Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Francesc Sánchez i Maillo
SR. FRANCESC SÁNCHEZ I MAILLO.
Fotografia: Àngel Font

SR. FRANCESC SÁNCHEZ I MAILLO. FUNDACIÓ ATLAS

Obra:

Text del 2002

La tasca de Fran­cesc Sán­chez i Maillo al front de la Fun­dació Atlas parteix d’un prin­cipi ètic fo­namental: “Davant les in­jus­tícies s’ha de ser ra­dical. Hem d’acabar amb els des­e­quilibris econò­mics pre­­sents al nostre món. I s’ha de fer des del respecte cap a la llibertat religiosa i ide­o­lògica de les persones a les quals s’ajuda. Tothom ha de cobrir les seves necessitats bàsiques, i cal que ho acon­se­gueixi fer amb dignitat.” Aquesta entitat va ser creada l’any 1996 per desenvolupar “pro­jectes per a la inserció sociolaboral de col·lectius amb dificultats.” Aquestes persones pertanyen “al quart món, és a dir, al tercer món dins del primer. Es calcula que a Europa hi ha 60 milions de persones en aquesta situació –un 20% i escaig de la po­blació total–, mentre que a Espanya la xifra oscil·la entorn els vuit milions –també un 20% dels quaranta milions d’habitants de l’Estat– i en el cas concret de Catalunya parlem d’un milió, aproximadament, de per­sones que estan per sota del llindar de la pobresa.” Tot i que el per­cen­tatge de persones amb carències econòmiques fonamentals és més re­duït, afortunadament, en el cas de Catalunya, davant aquestes xifres alar­mants la necessitat d’actuació s’imposa: “Dins d’aquest milió de persones, podem trobar subtipologies molt diferenciades –com la dels immi­grants, les vídues, les dones separades amb fills al seu càrrec, tercera edat, etc. En el cas de la Fundació Atlas, la nostra tasca se centra en la franja de persones en edat productiva, és a dir, a partir dels 16 anys, tot i que també portem a terme programes amb persones d’edats in­fe­riors, especialment entre els 13 i 16 anys. En aquest segon cas, es trac­ta d’executar programes de formació preventius amb alumnes de se­cundària que presenten indicadors de fracàs escolar i, per tant, fu­turs candidats a tenir dificultats per inserir-se en el mercat laboral. En el primer cas, generem ocupació per a tots aquells treballadors que no són absorbits per la demanda ordinària, atesos els seus trets socials i personals.” Aquesta incorporació al món de la feina es concreta mitjan­çant “les empreses d’inserció laboral. Actualment funcionen 53 entitats d’a­quest tipus a Catalunya, cinc de les quals pertanyen a la Fundació At­las. El gran problema d’aquesta mena d’entitats és que no gau­dei­xen de cap tipus de reconeixement oficial, ja que ni tan sols existeix una nor­­mativa que les empari. Ara per ara, hi ha un compromís ferm per part dels parlamentaris catalans per tal d’elaborar i aprovar una llei que les reguli. A resultes d’aquesta manca d’oficialitat, la població no valora ni dóna el suport escaient a aquestes iniciatives, fonamentalment perquè els mitjans de comunicació encara no s’han fet ressò de la tasca eco­nò­­mica i social que realitzen. Una part considerable de la població no s’a­justa al patró social estàndard, de manera que queda totalment des­em­parada i al marge del nostre sistema social. I l’única manera de con­vertir-los en integrants útils i plens de la societat és que disposin d’un mitjà de vida digne per poder desenvolupar el seu projecte de vida.”

Aquest dèficit legislatiu i divulgatiu té dues conseqüències directes en el fun­cio­nament de les empreses d’inserció: “Hi hauria d’haver un suport eco­nò­mic per part de l’Administració per tal de fer front al sobrecost mo­ne­tari, per motius estructurals, que aquestes companyies comporten i per compensar l’aportació social que aquestes empreses pont entre la marginalitat i la formació-inserció real en el món laboral representen. El problema és que l’Administració no genera espais de mercat tutelat per a aquests col·lectius, per la qual cosa les empreses d’inserció la­bo­ral han de buscar els seus clients entre el sector privat, fet que difi­cul­ta la seva supervivència i expansió.”

En el cas concret de les cinc empreses que conformen la Fundació Atlas s’ha optat per l’estabilitat a fi de compensar aquesta manca d’ajuts estatals: “Com totes les empreses, les nostres han de ser gestionades correc­ta­ment perquè produeixin beneficis. La diferència és que aquest su­per­à­vit no comporta cap guany personal perquè es reinverteix com­ple­ta­ment en l’entitat un altre cop. Les empreses de la Fundació es mouen en sectors ben diferenciats. En primer lloc, tenim una empresa del sec­­tor hoteler, que dóna feina a cinc persones, més personal de reforç en els moments puntuals de més feina, les quals s’encarreguen de ges­tio­nar un alberg, un restaurant i un servei de càtering. En segon lloc, la nos­tra empresa del sector tèxtil ocupa onze dones, moltes d’elles caps de família de llars desestructurades i que tenen fills al seu càrrec. Gene­ral­ment, acostumen a ser immigrants africanes que es troben amb el xoc cultural que comporta integrar-se en una cultura tan diferent com la nostra i que, al mateix temps, també rebutgen certs punts de la seva prò­pia. En tercer lloc, la nostra empresa de rehabilitació d’habitatges disposa de vuit treballadors i es fa càrrec de projectes de reforma. En quart lloc, l’empresa de jardineria ocupa quatre treballadors i desen­vo­lupa tasques diverses, com el conreu d’hivernacles, programes de re­po­blació forestal, etc. Finalment, l’em­presa d’hípica realitza programes d’equinoteràpia, un tractament que uti­litza els cavalls per superar si­tu­a­cions de marginalitat social i per aju­dar a integrar determinats col·lec­tius, com ara les persones amb una dis­capacitat psíquica o física.” Els treballadors sempre arriben a l’entitat a tra­vés dels serveis socials públics o del servei d’ocupació públic “amb uns in­for­mes dels tècnics de l’Ad­mi­nis­­tració”, i durant el seu període de for­ma­ció i d’experiència laboral en les em­preses de la Fundació reben el suport “de psicòlegs, tutors i treballadors socials” i disposen d’una estructura laboral en què “la seva tasca és su­per­visada per oficials que els ajuden a submergir-se plenament en la feina.”

Esperem que l’exemple de la Fundació Atlas motivi l’actuació davant de la in­j­ustícia envers altres col·lectius. El tercer món també és present al primer i, possiblement, resulti encara més dramàtic i significatiu que el model que hem escollit exclou una cinquena part de la població. No pensem que a l’Àfrica passen fam i plantegem-nos que potser els nostres veïns no poden sopar.