Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Jaume Gil Aluja
SR. JAUME GIL ALUJA.
Fotografia: Àngel Font

SR. JAUME GIL ALUJA. REAL ACADEMIA DE CIENCIAS ECONÓMICAS Y FINANCIERAS

Obra:

Text del 2002

L’essència de l’anomenada globalització no sempre és ben entesa per l’opinió pública.

Els tòpics sobre els països, a més de donar una visió prefixada i superficial de la realitat, poden influir negativament en el concepte i les relacions exteriors d’una nació. Aquest ha estat el cas de Catalunya. La creença en el tarannà individualista dels catalans ha impedit que es pogués constatar l’obvietat “del nostre esperit col·laboracionista.”

El català sempre ha tendit a la congregació per a la millora de les condicions existents i per a la consecució d’uns objectius comuns i solidaris. El món de l’associacionisme, però, és molt ampli i no recull tan sols entitats de tipus lúdic i professional estrictament, sinó que també hi tenen cabuda les institucions de caràcter més científic, com és el cas de les reials acadèmies. Aquestes no acostumen a tenir la seu a Catalunya, ja que, en ser d’àmbit estatal, el costum ha estat sempre que la tinguin a la capital de l’Estat, a pesar que moltes van ser fundades en els nostres territoris. Aquest és el cas de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras, que va ser creada a Catalunya, i que ha aconseguit superar el difícil repte de romandre en el nostre país. La història d’aquesta institució es remunta a mitjan segle xx, tal com ens explica el seu president, el doctor Jaume Gil: “La institució va néixer a Barcelona l’any 1940, amb la intenció i l’esperit de col·laborar en l’estudi, la recerca i la divulgació de tot allò que tenia relació amb les ciències econòmiques i financeres.”

Certament, la participació dels economistes era essencial per reconstruir l’economia de l’Estat, afectada per les conseqüències de la guerra i la ruptura de les relacions exteriors. Tanmateix, la majoria de la població no disposava de la formació adequada per conèixer i valorar la seva importància, i els mitjans físics existents tampoc no ho afavorien. Calia, doncs, informar la població sobre les activitats i els avenços en el camp econòmic. La seva ubicació inicial en el nostre país no va ser pas casual, perquè cal tenir en compte que “Catalunya sempre ha estat capdavantera en l’organització, promoció i racionalització de la vida econòmica, en part perquè sempre ens hem caracteritzat per un fort esperit creatiu i innovador.”

De fet, és de sobres conegut el paper que Catalunya va tenir –i que encara conserva– en la industrialització i el desenvolupament de l’economia moderna a l’Estat. Avui dia, Catalunya encara es caracteritza per una innovació constant i l’adaptació a les circumstàncies peculiars de cada moment. Durant els seus anys d’existència, aquesta institució sempre s’ha caracteritzat per intentar agermanar la part més teòrica de la seva activitat amb el vessant més pràctic: el coneixement i el desenvolupament professional dins de les empreses. el doctor Jaume Gil, president actual de la Reial Acadèmia, creu que, de fet, aquest és un dels grans problemes de l’economia actual: “No es tracta només de fer coses, sinó que, a més a més, han de ser conegudes per l’opinió pública. Per exemple, el fet que les notícies relacionades amb l’economia apareguin en les últimes pàgines dels mitjans de comunicació escrits no és anecdòtic, sinó que respon a la manca d’interès que hi ha al voltant d’aquests temes entre el públic no especialitzat. I aquesta falta d’informació i formació en matèria econòmica no només es palesa entre la ciutadania, sinó que molts responsables polítics parteixen d’una for­mació empresarial massa generalista; no han tingut cap tipus de contacte pràctic amb la realitat del dia a dia. Per això, s’obliden que les empreses són el motor de les economies nacionals i, per tant, el motor del benestar econòmic del conjunt de la població.”

És per aquest motiu que seria fonamental que a l’Acadèmia arribessin més consultes i valoracions des de les instàncies polítiques “per tal de po-der valorar les opcions existents des del màxim de perspectives possibles i per arribar a un major consens quant a les decisions econòmiques que es prenen en el nostre país.”

En aquest sentit, l’Acadèmia està formada per grans i destacats economistes de l’Estat i divideix la seva tasca en quatre seccions: “La de Ciències Econòmiques; la Tècnica Econòmica, Comptable i Financera; la de Psicologia i Ciències Socials, i la de Legislació i Jurisprudència.”

L’estructura d’aquestes seccions és la següent: “Cada secció pot estar formada per entre deu i catorze acadèmics fins a un total de quaranta-vuit membres numeraris en l’Acadèmia.”

Només la baixa d’un d’ells –la causa principal de les quals són les defuncions– condiciona l’aparició de la convocatòria d’una vacant en el BOE i la posterior presentació de candidatures, que han d’estar sempre signades per tres acadèmics numeraris que les avalin. D’aquesta manera, la trajectòria, serietat i rigor dels nous acadèmics queden totalment garantits. L’organigrama de l’Acadèmia es vertebra a partir de càrrecs elegits cada tres anys i que actualment estan ocupats pels següents experts: “President, Jaume Gil; vicepresident, Llorenç Gascon; secretari, Alfredo Rocafort; vicesecretari, Fernando Casado; censor, Josep Casajuana; tresorer, Alfonso Rodríguez; interventor, Isidre Fainé, i bibliotecari, Josep Maria Codony.”

En el futur, la importància d’una organització com la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras hauria de ser creixent, sobretot si tenim en compte el frenètic i imparable procés de globalització que la nostra societat està vivint en l’actualitat i que s’intensificarà encara més en els propers anys: “El món s’ha fet petit. S’han escurçat les dis-tàncies entre països per la revolució dels mitjans de transport. Al mateix temps, també els mitjans de comunicació han millorat extraordinàriament i, en aquests moments, podem tenir informació permanent i quasi instantània del que succeeix en altres continents. Aquests dos factors han afavorit l’enfortiment de la producció industrial mundial i han intensificat les relacions comercials entre els països, la qual cosa ha provocat concentracions econòmiques i l’aparició d’economies d’escala. En el moment present, podem trobar gairebé els mateixos productes en tots els països, i ara és força més fàcil adquirir articles més o menys exòtics a casa que fa dècades. A més de l’enriquiment cultural que això comporta, sempre que no es perdin les peculiaritats pròpies de cada país, aquest fenomen possibilita sobretot que els països més pobres puguin lluitar per sortir de la seva difícil situació. I això és sempre positiu. L’essència de l’anomenada globalització no sempre és ben entesa per l’opinió pública, però l’observació directa de les dures condicions de vida en aquests països fa que qualsevol persona es replantegi d’una forma bastant crítica les consignes dels moviments que hi estan en contra.”