Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Eduard ELIAS I VILA
SR. EDUARD ELIAS I VILA.
Fotografia: Àngel Font

SR. EDUARD ELIAS I VILA. COL·LEGI OFICIAL D’ENGINYERIA EN INFORMÀTICA DE CATALUNYA

Obra:

Text del 2002

La nostra és una professió que s’està implantant, amb tots els problemes que im­plica el fet d’anar ocupant el seu espai.

En plena etapa de canvi pro­ta­­gonitzada per una revolució tecnològica que transforma la societat a un ritme vertiginós neix, l’any 2001, el Col·legi Ofi­cial d’Enginyeria en Infor­màt­i­ca de Catalunya, com a res­pos­­ta a la necessitat d’un co­l­lec­­tiu que ja portava 25 anys llui­tant a redós d’una asso­cia­ció professional: “Ara que el Col·legi ja és una realitat, ha val­gut la pena. S’ex­pe­ri­men­ta una evolució notable pel que fa referència al reco­nei­xe­ment ofi­cial i a la con­si­de­ració re­buts per la pro­fes­sió; era un aspecte ne­ces­­sa­ri per assolir una imat­­ge de cer­tificació”, afirma Eduard Elias, de­gà de la jove cor­poració que en aquests moments es troba inte­gra­da per 500 col·legiats amb delegacions a Girona, Tarragona, Lleida, Vic i les terres de l’Ebre. “És una professió que s’està implantant amb tots els proble­mes que im­plica el fet d’anar ocupant el seu espai.”

El Col·legi ha de respondre a dues motivacions, per una banda, a la necessitat que els seus col·legiats senten de fer pinya i defensar la professió, de pertànyer a un col·lectiu amb garanties, i, per l’altra, a la fun­ció d’oferir-los uns serveis assistencials adients. Concentra la seva activitat en les comissions de treball: peritatge judicial, auditoria, formació, foment de les ini­ciatives empresarials, borsa de treball, serveis dirigits tant al col·legiat com al ciutadà, i està endegant la redacció d’una eina fona­men­tal: “La nostra prin­ci­pal raó de ser com a Col·legi Oficial és l’esta­bli­ment, control i segui­ment d’un codi deontològic, d’ètica pro­fes­sional. Més que con­trolar, es trac­ta de guiar-se o conscienciar-se per mit­jà de l’auto­exi­gèn­cia, de l’au­toregulació voluntària de l’exercici pro­fes­sional, que uti­litzarà aquest codi com a eina.”

La ignorància sobre una ciència que desborda la societat és un dels temes que més preocupa l’entitat: “Una de les diferències del nostre col·legi res­pecte d’altres col·lectius és que hi ha una desconei­xen­ça dels pro­ce­di­ments correctes de funcionament de la nostra professió. Un dels pri­mers serveis que vam crear és el peritatge, que consisteix a assistir tèc­nicament la Justícia en els casos de perjudici que suporta una persona o una empresa per culpa de l’ús incorrecte de les tècniques de la pro­fes­sió. Per tant, la nostra funció ha de ser divulgativa, per tal de dis­si­par els nombrosos dubtes sobre la professió que l’usuari encara té. Un cop finalitzat el codi deontològic, caldrà redactar un manual de drets de l’usuari de la informàtica i divulgar-lo”, afirma Eduard Elias.

L’exercici deslleial de la professió que es deriva de l’aparició de noves cièn­cies com la informàtica provoca un desordre que inquieta alhora que motiva els col·lectius professionals a cercar solucions adequades, tot mostrant una postura ètica i ponderada, com la que pretén afermar el Col·legi: “És molt fre­qüent que hi hagi gent treballant en el sector sense la titulació oficial, pe­rò això no és tan perjudicial com sembla, fins i tot és bo a la llarga. El pro­blema no és que hi hagi gent sense titulació, ens preocupa més que aquesta gent s’atre­veixi a assumir projectes d’una envergadura i res­­ponsabilitat per a la qual no està formada ni preparada. Amb això el Col·legi, amb molt de respecte vers tothom i sense pretendre ser coer­ci­tiu, haurà de donar a co­nèixer els drets i les obligacions, els patrons de comportament i de funcionament que la professió ha de seguir per a qualsevol projecte informàtic d’un determinat calibre, per­què l’usuari pu­gui exigir i sàpiga a quins drets pot acollir-se. El terme clau no és obligar, sinó autoregular i conscienciar. Vo­lem jugar la carta del segell de qualitat, no la d’una llei pu­ni­tiva inspirada per unes organitzacions socials d’abans. Si s’ofe­reix garantia, la gent s’hi aco­llirà sense dubtar.”

L’obligatorietat no forma part de la postura actual d’aquesta institució. L’afili­a­ció obli­ga­da va lligada a les atribucions exclusives que el Col·legi no té confe­rides. “Tanmateix, hi ha una clàusula transitò­­ria per adequar i re­co­nèixer la si­tuació que existia fins ara de persones fins i tot amb altres titulacions que ara puguin acreditar uns anys d’experiència i de formació equi­va­lent a l’Enginyeria en Informàtica. Al Parlament de Catalunya existeix aquesta tradició d’acceptar en els Col·legis Oficials la situació present dels que estan exercint i d’alguna forma s’hi han de poder incorporar.”

En el cas de la nostra professió, les titu­lacions universitàries es­de­ve­nen més i més especialitzades. Això con­dueix a una fragmentació de les tas­ques. “L’obligatorietat compor­ta­ria l’a­par­cel·lament dels àmbits de professionalització de la gent. No és po­si­tiu encasellar-la, i menys en un en­torn com el de les noves tec­no­lo­gies que evoluciona a un ritme fre­nè­tic. Seria un precedent in­no­va­dor el con­cepte d’atribució com­par­ti­da, no necessàriament ex­clusiva. El mer­cat tria prou bé, no cal que la llei obligui a escollir el pro­fes­sional.”

L’exercici de l’enginyer en informàtica també depèn del seu grau de com­pro­mís amb un procés de formació continuada: “La nostra és una professió for­ça canviant, fins al punt que, si bé els coneixements més teòrics so­len tenir una vida una mica més llarga, els més específics queden ob­so­lets només uns tres anys després de finalitzar els estudis univer­si­ta­ris. El professional s’ha de sotmetre a la necessitat vital d’actualitzar-se, d’autoexigir-se una formació permanent de manera interna, si no no té cap sentit cercar la qualitat ni la garantia dels seus serveis. Consi­de­rarem exercents els qui compleixin amb aquest procés de formació cons­tant, i no exercents la resta.”

Aquestes consideracions són les que pre­cisament fan evolucionar un país: “La població reclama que un or­ga­nis­me oficial de dret públic els estampi el segell de la garantia, que és l’únic camí que porta a la professionalitat qualitativa. Amb tota la consi­deració, i sense voler trencar plats, forçarem que tot aquell que encara no ho fa s’afanyi a fer-ho, per mitjà de facilitats, no de traves.”

Catalunya gau­deix d’un nou i dinàmic Col·legi que ja està demostrant tenir uns criteris clars i rigorosos; que mostra un savoir faire fonamentat en el respecte i l’es­par­pillament; que s’ha erigit amb una voluntat ferma de posar en marxa ser­veis i propostes que travaran els llaços entre la societat civil i la professional.