudiant, vaig optar per fer la carrera de Ciències Químiques a Barcelona. En aquella època no em motivava donar continuïtat al negoci de la botiga, ja que veia que el meu pare n’era un esclau i que la feina tampoc no comptava amb cap tipus de reconeixement.

No hi ha poble de mida mitjana a la província de Lleida que no compti amb un supermercat nostre

En els anys de la postguerra, el negoci va anar creixent, en bona part perquè el pare va compatibilitzar el paper minorista amb el de majorista: venia a botigues de diferents pobles. En aquella època la dificultat no era vendre, sinó disposar de gènere. El meu pare, home molt dinàmic, procurà diferenciar-se de la resta de majoristes existents mirant d’ampliar l’assortiment i venent per fraccions. Això resultava interessant per als botiguers clients, que van dipositar la confiança en ell, de manera que va anant penetrant en el territori. En l’actualitat no hi ha poble de cinc mil habitants a la província de Lleida, on som líders, que no compti amb un supermercat nostre.

Nou escenari que reclamà la meva implicació en el negoci

El 1955, un cop acabada la carrera, vaig marxar a Alemanya, atret per aquest país i confiant a poder desenvolupar els coneixements adquirits a la universitat. Allí m’hi vaig doctorar, vaig treballar en diverses empreses i vaig introduir-me en l’àmbit de la programació informàtica en uns anys en què aquesta disciplina era del tot desconeguda. El 1969, però, els pares em van reclamar perquè el negoci no acabava de rutllar. A l’escenari de la distribució lleidatana havien irromput nous competidors, noves fórmules comercials, el sistema cash and carry, centrals de compres, cadenes de botigues… Així mateix, eren moments en què els bancs restringien el finançament, basat en pòlisses de crèdit. I els pares es veien superats per les circumstàncies.

Metodologia germànica

En aquell moment, no tenia cap idea d’aquell negoci; però no em quedava més remei que afrontar la situació. Suposo que, amarat per la influència i el tarannà alemanys, vaig optar per fer servir la metodologia, centrant-me en un estudi bibliogràfic sobre centrals de compra i cadenes de botigues a Alemanya i a Suïssa. La Universitat de Colònia, que compta amb especialització en Comerç, em va facilitar la feina, ja que disposava de compendis publicats a les principals revistes i permetia sol·licitar resums sobre una determinada temàtica.

Fórmula discount

Vaig arribar a la conclusió que no podíem continuar fent el mateix i va sorgir la idea de desenvolupar botigues de descompte. Aquest era un concepte que llavors aquí era completament desconegut, però que a Alemanya ja era molt popular. Vam importar aquesta fórmula i vam transformar les tres botigues que teníem en discounts. Això va obligar a fer canvis tant en la disposició dels locals com en l’assortiment de productes. El cas és que la fórmula va tenir molt èxit, la qual cosa no ens ha d’estranyar perquè aquella era l’època de la crisi del petroli i els consumidors es mostraven molt sensibles al preu.

Expansió mitjançant les franquícies

En el segment de botigues de descompte no teníem competència. Això ens va permetre afrontar una expansió que vam fer a través del sistema de franquícies. Fou un procés molt ràpid, que ens va portar a inaugurar molts punts de venda en un termini de tres anys. Amb la nova fórmula, havíem passat a identificar les botigues com a Plus Discount, un nom comercial amb el qual vam funcionar durant força temps. Els franquiciats eren emprenedors amb pocs recursos però amb moltes ganes de treballar. Quan ens arribava una nova proposta, elaboràvem un estudi detallat de viabilitat del nou establiment i, fins i tot, avalàvem el franquiciat davant el banc.

L’experiència de compra

El model va rutllar bé fins que Pryca desembarcà a Lleida. Aquesta circumstància ens va obligar a reinventar-nos, ja que era impossible competir-hi ni en preu, ni en assortiment, ni en serveis… Calia diferenciar-nos, i la solució la vam trobar en els productes frescos (que ells no podien tractar tan bé com nosaltres) i en el servei al client, amb la qual cosa vam evolucionar cap al concepte que avui constitueix un paradigma en el món del comerç: l’experiència de compra, és a dir, ser identificats per unes característiques que un grup de gent sàpiga apreciar, conscients que no es pot aspirar a satisfer tothom.

Amb la crisi, s’han revaloritzat els comerços de proximitat

En època de bonança, el consumidor anava a les grans superfícies i es quedava més productes dels que necessitava; però ara ha canviat els hàbits i opta per comprar menys, de manera més reflexionada i amb més freqüència. I ha trobat en el comerç de proximitat la millor resposta a les seves expectatives. Aspectes com el quilòmetre zero, els productes de temporada i el tracte humà ara es valoren molt.

Bon clima laboral

En la satisfacció del client l’equip humà és fonamental. Si el personal se sent explotat, incomprès o maltractat, difícilment tractarà bé el client i l’empresa estarà condemnada al fracàs. Per això disposem d’un bon clima laboral en tots els departaments i totes les botigues. Si en algun moment detectem que l’ambient es deteriora, n’esbrinem les raons per mirar de posar-hi remei. Intentem equilibrar la productivitat amb la conciliació familiar, amb la implantació de la flexibilitat horària, tot i que no sempre resulta fàcil aconseguir-ho. En aquesta tasca hi ha col·laborat la meva filla, Bibiana Pujol, responsable de Comunicació i Màrqueting de la companyia.

Desenvolupar un pla per reciclar els desocupats basat en l’aprenentatge

S’han perdut un munt d’anys sense abordar seriosament la reforma laboral. És un tema que genera por, tant al Govern com als sindicats. Un govern ha de ser capaç d’impulsar mesures d’interès nacional encara que això comporti el risc de perdre vots. Per la seva banda, els sindicats en aquest país evidencien que només els preocupa la possibilitat de perdre privilegis. El contracte a temps parcial i la flexibilitat laboral són les úniques sortides per reduir l’atur. Caldria desenvolupar un pla per reciclar els desocupats basat en l’aprenentatge, tal com es fa a Alemanya, on sempre s’ha compatibilitzat la formació amb l’experiència professional.

Crisi institucional

Estem patint una crisi institucional, no només econòmica. Ni la Justícia ni la política funcionen i el descrèdit s’apodera de la nostra democràcia, amb uns ciudatans que han perdut la confiança en les institucions. I és comprensible, perquè els gestors públics han demostrat la seva ineficiència en haver malbaratat els recursos de tots; per no parlar de la corrupció, que s’ha estès de manera preocupant, sense que cap imputat ni tan sols presenti la dimissió.

Admirat Joan Oró

Voldria aprofitar aquesta tribuna per retre-li un homenatge al professor Joan Oró, lleidatà com jo i per qui professo una profunda admiració. A banda d’un gran investigador, era un magnífic comunicador. Però, més enllà de la seva brillant oratòria i els seus vastos coneixements, el doctor Oró sobretot era una gran persona; bo, sensat i entranyable, hauria d’haver merescut més reconeixement per part de Catalunya.

Es fa difícil confiar en els interlocutors espanyols

No sóc independentista, però la resolució sobre l’Estatut ha derivat en una situació política insostenible. Ens han enganyat tantes vegades, que s’ha arribat a un punt en què no ens podem refiar de cap acord a què es pugui arribar. La transició cap a la independència serà un estadi complicat, tan traumàtic com el d’una parella quan decideix separar-se. Tant de bo s’arribés a una fórmula federal com a Alemanya, on el poder queda més repartit. A Catalunya som proclius al diàleg. Tanmateix, ara es fa difícil confiar en els interlocutors espanyols.