Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Evaristo Magaña Galera
SR. EVARISTO MAGAÑA GALERA.
Fotografia: Àngel Font

SR. EVARISTO MAGAÑA GALERA. ASTAC CONDAL

Obra:

Text del 2002

La societat i també l’Administració han d’aprendre a valorar en la seva justa mesura els beneficis que el sector del transport per carretera els aporta; estem donant als nostres associats allò que ens demanen.

Per a Evaristo Magaña, president de l’Associació de Transportistes Agrupats Condal o ASTAC CONDAL, els avantatges de pertànyer a una associació són molts, partint de la seva mateixa gènesi: “El sistema associatiu és part de la vida i alhora és una fórmula molt positiva en el sentit que evita l’individualisme de la societat actual i facilita la comunicació entre persones que tenen un mateix objectiu.”

Aquest objectiu és, en el cas d’ASTAC CONDAL, la representació, defensa i promoció dels interessos econòmics, socials i culturals del sector del transport de mercaderies per carretera. Com afirma el president de l’entitat: “La nostra associació agrupa petites i mitjanes empreses de transport que representen un 70% del sector. La nostra finalitat és donar-los tot el suport possible en tots els àmbits per al bon funcionament dels seus negocis: for­­mació, serveis, assessorament, comercialització, etc. Són molts els transportistes que han dipositat la seva confiança en nosaltres, per això treballem de valent per aconseguir un millor futur en un sector que s’enfronta a tantes dificultats. Intentem formar-los i a­daptar-los a les noves característiques de la professió. Hem passat de la inexistència d’una capacitació professional a crear-ne una de forta amb vista a les noves generacions.”

I afegeix: “La capacitació és el millor mitjà per defensar la professionalitat i la viabilitat de les empreses, perquè permet que pu­guin gestionar la seva més eficientment. Finalment, l’Associació també ha assolit la funció de portaveu en les reivindicacions del sec­tor davant de l’Administració.”

La pressió que pot exercir aquest sector és, en realitat, força considerable pel volum de mercaderies transportades, però, no obstant això, el fet de ser petits empresaris fa que les seves demandes no sempre siguin escoltades: “Cal construir les infraestructures necessàries perquè els transportistes puguin desenvolupar adequadament la seva activitat. Al mateix temps, també són necessàries mesures de protecció, com ara uns preus més ajustats dels carburants, ja que aquests representen el 40% del valor dels trajectes”afirma el president de l´entitat.

L’associació ASTAC CONDAL compta en l’actualitat amb 2.000 socis i ha pogut apreciar com “evolucionava i s’expandia el sector dels transports. Aquest creixement tan espectacular va determinar l’a­­dopció de mesures noves, moltes de les quals van ser propostes nostres, que, al seu torn, s’havien fet paleses en el dia a dia de la nostra activitat. Hem de tenir en compte que el 95% de les mer­caderies són transportades per via terrestre. ASTAC CONDAL és una entitat d’àmbit autonòmic creada l’any 1995 i que està vinculada a una federació d’àmbit estatal. El nostre col·lectiu està for­mat tant per vehicles lleugers com pesants.”

Molts transportistes van triar aquesta activitat no tan sols per la independència que aquesta representa, sinó també “com a manera de tenir un negoci propi després d’haver viscut les conseqüències de les reconversions industrials del tèxtil, la metal·lúrgia i altres sectors en el nostre país. En aquests casos es capitalitzava la indemnització, la qual cosa permetia la compra del vehicle. Era una forma de fundar una empresa amb molt pocs diners. Això és cada vegada menys freqüent. De fet, actualment els transportistes són veritables professionals que treballen de valent per donar un servei immillorable.

Segons el màxim representant d´ASTAC CONDAL, “el problema ac­tual consisteix en la manca d’organització per portar a terme l’activitat comercialitzadora. I d’això s’han aprofitat les grans em­preses, que han optat per subcontractar els serveis de transport o crear intermediaris. D’altra banda, la necessitat de subsistir i la facilitat de traslladar les mercaderies de porta a porta en el mí­nim temps possible han comportat el gran creixement del sector i l’han fet més competitiu.”

La valoració de la tasca d’aquesta organització i del creixement del sector és força positiva, sempre, però, tenint en compte la duresa de l’activitat i la manca de precedents: “Donem als nostres associats el que ells ens demanen.”

La importància de la feina desenvolupada per l’associació és evident: “Al cinturó industrial de Barcelona hi ha més de dues-centes cooperatives de transport. No obstant això, moltes, a causa de la manca de preparació, no han tingut l’èxit desitjat. Tanmateix, han estat molt útils per aprendre a agrupar-nos, a ser més competitius i per poder lluitar en millors condicions contra la competència que representen les grans corporacions”, assevera Evaristo Magaña.

Les mancances són, no obstant això, encara molt importants. De fet, a vegades sembla que “hi ha una mena de por que aquestes petites empreses puguin créixer. La pressió és tan forta que possiblement serem l’última generació de petits empresaris del transport. L’Administració hauria de reinvertir les nostres aportacions per enfortir aquesta branca, i així també es contribuiria al desenvolupament econòmic del nostre país. S’hauria de relaxar també la pressió a la qual se sotmet aquestes empreses pel que fa als impostos. D’altra banda, s’hauria d’ajudar el sector per aconseguir evitar la seva incapacitat per imposar preus enfront dels ca­rregadors, per aconseguir que els serveis es paguin un cop ja han estat realitzats, i no als seixanta, noranta o cent-vuitanta dies, quan les empreses que els subministren els productes demanen cobraments per endavant.”

A més, no hi ha gaire comprensió en una qüestió tan complexa com la de la circulació: “El més lògic seria que els transportistes no tinguessin l’opinió pública en contra seva pel fet d’estar treballant durant el cap de setmana o el període de vacances, sobretot perquè suposa una pressió que no té sentit. La nostra tasca comporta un benefici evident –per a nosaltres i els altres– que ha de ser considerat en la seva justa mesura.”

Difícil també és viatjar constantment per tot Europa i haver-se d’espavilar. Tot això fa “que cada vegada hi hagi menys professionals vocacionals, perquè les obligacions i els sacrificis són molts. Els joves amb compromisos familiars no volen aquest tipus de vida, sobretot si es trac­­ta de llargs recorreguts.”