Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sor Maria Luisa Cuadrón Serna, Dr. Joan Orrit Clotet, Dr. Lluís San Molina
SOR MARIA LUISA CUADRÓN SERNA, DR. JOAN ORRIT CLOTET, DR. LLUÍS SAN MOLINA.
Fotografia: Àngel Font

SOR MARIA LUISA CUADRÓN SERNA, DR. JOAN ORRIT CLOTET, DR. LLUÍS SAN MOLINA. BENITO MENNI COMPLEX ASSISTENCIAL EN SALUT MENTAL - GERMANES HOSPITALÀRIES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

Obra:

Entrevistat el 2004

La nostra gran lluita ha estat, és i serà aconseguir una millor atenció dels nostres pacients i anar reduint fins a fer desaparèixer completament l’estigmatització que han patit històricament aquestes persones. 

“Benito Menni arribà a Espanya poc després de la promulgació de la llei de desamortització eclesiàstica del ministre Mendizábal, l’any 1835, la qual comportà la desaparició de bona part dels ordes religiosos en desposseir-los de les propietats. Tot i aquest context religiós a l’Estat espanyol, el fundador de l’Orde Hospitalari desitjava establir-hi una congregació religiosa que permetés una atenció humanista i amb més mitjans per a les persones amb patologies psiquiàtriques. Aleshores –i fins ben entrat el segle xx– els malalts mentals eren reclosos en asils o manicomis per tal d’aïllar-los de la societat. Per aquest motiu aquestes institucions acostumaven a situar-se fora dels nuclis urbans. Les persones encarregades de tenir-ne cura eren majoritàriament religiosos membres d’algun orde que portaven a terme aquesta dura tasca per una qüestió de fe i de vocació.”

Tot i que la temptació pugui ser molt gran, “no podem pas jutjar amb paràmetres actuals aquella mena d’entitats, ja que hem d’entendre que no posseïen ni els coneixements ni els mitjans per al correcte tractament dels afectats.”

A casa nostra, fins a la presa de competències de la Generalitat de Catalunya, el tractament d’aquests malalts es finançava “primer amb la tasca mendicant dels membres de la congregació que, en parelles, sortien pels carrers per recaptar els fons per cobrir les despeses assistencials dels nostres centres i, després, a través del finançament de les diputacions.” L’administració de la Generalitat a partir de la dècada de 1980 s’ha traduït en l’inici d’una nova etapa de gestió amb més mitjans i més encarada a l’harmonització econòmica i social amb altres especialitats sociosanitàries.

La dilatada trajectòria de l’Orde Hospitalari en el món de la salut mental catalana ha possibilitat que constatessin, d’una banda: “la gran solidaritat de la població”, i d’una altra: “l’evolució viscuda en el tractament dels malalts psiquiàtrics.”

Tot i així encara avui “les quantitats rebudes per malalt pels establiments com el nostre suposen la meitat de les rebudes per un centre hospitalari per al tractament dels pacients ingressats.”

Aquesta escassetat tradicional de mitjans ha marcat “una gran austeritat en l’administració dels nostres centres. Els objectius de les superiores, que tradicionalment havien vetllat pels interessos dels establiments, i dels actuals gerents han estat i són garantir el futur de les entitats i donar la millor atenció possible als pacients. Tots els excedents s’hi reinverteixen íntegrament per tal d’anar millorant les condicions dels malalts.”

Les arrels de l’obra sembrada per Benito Menni són profundes en el nostre país. L’Orde fundat per aquest italià s’ha estès pel continent europeu i per Mèxic, però a l’Estat espanyol s’hi localitzen tres de les vuit províncies en què s’estructura la Congregació de les Germanes Hospitalàries –província de Catalunya i Aragó, província Nord i província Sud. La província de Catalunya gestiona les entitats següents: Hospital General de Sant Rafael, Hospital Psiquiàtric Benito Menni, Hospital Psiquiàtric de Martorell, Clínica de la Mercè d’Horta, Centre per a Disminuïts Psicofísics de Caldes de Malavella i Centre Psiquiàtric de Saragossa. Totes aquestes entitats són independents pel que fa al funcionament, però estan coordinades des dels òrgans de govern de les diferents províncies per la superiora provincial, el consell provincial i els assessors provincials. Aquesta coordinació és en el moment actual més important que no pas en èpoques anteriors, ja que per factors interns i externs el nombre de religioses encarregades de l’atenció i de la gestió dels centres és cada cop menor. Aquest minvament en el nombre de vocacions ha obligat a incrementar la xifra de seglars implicats en l’atenció i gestió dels centres, sempre, però, “seguint l’exemple del nostre fundador. El nostre gran repte de futur és agermanar l’esperit i filosofia del nostre orde amb les noves formes i exigències de gestió empresarial.”

Com tots els centres psiquiàtrics de la Congregació, el complex assistencial amb el nom del fundador “ha passat de ser un centre de reclusió i aïllament amb una capacitat màxima de 2.000 llits a tenir-ne només uns 750, els quals, al seu torn, es divideixen en una unitat d’aguts –per a l’internament i tractament durant els períodes crítics–, una de subaguts, una altra per a malalts de llarga estada –que han de menester un període d’internament de dos o tres anys–, una unitat psicogeriàtrica –per atendre tots aquells interns que no hem pogut reinserir i requereixen una atenció especial atesa la seva patologia–, una unitat d’adolescents amb cinquanta llits en aquest moment i una unitat per al tractament de patologies duals –és a dir, pacients que presenten una afecció mental agreujada o paral·lela a una altra que és conseqüència del consum de substàncies alcohòliques.”

Amb tot, el canvi substancial en el model de gestió i d’atenció ha estat l’externalització dels pacients, és a dir, el seu tractament en moments crítics i la seva posterior inserció social; en aquest sentit, no podem oblidar “que en la nostra societat una de cada quatre persones patirà un trastorn mental durant la seva vida. És per això que els centres com el nostre han d’adreçar-se al tractament de la patologia durant la fase aguda. Un cop superada, el pacient pot ser donat d’alta i atès, si s’escau –ja que moltes d’aquestes persones no tornaran a tenir problemes mentals i podran gaudir d’una vida plena–, a través dels centres de salut mental, dels hospitals i centres de dia i dels pisos tutelats.”

Aquesta plena reinserció és un dels aspectes que més satisfan els responsables religiosos i laics del centre, no en va “la nostra gran lluita ha estat, és i serà aconseguir una millor atenció dels nostres pacients i anar reduint fins a fer desaparèixer completament l’estigmatització que han patit històricament aquestes persones.”

No obstant el seu intent de reduir el nombre de persones internes, es troben davant la paradoxa “d’un increment de les malalties mentals que són susceptibles d’internament.”

La societat contemporània genera més patologies mentals que en altres etapes històriques, fet que exigeix respostes dels hospitals psiquiàtrics. En aquesta direcció, cal remarcar els esforços vers l’atenció psicogeriàtrica, com ara “els llits de descans familiar, destinats a estades periòdiques curtes de persones grans amb patologies psiquiàtriques que permeten als familiars disposar d’un dies de descans.”

Per acabar no podem deixar de destacar que aquest complex assistencial no només tracta, sinó que també forma les noves promocions de psiquiatres i psicòlegs –imprimint-los el tarannà terapèutic propi i el codi ètic de màxims que el seu caràcter religiós significa– i desenvolupa recerca aplicada de cara a la millora dels tractaments de les malalties amb menys resposta efectiva als tractaments actuals.