Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Antònia Gil Carrasco
SR. ANTÒNIA GIL CARRASCO.
Fotografia: Àngel Font

SR. ANTÒNIA GIL CARRASCO. UNIÓ SINDICAL OBRERA DE CATALUNYA

Obra:

Text del 2002

La nostra és una organització sindical independent respecte de qualsevol ideologia política.

Per a la Unió Sindical Obrera de Catalunya, l’associacionisme és la demostració “del dinamisme de la societat, que, a través d’aquests moviments, vol participar activament per millorar-ne les condicions. En aquest aspecte, el nostre país està força més desenvolupat que la resta d’Espanya, on encara la cultura associativa és menor.”

Segons paraules d’Antònia Gil, aquesta entitat va néixer l’any 1961. “Aleshores, les dues grans organitzacions sindicals –creades abans de la Guerra Civil– operaven des de l’exili. La UGT tenia una certa presència, però la CNT romania gairebé inoperativa en el nostre país. Aquesta falta d’entitats que agrupessin i defensessin els drets dels treballadors va originar la creació de les anomenades Comissions Obreres i de la Unió Sindical Obrera. La diferència entre les dues entitats era que la primera estava polititzada –es vinculava amb el partit comunista–, mentre que la nostra era una organització sindical independent respecte de qualsevol ideologia política, tot i que, és clar, els nostres afiliats sempre han tendit cap al centreesquerra. Aquesta característica inicial s’ha mantingut al llarg dels anys i ha estat el nostre gran tret identificador enfront de les dues grans organitzacions sindicals vinculades als partits polítics. Segurament, però, aquest mateix fet ha possibilitat que arribem a ser el tercer sindicat de l’Estat espanyol i el primer en l’ensenyament privat concertat a Catalunya.”

El sindicalisme a l’Estat espanyol, per raons històriques, no ha tingut el mateix protagonisme ni la repercussió que en altres estats: “Durant la Transició es va donar més èmfasi al sistema parlamentari i, a més a més, es va estendre una por inexplicable i irracional envers els sindicats, perquè se’ls considerava com la cara oposada dels em­presaris, quan, en realitat, són complementaris, perquè tots dos per­segueixen el mateix fi, és a dir, el creixement i l’estabilitat de l’empresa. Per això, de vegades, el lema ‘o tots o cap’ no és vàlid. Sempre s’ha d’apostar per salvar el màxim nombre de llocs de treball, però no pas fixar-se uns objectius impossibles que no beneficien el conjunt dels treballadors,” assenyala Antònia Gil.

La necessitat de sindicació per part dels treballadors, continua encara vigent i s’hauria de fonamentar “en el desig de crear una societat més equilibrada. Per a la consecució d’aquest objectiu, les organitzacions sindicals oferim tota una sèrie de serveis als treballadors i les empreses, com ara assessorament jurídic, formació o divulgació, entre d’altres.”

La formació és un dels mitjans que permeten que les empreses avancin i que les condicions de feina siguin més satisfactòries: “D’aquesta manera, s’aconsegueix que les empreses esdevinguin més eficients i que els treballadors se sentin valorats. A més, hem de treballar la connexió entre la formació reglada i el món del treball. No hi ha un interès ni una sensibilitat per conèixer el món laboral, com per exemple com interpretar una nòmina, la importància de la seguretat laboral, etc.”

Les condicions laborals continuen sent un dels grans reptes de futur: “Les condicions laborals, la higiene i la seguretat en el treball són qüestions que s’han de millorar, perquè aportaran més qualitat de vida als treballadors i estalviaran despeses als empresaris a mig i llarg termini. Un altre cop l’escola hauria d’assumir una part de responsabilitat i vertebrar assignatures optatives per formar els alumnes.”

La importància del sindicalisme i la cooperació per assolir objectius comuns expliquen els bons resultats –falsejats per determinats mitjans de comunicació d’àmbit estatal– de la vaga general del dia 20 de juny de 2002: “Les dades difoses per alguns mitjans de comunicació no tenien fonament, perquè les assemblees celebrades a les empreses arreu de Catalunya ja havien deixat palès que hi hauria un bon nivell de participació. Bona part de l’èxit d’a­­ques­­­ta convocatòria va ser fruit de l’entesa i de la feina conjunta dels diversos sindicats.”

El fenomen de la immigració és una de les qüestions més candents i polèmiques en l’actualitat i per als propers anys. En aquest sentit, el punt de vista de la Unió Sindical Obrera de Catalunya és que “cal una legislació efectiva que tingui en compte la realitat del carrer. No hi ha res pitjor que una llei que negui la realitat. La llei d’estrangeria no reconeixia l’existència d’immigrants, de manera que no els permetia la legalització, i això provocà que se suavitzés més endavant. Els immigrants –legals i il·legals– utilitzen les in­fra­estructures del país –la sanitat, l’habitatge, etc.– i cal considerar aquest factor.”

La Unió Sindical Obrera de Catalunya ha tingut sempre una sensibilitat molt especial pels problemes dels immigrants: “Els nostres locals estan situats al Raval i palpem la realitat diària. La falta de reconeixement legal els impedeix, per exemple, accedir als habitatges convencionals, de forma que, per força, s’han d’amuntegar en d’altres de clandestins pels quals, a sobre, han de pagar quantitats abusives. Aquesta situació s’agreuja en l’àmbit sanitari o escolar, perquè és una població fantasma que oficialment no existeix.”

En general, la situació d’aquests treballadors a Catalunya “podria ser millor si hi hagués més voluntat per part de les administracions. Moltes vegades, l’empresari té voluntat de regular la situació dels seus treballadors immigrants, però ha d’esperar una resposta administrativa que triga massa,” comenta Antònia Gil.

Aquest passat i aquest present han de desembocar en una nova concepció del sindicalisme: “Caldrà que siguem reivindicatius en determinats vessants –immigració, pensions, etc.– i, en d’altres, en canvi, haurem de ser un element reequilibrador. No podem oblidar que la classe treballadora la formen tots els assalariats, des de les persones que cobren una pensió ínfima fins als grans executius de les multinacionals. El futur del sindicalisme està assegurat mentre existeixi el treball, perquè serà necessari que els treballadors ens associem per tal que la societat esdevingui cada vegada més justa i igualitària.”