Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Eduard Soler i Font
SR. EDUARD SOLER I FONT.

SR. EDUARD SOLER I FONT. FUNDACIÓ ESCOLA DEL TREBALL DEL RIPOLLÈS

Obra:

Text del 2002

Despertar l’interès i la curiositat dels alumnes, és extraordinari

.

La Fundació Eduard Soler. Escola del Treball del Ripollès existeix gràcies a un inoblidable empresari de la comarca, Eduard Soler i Font. Ell i el seu so­ci Josep Palau havien creat un petit taller a Ripoll que, amb els anys, ha es­devingut una de les indústries més reconegudes a la zona i a Catalunya, Soler i Palau SA. Francesc Solà i Busquets, actual president, destaca el seu temperament i la seva obra: “Va dedicar tota la seva vida a crear una indústria que havia nascut de forma molt modesta a Ripoll. Tots dos socis tenien una clara vocació emprenedora. Eduard Soler era un ho­me apas­sio­nat, optimista i creatiu, un home capaç d’encomanar a la gent aquest esperit de fer les coses ben fetes, de treballar amb ima­gi­nació, de pren­dre riscos. L’any 1996 creà la Fundació Escola, amb la qual prete­nia tornar tot el suport que havia rebut dels treballadors, proveïdors, clients, gent de Ripoll i del Ripollès que el va ajudar a ai­xe­car la seva indústria. Volia que fos una escola on po­guessin pre­parar-se ells i els seus fills. Deia que s’havia de dignificar el tre­ball i calia valorar la formació professional. Aquest és el missatge que ens va deixar i que hem intentat preservar des de la seva mort l’any 2000.”

L’Escola del Treball té com objectiu principal formar empresaris en l’àm­bit de la indústria del metall, la mecànica, l’electrònica i l’electricitat: “For­mem nois i noies en els cicles mitjans i superiors de formació pro­fessional en aquestes tres especialitats. En dos anys els capacitem per aconseguir el títol. Comptem amb unes instal·lacions i un pro­fes­­­so­­rat magnífics, a més d’un equipament molt modern.” La idea del fun­­da­dor era dissenyar un centre organitzat com un taller, una fàbrica que contingués una escola o una escola que albergués una fàbrica: “Vo­lia que es respirés un ambient real de treball i d’estudi, en què les di­fe­­rèn­cies entre un àmbit i l’altre fossin absolutament inapreci­a­bles.”

Francesc Solà, exgerent de la Universitat Politècnica de Catalunya, és un pre­cursor nat de la Formació Professional: “Ens fa falta tenir un ensenya­ment prestigiós en aquest camp, i no l’hem d’entendre com la forma­ció a la qual van a parar els nois i noies sense aptituds per estudiar, sinó com l’ensenyament per als qui vulguin esdevenir el motor del crei­­xement industrial de Catalunya. El sistema educatiu, en general, pa­teix aquest buit, i necessitem gent realment preparada amb un ofici a les indústries, perquè aquestes continuïn sent un dels actius més im­portants de l’economia del país. En el nostre cas, intentem cobrir-lo amb personal molt ben format, amb una aportació, des d’a­ques­ta petita escola, però amb unes condicions per fer la feina més que no­tables. Despertar-los l’interès i la curiositat és extraordinari, per­què així aconseguirem que comencin a pensar en clau d’empre­ne­dors.”

Xavier Mas, director, i Josep Mª Casals, sotsdirector i cap d’estudis, han es­tat presents durant els quatre anys d’existència de l’Escola. Aquest any hi han assistit 117 alumnes: “Voldríem arribar a 200 o 250. També crearem una residència. La nostra aspiració és potenciar una alta qualitat de formació i donar servei al conjunt de Catalunya, i fins i tot més enllà. Seleccionem els nostres estudiants perquè l’èxit estigui garantit no només amb la seva integració al mercat laboral, sinó amb el plan­te­ja­ment personal de crear una empresa pròpia.” L’Escola està ampliant el ventall d’activitats amb els tres pilars que la constitueixen: “En primer lloc, la formació en tots els seus vessants, és a dir, formació professional reglada, contínua, ocupacional, reciclatge i l’anomenat in company trai­ning. En segon lloc, el desenvolupament, referit al centre tecno­lò­gic que estem posant en marxa. Ha de possibilitar que les indústries del camp del metall, la mecànica, l’electrònica i l’electricitat, al Ripollès i fora de la comarca, tinguin serveis de valor afegit que els permeti resoldre problemes en el seu desenvolupament de producte. El centre és una iniciativa que realitzarem amb la Generalitat de Catalunya, el Departament d’Indústria, la Universitat Politècnica i l’Institut Català de Tecnologia. El tercer pilar és la innovació que significa afavorir el cli­ma propici per a la creació d’empreses i d’empresaris; suposa forjar la mentalitat, l’hàbit i la cultura per tal que els graduats i altra gent del sector del metall es plantegin com a possibilitat l’establiment de la se­va pròpia empresa. Per això, es necessita gent amb idees i produc­tes en procés d’elaboració. De la combinació encertada d’ambdós ele­ments resultarà la llavor de nous empresaris per a la comarca i, per extensió, per a tot Catalunya.” La Fundació pretén que el centre tecnolò­gic ajudi a generar activitats autosostingudes: “Han de permetre estimular noves indústries que, sota els auspicis inicials de la Fundació, en el futur originin beneficis que permetin mantenir altres activitats.” Edu­ard Solé insistia en què la Fundació viuria d’allò que ha fet per als estudi­ants; que, en un moment determinat, ho tornarien en forma de creació de noves iniciatives empresarials, l’èxit de les quals hauria de revertir en recur­sos que es reinvertirien en la pròpia Fundació: “Trigarem un temps, però aquesta és l’aposta del fundador, i nosaltres hi som fidels.”

El Ripollès es caracteritza per la seva tradició industrial. Les grans fàbriques que hi ha hagut a la comarca han estat creades per oriünds. Cal esmentar emprenedors com Eduard Soler i Josep Palau, els Espona, els Casals, els Casanovas, els Pujol, etc. Tots ells van dipositar energia i enginy en aquesta terra. Tot i així, el Ripollès ha patit el problema de l’aïllament propi de les zo­nes allunyades de Barcelona. “La manca d’estímuls per aixecar-hi em­pre­ses s’intenta contrarestar amb iniciatives com la nostra, que apos­ta perquè neixin noves vocacions industrials allà mateix.”

Corren nous temps per a l’economia i Francesc Solà observa la globalit­za­ció amb ulls de prevenció. Assegura que els plantejaments d’un país tenen poc a veure amb el que aquest pugui pensar i fer, i molt a veure amb el que s’està fent en el món. “Les decisions ja no es prenen en funció dels agents directes interns i locals. Tant per a la creació de nova activitat com per a la consolidació de l’activitat ja existent, aquestes decisions, ens agradi o no, es prenen amb paràmetres molt llunyans als nostres. Per tant, la regla d’or que aplicarem en economies com la nostra, s’ha de basar en el triangle formació-desenvolupament-innovació que pro­jec­tarem a qualsevol sector econòmic per tal d’incorporar i consolidar un teixit industrial potent i diversificat.”

La Fundació progressa cap a un doble desig. D’una banda, arribar a ser “un model de formació en l’àmbit industrial, i proclamar que la forma­ció professional és un sector de futur si volem créixer de ma­nera sos­te­nible i equilibrada.” De l’altra, cal transmetre el bagatge del fun­da­dor: “Tot els qui passin per l’escola han de saber que ara és fei­na seva cons­­truir una comarca amb una millor qualitat de vida, sense desi­gual­tats, on hi hagi una oportunitat per a tothom.”