Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Antoni Gasol et alia
SR. ANTONI GASOL.
Fotografia: Àngel Font

SR. ANTONI GASOL. GAMBRO HEALTH CARE CATALUNYA

Obra:

Text del 2003

El ronyó fa moltes més funcions de les que la gent es pensa, i davant d’una insuficiència renal crònica terminal només hi ha dues opcions possibles per mantenir la vida: la diàlisi i el trasplantament.

Gambro Health Care és una empresa multinacional amb un origen lligat a la fabricació i la comercialització de material per a la diàlisi. D’aquí va sorgir la iniciativa d’assumir la gestió integral de clíniques especialitzades i així oferir el tractament complet, des del desenvolupament tècnic de tots els productes i maquinària implicats en la diàlisi fins a l’aplicació d’aquestes solucions als pacients. El director general de l’empresa a Espanya és Joaquín Zafra i el director d’àrea de Catalunya és Antoni Gasol, qui ens explica el funcionament i els objectius dels seus centres junt amb el director mèdic de la clínica de l’Hospitalet, el doctor Andreu Foraster, qui ens comenta sobretot les qüestions mèdiques: “Una persona necessita diàlisi quan per la raó que sigui els seus ronyons han deixat de funcionar i cal que per mecanismes externs se substitueixi la funció d’eliminar les toxines que el nostre organisme genera.”

De ronyons artificials n’hi ha des de primera meitat del segle xx, quan el 1924 el doctor Georg Hass va fer la primera diàlisi humana. El 1945 el doctor Johan Kolff va crear la primera màquina de diàlisi que permetia fer el tractament amb continuïtat. “Això va permetre allargar la vida dels malalts durant algunes setmanes, sobretot en casos d’insuficiència renal aguda, però no en els d’insuficiència crònica.”

Evidentment l’utillatge de llavors no té res a veure amb el que hi ha ara, ja que la tecnologia i l’electrònica han desenvolupat tècniques molt segures i especialitzades. També cal recordar que un dels primers tractaments, la diàlisi peritonial, continua practicant-se: “Per tractar la insuficiència renal crònica avançada disposem de tres possibilitats: l’hemodiàlisi, la diàlisi peritonial i el trasplantament. A la nostra clínica de l’Hospitalet de Llobregat, com a la resta de centres extrahospitalaris de Catalunya, oferim només la primera, tot i que juntament amb els hospitals de referència preparem els pacients per al trasplantament. Gambro, però, treballa també en el camp de la diàlisi peritonial.”

Aquesta tècnica consisteix en aprofitar la membrana del peritoneu, d’una gran superfície i amb gran quantitat de vasos sanguinis, per eliminar de la sang les toxines que el ronyó no depura. A través d’un cateter col·locat a la cavitat abdominal s’introdueix un determinat volum de líquid que hi roman una estona, durant la qual es fa l’intercanvi de substàncies. Aquest líquid es canvia després per un de nou i aquesta operació es repeteix periòdicament durant unes hores. “Es tracta, com en l’hemodiàlisi, de substituir la funció depuradora que en condicions normals fa el ronyó. Aquest tipus de tractament es fa habitualment a casa, cada nit, però cal un ensinistrament, un espai adequat i en ocasions que un altra persona ajudi el malalt i controli que tot vagi bé. Hi ha malalts que prefereixen la diàlisi peritonial perquè els dóna més autonomia.”

Però la tècnica més estesa per tractar la insuficiència renal crònica és l’hemodiàlisi: “S’ha de fer habitualment tres cops per setmana i dura unes quatre hores, durant les quals es fa passar la sang del malalt per un filtre que n’elimina les toxines. És més ràpida i necessita aparells sofisticats i personal sanitari especialitzat.”

En qualsevol cas, es tracta d’aconseguir que els malalts tinguin una bona qualitat de vida: “El nostre objectiu és proporcionar una hemodiàlisi eficaç, que permeti al malalt trobar-se bé i dur una vida al més normal possible. La diàlisi el mantindrà en bon estat fins que, en els casos que la situació física ho permeti, pugui rebre un trasplantament de ronyó, que sens dubte és, quan té bon resultat, la millor opció terapèutica, no totalment exempta de complicacions, controls i tractament amb medicaments.”

Hi ha aspectes molt desconeguts pel gran públic sobre la funció dels ronyons: “La gent pensa que només serveixen per produir l’orina i treure algunes toxines, però fan moltes més coses: regulen el metabolisme dels ossos, la producció dels glòbuls vermells de la sang, la pressió arterial, la secreció d’algunes hormones i el metabolisme hidroelectrolític que és vital per al funcionament d’elements interns tan importans com el fetge, els pulmons, els nervis, el cor i la musculatura.”

Els aparells de diàlisi han evolucionat de la mateixa manera que ho ha fet tota la tecnologia del nostre voltant: “Fa vint-i-vuit anys, quan jo vaig començar, els malalts feien diàlisis de dotze hores i ara només les fan de quatre, i no perquè la màquina no pugui reduir encara més el temps, sinó perquè és el cos humà el que ens marca els límits. En tot això Gambro hi ha col·laborat decisivament i en aquests moments és la primera empresa mundial del sector.”

Els aparells de diàlisi tracten molts pacients, però tenen uns mecanismes de desinfecció que fan que cada un, en iniciar el tractament, es trobi amb una màquina totalment neta i desinfectada: “Els monitors disposen d’avanços tecnològics cada cop més sofisticats que afegeixen seguretat i confiança als malalts i als professionals. Avui dia les barreres de protecció i les alarmes electròniques fan que les possibilitats d’accidents siguin molt baixes. També es té cura especial amb els malalts que puguin tenir alguna malaltia transmissible, com l’hepatitis, per exemple. En aquests casos, a part de la desinfecció habitual, es fan servir unes màquines especials per reduir riscs.”

Un altre element fonamental és el filtre: “Hi ha hagut una gran evolució i s’ha passat d’uns de confeccionats amb membranes de cel·lulosa i pràcticament artesanals, als actuals que utilitzen materials biocompatibles perquè la tolerància sigui màxima.”

La diàlisi pot allargar la vida dels pacients indefinidament, tot i que cal tenir en compte que “quan algú necessita fer diàlisi és perquè el seu organisme ha patit problemes greus que han provocat que un òrgan vital no funcioni com ho hauria de fer. Sovint són aquests problemes associats, i no la diàlisi, els que disminueixen la supervivència.”

Els metges i el personal investigador treballen per millorar els tractaments, però també per aturar i prevenir les malalties que poden dur a una insuficiència renal crònica terminal i així evitar que el malalt necessiti la diàlisi o el trasplantament: “La diàlisi no treu anys ni cura certes coses, ni tan sols el trasplantament ho fa, perquè per molt excel·lent que sigui un òrgan no és propi i això obliga a continuar amb tractaments per evitar el rebuig, però tant l’una com l’altre aconsegueixen mantenir aquella persona amb una bona qualitat de vida. Sense cap d’aquests tractaments moriria segur.”

La gran tecnificació d’aquesta especialitat ha fet que metges i personal d’infermeria hagin hagut de preparar-se per poder treballar amb aquests nous utillatges inexistents quan molts d’ells van estudiar la carrera: “La necessitat d’una contínua formació ha estat un repte afegit a la nostra labor assistencial, fonamental per desenvolupar bé la nostra professió.”