Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Antoni Castella Riera et alia
SR. ANTONI CASTELLA RIERA.
Fotografia: Àngel Font

SR. ANTONI CASTELLA RIERA. FUNDACIÓ CENTRE OBERT JOAN SALVADOR GAVINA

Obra:

Text del 2002

Dos catalans estan al cap­davant de la Fundació Centre Obert Joan Salvador Gavina, Conxita Mata i Antoni Caste­lla, junt amb la resta de pa­trons. El segon és el presi­dent del Patronat, men­tre que la primera en fou la funda­do­ra i la primera direc­tora, i n’és una vocal molt qua­­li­­­fi­­ca­da. Al dar­­re­re d’aques­ta Fundació hi ha noms com ara Jesús Mo­rer, el director del cen­tre, Mercè Mira, secretària del Pa­­­­tro­­­nat, el germà Adrià Tre­­­sens, mos­sèn Lluís Ven­to­sa, Agustí Llop, president de l’as­so­­­­cia­ció Estel Tàpia, Lluís Fra­­­­mis, exdirector general de Justí­cia Juvenil, Ignasi Vives i Ramon Sabaté, l’anterior pre­sident, tot i que les seves veus no es podran llegir en aquesta pà­gi­na.

Filla de Vilafranca, Conxita ens revela que, “de jove, ja havia participat sovint com a ajudant de monitora en colònies d’estiu, on reuníem ado­­les­cents de classe mitjana i els fills dels gitanos del poble.” Més endavant, les circumstàncies de la vida l’allunyarien de la seva vila natal, i la portarien fins a Xile, on va residir 12 anys: “Allà vaig conèixer els problemes de les famílies dels treballadors de la mina de Chuqui­ca­mata.” El 1974, l’esclerosi múltiple la va obligar a deixar Amèrica Llatina i a instal·lar-se a Barcelona: “A Xile, m’hi hauria quedat tota la vida, però quan vaig ser aquí em vaig adonar que al meu país també hi havia moltes necessitats per atendre.”

El seu afany de fer alguna cosa pels altres aviat va trobar destinatari, “els nens del ‘barri xino’, molts d’ells sense escolaritzar, que no saben ni llegir.” La senyora Mata sabia quins passos havia de fer: “Havia conegut un centre obert a Xile, que funcionava seguint la màxi­ma que ca­da nen necessita un petó dels pares cada dia. El que prete­nen aques­ta mena d’institucions no és apartar el menor dels seus, sinó aju­dar la família perquè sigui més responsable.” A aquest proble­ma calia sumar-hi “la discriminació de què eren víctimes aquestes criatures.”

La primera activitat desenvolupada pel Centre Obert Joan Salvador Gavi­na, inaugurat el 1979, va consistir a “preparar tots aquells infants, d’en­tre 5 i 18 anys, perquè poguessin anar a escola.” Amb aquest fi, Conxita i els seus companys es van proposar “accions tan bàsiques com ense­nyar­-los hàbits d’higiene i posar-los en contacte amb la natura.” El projecte va prosperar, i el 1981 aquell generós equip organitzava “un camp de treball a Poblet, a la clausura del qual vam atorgar uns diplomes a tots els assistents.” Aquest èxit sense precedents els va esperonar, de manera que van començar a “buscar sortides professionals per als nois més grans que ajudàvem. Així va ser com vam entrar en contacte amb l’Associació Tàpia.” Ja ens podem imaginar, però, que al llarg de la història de la Fundació no tot han estat flors i violes. Les drogues, per exemple, han causat estralls entre els nois del Raval: “Una de les nostres col·laboradores, Lolita, va morir després que una ado­lescent del Centre li clavés una ganivetada.” Tampoc no es pot dir que hagin gaudit del suport de l’entorn: “Els primers anys, teníem tot el veï­nat en contra. En una ocasió fins i tot ens van denunciar a la policia.”

Advocat de professió, Antoni Castella es va incorporar a la Fundació l’any 1984: “El conseller de Justícia, el senyor Bassols, em va proposar fer-me càrrec de la Direc­ció General de Protecció i Tutela de Menors.” Tot i ser conscient de la gran responsabilitat que representava, va acceptar. Va ocupar aquest càrrec fins l’any 1989, quan va passar a ser director gene­ral de Dret i Entitats Jurídiques.

Antoni no va trigar gaire a posar fil a l’agulla: “El que em vaig trobar ales­hores va ser que la majoria dels 3.000 nens desfavorits de què s’ocu­pa­­va la direcció general estaven internats en centres aï­llats, amb pocs edu­cadors. De conformitat amb el conseller, es tanca­ren la majo­ria d’aquests centres. Calia iniciar una nova política i ocupar-se dels me­nors tant com fos possible en el seu propi entorn, sense allunyar­-los de la família. L’aïllament no provoca més que una nova marginació.” Així va ser com va entrar en contacte amb el projecte de Conxita, que aleshores ja estava força avançat: “El que allí vaig co­nèi­xer va ser una persona admirable que gestionava el cen­tre amb ale­gria, austeritat i eficàcia. Allà els nens eren feliços. Per a mi, aquell centre era modèlic, i em va ajudar en els nous projectes.”

Avui la tasca que desenvolupa la Fundació compta amb el beneplàcit de ciutadans, polítics i institucions. Antoni subratlla que “aquesta labor no té data de caducitat: vivim en una societat del benestar. Les coses han millorat, però encara hi ha una gran part de la població barcelonina que ho passa molt malament. El problema continua existint en tota la seva cruesa.” No oculta la seva voluntat que el govern s’impliqui més per pal·liar aquesta situació: “No hi ha dret que les institucions públiques permetin que hi hagi menors dormint al carrer. Les xifres són cor­pre­ne­dores: l’Ajuntament ha calculat que en aquests moments a la ciutat comtal hi ha unes 3.000 persones sense sostre, i 300 són nens. Nosal­tres actualment atenem entre 100 i 120 d’aquests menors.” Al seu pa­rer, “avui la nostra tasca s’ha d’emprendre d’una altra manera, per­què ja fa uns quants anys que som testimonis del fenomen de la immi­gració exterior, que genera problemes afegits.”

Si bé el Centre Obert Joan Salvador Gavina és “una fundació canònica d’inspiració cristiana, atenem nens de qualsevol confessió. Una part important d’aquests menors la constitueixen fills de prostitutes i nens magribins que no parlen castellà. Sovint els hem d’ajudar sense sa­ber qui en són els pares.” Subratllen que la seva vocació no és altra que “dedicar-nos als nens que realment no accepta ningú. Volem que se sentin estimats i respectats perquè aprenguin a estimar i a respectar.” La seva dedicació no es limita a unes quantes hores, sinó que “els nostres èxits no haurien estat possibles sense l’ajut dels 200 voluntaris i les famí­lies que acullen menors a casa seva i, per descomptat, els dona­tius particulars que ens ajuden a seguir endavant.”