Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Carles Hervás Puyal
SR. CARLES HERVÁS PUYAL.
Fotografia: Àngel Font

SR. CARLES HERVÁS PUYAL. SOCIETAT CATALANA D’ANESTESIOLOGIA, REANIMACIÓ I TERAPÈUTICA DEL DOLOR

Obra:

Text del 2003

Sense l’aportació de l’anestesiologia cap tècnica quirúrgica hagués pogut ser desenvolupada.

Cada any es practiquen a Catalunya entre tres-centes mil i quatre-centes mil intervencions quirúrgiques amb un índex mínim d’accidents. La medicina deu aquest balanç favorable no només al progrés i perfeccionament de les tècniques desenvolupades pels cirurgians sinó també a l’avenç d’una disciplina amb poc reconeixement social i sovint massa associada, erròniament, a un desenllaç negatiu: l’anestesiologia. La Societat Catalana que agrupa aquests professionals, en total uns 400 especialistes de l’anestèsia, la reanimació i la terapèutica del dolor, vetlla per la seva qualitat formativa i assumeix un rol d’interlocutor amb les administracions per tal de tractar temes que preocupen al col·lectiu, com és la manca d’experts. L’any 2003 celebrem els cinquanta anys de l’entitat” recorda el seu president, el doctor Carles Hervás, tot fent menció de l’amplitud de les funcions desenvolupades: Al principi servia de punt de trobada d’una colla de 25 especialistes. Ara, també té la funció de garantir que la pràctica de la professió estigui en bones mans. A més, creiem que tenim l’obligació de suggerir cap a on ha d’orientar-se la nostra especialitat.”

La Societat neix l’any 1953 quan un col·lectiu d’anestesiòlegs, no gaire nombrós però sí prou entusiasta, va creure que valia la pena associar-se per a intercanviar experiències i coneixements. Feia només una dècada que havien començat a sorgir els primers metges versats en aquesta disciplina. Abans de la Guerra Civil, era una feina que es deixava en mans dels ajudants dels cirurgians o de personal no estrictament mèdic. Però a mida que les intervencions i les tècniques es van anar complicant i van aparèixer nous fàrmacs, va ser necessària la presència d’experts amb una dedicació exclusiva”, assenyala el doctor Carles Hervás, i rememora el protagonisme del cirurgià en el control de tots els aspectes de l’operació: Fins els anys 40, n’era el responsable de tot l’acte quirúrgic i anestèsic, era ajudat només per auxiliars. Actualment, les funcions s’han separat i no s’ha de preocupar per si el malalt respira bé o registra una tensió adequada, perquè sap que hi ha un especialista preparat que se n’ocupa.”

El president de l’entitat defineix la funció de l’anestesiòleg i acota acuradament el seu àmbit d’actuació: És la persona responsable de preparar el pacient que ha de ser operat, d’administrar-li els fàrmacs supressors de la sensibilitat i la consciència, i de controlar-lo durant la intervenció. També, l’ha de tractar de totes les conseqüències derivades de la cirurgia i l’anestèsia”, explica, abans de detallar que: Estem acostumats a ser els menys coneguts, malgrat que som una peça clau d’aquesta atenció. Som els primers a rebre el pacient que ha de ser operat i sovint li expliquem com anirà tot, perquè el cirurgià no ha entrat en detalls o el malalt vol que li ho tornin a comentar. La nostra relació amb ell és directa i intensa: és l’últim professional que veu abans d’adormir-se i el primer quan es desperta. Estem al seu costat i el tranquil·litzem. Després, és probable que el malalt se’n oblidi de nosaltres i no li vingui a la memòria ni com ens diem, però és un bon senyal: el pacient sap que la feina de l’anestesiòleg ha estat ben feta justament quan no se’n recorda.”

La formació d’aquests professionals és molt complexa i la seva dedicació, exhaustiva. Han de conèixer molts camps, tant els problemes derivats de les especialitats que porten als afectats a una sala d’operacions, com de patologia quirúrgica i de fisiologia respiratòria o cardíaca, per exemple. També, han de ser experts en fàrmacs nombrosos i diversos, perquè són els responsables d’administrar diferents substàncies que permeten que el malalt pugui suportar l’agressió d’una intervenció. A més, han de saber tractar el pacient durant el postoperatori” afirma.

El període formatiu inicial és extens: Després de cursar la llicenciatura de Medicina i de superar l’examen MIR, han de formar-se com a residents en alguna de les unitats docents hospitalàries reconegudes. Un cop finalitza aquest període, de quatre anys com a mínim, se’ls lliura un títol oficial de metge especialista en anestesiologia i reanimació”, concreta.

Però l’aprenentatge no s’acaba aquí ja que la pràctica de la professió demana un reciclatge continu: Des de fa anys, la Societat ofereix unes classes teòriques molt completes adreçades als metges residents, durant els quatre anys que dura l’especialització. També, organitzem cursos de formació continuada i congressos en els quals participen anestesiòlegs catalans, espanyols i estrangers”, declara el president de l’entitat, que també remarca la importància de la tasca educativa desenvolupada a Catalunya: Ocupem el segon lloc de l’Estat pel que fa al nombre de persones que formem, uns 50 llicenciats anuals. Molts venen d’altres províncies d’Espanya i quan acaben retornen a exercir a la seva comunitat. Els centres formatius catalans són molt prestigiosos. Destaquem, com a més importants, l’Hospital Clínic, el de Sant Pau i el de la Vall d’Hebron, entre d’altres”, constata.

Segons el doctor Carles Hervás, el paper de les Societats en la promoció del diàleg entre els metges, així com en el control de la qualitat formativa és cabdal tant ara com en un futur: Ja es contempla que el metge haurà d’anar reacreditant-se. La velocitat dels canvis científics i tecnològics obliguen a comprovar que els especialistes mantenen un bon nivell que l’usuari també té dret a exigir.”

Els avenços quirúrgics han seguit un camí paral·lel als progressos assolits en anestesiologia. Actualment, moltes intervencions es poden fer en règim ambulatori. És a dir, el pacient va a l’hospital, se li practica l’operació i el mateix dia se’n torna cap a casa. Això ha estat possible gràcies a la millora de les tècniques aplicades en el quiròfan, però també al desenvolupament de la nostra especialitat. Avui en dia, podem controlar l’anestèsia de manera que la fem durar exactament el temps que s’allarga l’operació. El pacient l’elimina amb facilitat i es recupera amb rapidesa. En molts casos, ja no cal que es quedi en una sala de reanimació fins l’endemà. El progrés conjunt de la cirurgia i l’anestèsia permeten la simplificació dels procediments”, exposa, tot recalcant que: Sense la nostra aportació, ni els trasplantaments ni cap tècnica quirúrgica hagués pogut ser desenvolupada.”

La progressió dels seus coneixements és constant, com a la resta d’especialitats mèdiques. Hi ha grups catalans que estan portant a terme treballs de recerca capdavanters, tant pel que fa a l’aplicació de nous fàrmacs com a l’impuls de noves tècniques”, destaca el doctor Carles Hervás.

La Societat assumeix un paper destacat en el foment d’aquest tarannà investigador. La promoció dels premis institucionals en són un bon exemple: el més antic fou batejat amb el nom d’un científic il·lustre, Dr. Jaume Raventós. Aquest metge, va tenir un paper protagonista en el descobriment d’un nou anestèsic anomenat Halotà, que va aconseguir arraconar el mític cloroform i l’èter sulfúric. Jaume Raventós va formar part de l’important grup investigador sobre fisiologia i biologia format pel catedràtic August Pi i Sunyer, en el qual també hi van col·laborar experts com Severo Ochoa o Rosend Carrasco i Formiguera, personatge cabdal per les seves aportacions sobre la insulina. Si no hagués estat per la guerra, aquest equip de recerca, el més important que ha tingut Catalunya, hagués donat molts fruïts”, avalua, abans de ressaltar que: A conseqüència del conflicte, molts professionals es van haver d’exiliar. A Jaume Raventós la Guerra Civil el va agafar a Edimburg i ja no va tornar, va ser una gran pèrdua. El seu anestèsic va ser el més utilitzat des de 1956 fins fa només uns deu anys. A Anglaterra va rebre molts honors per aquest descobriment, però aquí la gent no sap qui és. Molts estudiants de medicina el desconeixen. És trist el silenci que ha caigut sobre molta gent que va haver de marxar del país i desenvolupar la seva feina fora”, opina.

La Societat també ofereix el premi Doctor José Miguel al millor treball realitzat per un resident. Es convoca en memòria del primer metge que es va dedicar a l’anestesiologia a Espanya, curiosament era de Barcelona. També hi ha altres premis, però aquests estan subvencionats per marques comercials i van lligats a la celebració del congressos i de reunions mèdiques.”

Aquesta disciplina no es pot deslligar del tractament del dolor, una atenció que està prenent personalitat pròpia. Una sèrie de professionals, principalment anestesiòlegs, vam pensar que calia investigar sobre el tema i no donar un analgèsic igual a tothom. Quan va començar la recerca, s’hi van afegir altres especialistes que també tractaven malalts que patien a causa de certes patologies”, explica.

La unió dels experts va derivar en la creació de les primeres societats especialitzades en el sofriment: Són multidisciplinàries. Vam veure que les tècniques que fem servir els anestesiòlegs poden ser útils també als reumatòlegs o als oncòlegs, per exemple.”

El doctor Carles Hervás diu que els experts en anestèsia tracten el dolor preferentment agut i postoperatori, però n’hi ha d’altres tipologies: Els fàrmacs que se li han d’administrar a una persona que ha patit una fractura, a un malalt que té càncer o a un pacient que ha estat operat no són els mateixos. Per això, és necessària la confluència de diferents enfocaments i branques mèdiques.”

Per al representant de l’entitat, actualment es pot garantir el benestar de malalts amb patologies greus o cròniques: És possible practicar un control eficaç del sofriment físic. Disposem de molts fàrmacs i la investigació en aquest tema és continua”, assenyala, tot especificant que: El dolor postoperatori és competència de l’anestesiòleg. És responsable de tot el tractament: sèrums, antibiòtics, analgèsics… Hi ha molts hospitals que, fins i tot, han creat unitats especialitzades en el dolor. Normalment, estan dirigides per anestesiòlegs o bé, hi desenvolupen un paper destacat. Aquesta atenció ha de ser interdisciplinària.”

Els centres hospitalaris acostumen a tenir procediments estàndards i consensuats propis per a atendre el patiment: És un protocol que té el vist-i-plau del servei d’anestesiologia corresponent. Quan el pacient es trasllada a una altra planta sobre la qual no tenim decisió, llavors esdevenim consultors: Si els responsables tenen algun problema amb el pacient, relacionat amb el dolor, demanen la nostra opinió.”

La mesura del sofriment físic és complexa: És un símptoma, una sensació que el pacient ens transmet. No es pot analitzar, com per exemple, la pressió arterial. Hi ha signes clínics indirectes que t’orienten, com la freqüència cardíaca, la sudoració, el nerviosisme o els plors, però no comptem amb cap procediment que sigui objectiu i indiscutible.”

A principis del segle XX, el metge deixava en mans de la constitució i la fortalesa del pacient la capacitat per superar una operació de gran envergadura, perquè no existien les avançades tècniques actuals de recuperació. Als anys 20 o 30, ja es feien intervencions molt agressives. Es pensava: ho aguantarà o no aquest malalt? Poca cosa es podia fer per ajudar-lo, no hi havia ni antibiòtics ni sèrums. A títol anecdòtic, és possible llegir indicacions postoperatòries d’aquella època que ordenaven: doneu-li un gotet de vi o un brou perquè es recuperi; mesures que poc podien fer si la situació era greu”, considera.

Afortunadament el progrés científic ha permès disposar de més mitjans. Es va observar que era necessari tenir els pacients que havien estat operats en un espai concret on poder supervisar-los i tractar-los de manera constant i intensa. Es van crear unitats amb diferents noms: sala de despertar, de recuperació o de reanimació. I és l’anestesiòleg qui va assumir la responsabilitat de fer-se’n càrrec, perquè era l’expert més indicat”, rememora, tot destacant que, més endavant, aquests espais també van acollir persones afectades de patologies greus, que requerien el mateix tipus d’atenció, com poden ser els pacients que han sofert un infart de miocardi o una intoxicació greu.

Neix d’aquesta manera el que avui es coneix amb el nom d’Unitat de Cures Intensives o UCI. El doctor Carles Hervás indica que la complexitat d’aquest àmbit ha exigit l’entrada de nous especialistes, com són els experts en medicina intensiva. Hi ha centres on l’anestesiòleg dirigeix tota l’atenció de la UCI, tant la quirúrgica com la que no ho és. Tanmateix, a altres hospitals se separa i els metges d’intensius s’encarreguen d’atendre els pacients greus que no provenen de cap operació.”

Per les mans de l’anestesiòleg passa cada dia la vida de moltes persones. La responsabilitat és alta i el marge d’error necessàriament petit. Segons Carles Hervás, la imatge social negativa respecte a aquesta tècnica encara es manté, tot i que actualment el risc és mínim. Ens agradaria que la gent anés confiada a les operacions i que fos conscient que l’està tractant un professional molt ben preparat.”

L’exercici de l’especialitat comporta molt sacrifici, però la recompensa és grata: Continua sent extraordinàriament enriquidor veure que he acompanyat a un pacient perquè suporti el procés quirúrgic de manera confortable i sense problemes. Encara que després no se’n recordi del meu nom, tinc la satisfacció d’haver fet la feina ben feta.”