Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Antonio García Lozano
SR. ANTONIO GARCÍA LOZANO.
Fotografia: Àngel Font

SR. ANTONIO GARCÍA LOZANO. ORDEN DE PREDICADORES DOMINICOS

Obra:

Text del 2002

Treballem per incrementar els lligams i enfortir el diàleg entre cultures diferents i assolir una veritable pau en la qual puguem viure en harmonia.

Per al pare reverend Antonio García Lozano, llicenciat “en geografia i història pel civil i en teologia per la Uni­ver­si­tat de Sant Tomàs de Ro­ma” i prior provincial de l’an­tiga Corona d’Aragó –dins de la qual s’inscriu Catalu­nya–, una divisió territorial que va tenir la primera representació de frares do­minics fa ara set-cents anys, “s’ha de tenir un respecte als re­ligiosos en tant que sa­­- cerdots, és a dir, re­pre­sen­tants de Déu a la Terra.”

I no s’ha d’oblidar que “l’Església és universal, de manera que tant és que hi hagi més vocacions a Occident com que no n’hi hagi tantes en altres contrades. En el nostre cas concret, vam ser una congregació –i, justament, en tant que agrupament de persones amb la finalitat d’assolir una mateixa fita, l’Orde de Predicadors (Dominics) apareix en aquest volum dedicat a l’associacionisme– fundada per al servei de l’Església. De fet, un dels nostres principis fundacionals és la itinerància, és a dir, la mobilitat per transmetre el missatge de Déu. Per aquesta raó, és indiferent on neixin les vocacions, perquè totes tenen una dimensió universal i universalista.”

El lema que ha mogut i ha vertebrat la tasca de l’Orde de Predicadors ha estat la paraula llatina veritas. “Nosaltres considerem que l’Església la formen totes les persones batejades. Per això, pensem que els laics també han de ser formats per esdevenir apòstols i aquesta és una de les nostres tasques. En aquest sentit, sant Domènec va fundar l’orde de frares, el de monges de clausura i també el de laics seglars, que havien de col·laborar en l’expansió del missatge de Déu. Aquest últim grup va ser denominat en principi Tercer Orde. Ja en època recent va passar a dir-se Dominics Seglars i té una força important i un un paper destacat dins de la nostra família. La diferència entre aquests dominics i els dominics religiosos és que els segons han de fer els vots d’obediència, pobresa i castedat, mentre que els primers no els han de fer pas.”

El millor exponent d’aquest moviment seglar el tenim en el “nombre de voluntaris laics que hi ha en institucions com la Universitat de Manila, la qual cosa demostra que ha nascut un moviment juvenil i un voluntariat seglar dominics. Són persones compromeses amb el nostre carisma i que volen difondre el missatge de Crist des de la seva vida diària i la seva professió. Aquest moviment va néixer a Espanya i després es va expandir ràpidament cap a Irlanda, Anglaterra i altres països. Actualment té uns cinquanta mil seguidors.”

Sota aquest ideal, ha operat un orde que mostra la cara més propera als fidels: “El nostre carisma es fonamenta en la tasca de sant Domènec, centrada en l’estudi de l’Evangeli per extreure’n les veritats i poder lliurar-les després al conjunt dels fidels. El seu desig era crear una Església més participativa –una Església de tots, on els menys afavorits tinguessin cabuda– i es resumeix en la màxima contemplar per donar-ho contemplat.”

La permanència en els seus ideals i la fidelitat a Crist i a ells mateixos de se­gur que han d’aportar fruits en el futur. És per això que la seva preocupació per la baixada en el nombre de vocacions és relativa. A més a més, tot i que estan d’acord amb la dispensa de determinats vots per als sacerdots, consideren que aquests són un alliberament per a ells i que els permeten ser lliures: “Déu demana que siguem pobres, obedients i casts com Jesucrist.”

El més dur d’aquests vots, sens dubte, és el d’obediència, perquè implica “renunciar a un mateix, però és que això ho exigeix l’Evangeli. Un ha d’estar disponible per transmetre la paraula de Déu on i quan sigui necessari.”

Estructuralment, “estem exempts, és a dir, no depenem dels bisbes, sinó directament del Papa, la qual cosa ens confereix plena autonomia.”

El fet que es conservin certs costums i la forma de vida de la cúria respon “a raons merament històriques. Segurament, si Jesús tornés a la Terra no viuria pas en un palau sinó com una persona corrent.”

El règim de vida intern de l’orde es vertebra a través de la regla de sant Agustí i les Constitucions: “La regla és intocable. És un conjunt de normes de tipus general que compartim amb altres ordes. Les Constitucions, en canvi, és el conjunt de normes que poden ser modificades. Si tres capítols generals revisen una norma i la transformen, aleshores pot ser canviada de manera permanent, la qual cosa permet que les nostres Constitucions s’actualitzin cada tres capítols generals.”

Vuit-cents cinquanta anys d’història i uns vuit mil dominics arreu del món demostren que “el nostre carisma fundacional continua totalment vigent. Vam néixer en una època en què ni el poble de Déu, ni els sacerdots ni els bisbes predicaven. Això va provocar l’aparició de moviments herètics que buscaven l’essència de l’Evangeli, però que se’n desviaven. Aleshores, al segle xiii, la predicació només estava en mans dels bisbes, i molts dels capellans ni tan sols podien recitar de memòria un parenostre. Sant Domènec va tenir la idea de fundar un orde universitari i democràtic que seguís les directrius dels apòstols, però que es basés en un sòlid i profund coneixement dels textos evangèlics. Això explica que des del començament els predicadors de l’orde fossin enviats a les millors –i acabades de néixer– universitats europees per tal d’expandir i divulgar els seus coneixements.”

Actualment, encara és una condició sine qua non estar en possessió d’una llicenciatura en teologia per tal de pertànyer a l’orde. L’aportació cultural dominica en la branca teològica –tant des del vessant més intel·lectual com des del més immediat i proper al carrer– ha estat immensa: “El nostre llegat es basa en la tasca de grans figures com el pare Chenu o el pare Congar –un dels principals fundadors de l’ecumenisme al segle xix, en la participació i la importància doctrinal del Concili Vaticà II i també en la tasca de l’evangelització d’Amèrica, amb figures com els pares Bartolomé de Las Casas, Montesinos o Vitòria. Ells van ser els primers defensors dels drets humans i els protectors dels indis. Els espanyols que van arribar al nou continent pensaven que els indígenes no tenien ànima i van ser aquests frares els qui començaren a defensar la idea que sí que en tenien. Per a nosaltres és important fer teologia amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra. S’ha de romandre sempre proper al poble. Estem convençuts que la fe no s’imposa, sinó que es transmet.”

En el cas concret del nostre país, cal destacar la figura i el tarannà de “sant Ramon de Penyafort. L’any passat es va celebrar el 400è aniversari de la seva mort, per la qual cosa es dugueren a terme diversos simposis per donar a conèixer la seva importància en la recopilació del dret canònic. Tot i que ha estat el fundador del dret canònic modern i molt conegut i admirat pels seus contemporanis –reis i alts dignataris–, sant Ramon de Penyafort és un personatge desconegut –de fet, injustament oblidat– que caldrà recuperar en els anys vi-nents, ja que no té gaire difusió fora de Catalunya.”

Un altre sant en-tranyable és “sant Martí de Porres, el primer sant mestís, de fet, és anomenat el primer sant negre. Era de pare espanyol i mare peruana. La seva gran potència era la fe que tenia en Jesucrist de la qual treia les forces per poder fer la caritat al poble peruà.”

I la galeria de sants il·lustres es completa amb els següents predecessors, destacats homes de ciència: “Sant Albert el Gran i sant Tomàs d’Aquino són dues figures clau en l’Església, sobretot per la seva doctrina, i més encara en el cas de sant Tomàs. La darrera edició de la seva Summa theologica s’està exhaurint i la Biblioteca d’Autors Cristians està estudiant la possibilitat de difondre l’obra mitjançant una pàgina web, perquè tothom qui vulgui hi entri i pugui continuar estudiant la seva obra.”

Els dominics també han destacat en el camp del diàleg interreligiós i els estudis bíblics. En el cas català, aquesta activitat es va encetar amb l’arribada de l’orde a terres de la Corona d’Aragó: “Quan s’instal·laren els primers dominics a la Corona d’Aragó, concretament a Xàtiva, de la mà de Jaume I, ja es va fundar una escola d’àrab i hebreu per poder comunicar-se amb la gent d’aquella època. A partir d’aquest moment, es va continuar la tradició del diàleg interreligiós amb altres cultures i, de resultes d’això, es va crear l’Escola Bíblica de Jerusalem, de la qual va sorgir la Bíblia de Jerusalem, una de les més actuals des del punt de vista doctrinal. Les seves notes a peu de pàgina faciliten a qualsevol lector la interpretació i la comprensió dels textos bíblics.”

A hores d’ara, els dominics treballen dins del camp “del diàleg interreligiós, en la immigració i la recerca de la pau. Pròximament, celebrarem un congrés amb les províncies de la Mediterrània que tenen convents dominics per tal d’incrementar els lligams i enfortir el diàleg entre cultures diferents i assolir una veritable pau en la qual puguem viure en harmonia.”

Per fer realitat aquests ambiciosos objectius, poden fer servir molts més mitjans que en generacions anteriors. En aquest sentit, l’opinió de l’orde entorn de la globalització i les noves tecnologies de la informació per afavorir la difusió del missatge de Crist és la següent: “Ja tenim una pàgina web general i cada una de les províncies té la seva pròpia pàgina on apareixen les homilies de cada diumenge i on hi ha espais de reflexió per al creient. Volem utilitzar les noves tecnologies per predicar l’Evangeli.”

No obstant això, des d’alguns sectors s’ha qualificat els dominics d’orde conservador: “Al contrari, nosaltres hem estat pioners, la qual cosa a vegades ha tingut un elevat preu. Crec que sempre hem estat independents i que hem impulsat l’esperit de l’Església adient amb cada moment. Afortunadament, sempre hem gaudit del suport de l’orde. Hem arriscat, i el reconeixement no sempre ha arribat en vida sinó en generacions posteriors, però la tasca de l’orde ha estat imprescindible per al desenvolupament de la humanitat.”

En l’actualitat, la situació de la congregació és la següent: “D’una ban­da, tenim les dominiques contemplatives, que són com una llum permanent. De l’altra, trobem les dominiques de vida activa –n’hi ha tres-centes branques en total al servei de l’ensenyament i la sanitat, les dominiques de l’Anunciata i les missioneres. Fins a l’any 1835, els dominics es trobaven al convent de Santa Caterina de Barcelona, on ara hi ha el mercat del mateix nom. Amb la desamortització, el convent es va cremar i els seus residents van haver de ser exclaustrats. Molts d’ells van emigrar i va iniciar-se una nova tendència d’introducció en la ciutat. Després es van fundar dos convents: un pensat per als dominics que estudiaven a la ca­pital i un altre al carrer de Bailèn, on ara viu la comunitat, hi ha una escola de formació permanent i una església oberta al públic. El nostre primer fi és la inculturació. No en va tenim el Centre de Teologia i Humanisme, pensat per a la formació de religiosos i se­glars. El Centre Pare Congar és també un àmbit d’ecumenisme des d’on estem preparant les activitats per al Parlament de Religions que se celebrarà a Barcelona l’any 2004. Aquest és un acte en què hem posat especial entusiasme, perquè està estretament vinculat al nostre tarannà.”

L’activitat social de l’orde es vehicula a través de l’ONG Acción Vera Paz, “que s’encarrega de materialitzar projectes presentats pels dominics i dominiques al Tercer Món. Treballem sobretot en la promoció de l’home i la dona en general i dels camperols en particular, en països amb índexs culturals baixos com el Paraguai o el Perú. El més important és formar-los perquè la seva veu es faci sentir a l’Amèrica del Sud.”

Les Constitucions dominicanes influiren en part en el sistema de govern dels Estats Units, tal com explica Antonio García Lozano: “Hi ha un pa­ral·le­lisme en la manera de fer les eleccions, en les quals participen tant la base com la cúpula. El mandat del seu president és de vuit anys i només és renovable una vegada. A més a més, estem dividits en províncies, governades per provincials, en el cas dels dominics, i per governadors, en el cas dels Estats Units.”

Per acabar, un aclariment: “Malgrat la creença popular, sant Domènec no va ser pas el creador del rosari, ja que ell va viure al se-glexiii i aquesta oració mariana i cristològica –perquè es recorden els misteris i els principis fonamentals de la vida de Crist– fou instaurada al segle xv. No obstant això, sant Domènec va difondre àmpliament la devoció per la Mare de Déu, però va ser més endavant que es va estendre el costum de resar el rosari.”