Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Caldera et alia
SR. JESÚS CALDERA ALONSO, SR. JUAN PEDRO MONTERO.
Fotografia: Àngel Font

SR. JESÚS CALDERA ALONSO, SR. JUAN PEDRO MONTERO. FUNDACIÓ FONT PICANT

Obra:

Texto del 2002

És important veure el canvi de rumb que fa una persona després de passar per un tractament.

Durant la dècada del 1980 comença a emergir a la so­ci­etat una problemàtica serio­sa que reclama atenció im­me­diata: la dels drogode­pen­dents. El consum de drogues, sobretot a les grans ciutats, estava augmentant de forma notable i no es disposava de línies de treball per frenar-ne el consum o per tractar els afectats. L’any 1981, un grup de profes­si­onals de la salut de­ci­deix fer alguna cosa per aquest sec­tor social des­pro­tegit. Un ob­jec­tiu que va cul­minar el 1986 en la creació de la Funda­ció Font Picant. Avui, aquesta entitat es d­e­di­ca a la rehabi­li­tació i la rein­ser­­ció social de persones amb problemes relacionats amb el consum de drogues i alco­hol, amb malalties mentals, amb la sida, amb famílies desestructurades, gent del carrer, etc. Es tracta d’un projecte que va néixer en el marc de la Consulta mèdica de la Sagrada Família, un centre privat format per dos psicòlegs, un educador, una treballadora social, una secretària i un metge, Juan Pedro Montero, que en l’actualitat és el vicepresident de la Fundació.

Els malalts que acudien aleshores a la consulta de la Sagrada Família do­na­­ven a conèixer la realitat social, l’estat de salut de la població. Juan Pedro Montero ho explica així: “En aquells moments estava exercint medici­na interna. Vam adonar-nos que en el període de 1979 a 1981 la mor­ta­litat juvenil havia estat molt elevada. L’hepatitis era una malaltia que apareixia entre els joves vinculada a un fenomen molt més important, el de la drogoaddicció per via parenteral. Per resoldre aquesta situació no hi havia una resposta institucional. De fet, just llavors s’estava iniciant el traspàs de competències en matèria de sanitat a l’administració catalana. Van sorgir diverses iniciatives per donar resposta a aquella necessitat social, algunes amb un afany lucratiu i d’altres no. Des del nostre consultori vam creure neces­sa­ri fer quelcom més. Hi havia un ampli sector de la població que sols trobava solucions farmacològiques, però en canvi no disposava de respostes més a llarg termini. Si bé inicialment la nostra labor ana­va dirigida exclusivament a persones drogodependents, a partir del 1992-1994 vam reorientar la política de treball i ens vam plantejar ampliar el ventall de serveis a qualsevol sector marginat.”

Un dels sectors més desatesos en aquell període va ser el dels afectats pel virus de la sida. “A principis de 1980 es va començar a parlar de la Síndrome Adenomegàlica Universal. Encara no s’anomenava sida (Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida). La infecció del virus es reconeix el 1984. Els paràmetres per catalogar una persona malalta de la sida eren molt complicats, encara no hi havia massa infor­ma­ció. Paral·lelament a aquesta situació, surt el Pla Nacional sobre les Drogues (1985), que parlava d’una via de ‘curació’ per mitjà de l’abs­tinència i la inserció social, mentre que oblidava els aspectes biolò­gics del problema. Sense deixar de banda els continguts mèdics, la nostra Fundació es recolza en quatre pilars teòrics: la defensa de la vida i de la llibertat com a fets biopsicològics essencials; la de­fensa del dret a la salut i a la intimitat de les persones usuàries de dro­gues; l’aplicació d’un programa psicodinàmic en la intervenció psi­co­te­rapèutica individualitzada; i, finalment, l’aplicació d’un progra­ma laboral i educatiu per la reacceptació social en un espai rural sa­lu­­dable, que n’afavorirà el tractament.”

La Fundació Font Picant s’estructura en dos àmbits de treball: per una ban­da, el programa assistencial i, per l’altra, el de formació i inserció pro­fessional. Ho explica Jesús Caldera, director del centre. “El programa assistencial es divideix en diferents apartats: l’Ambulatori, on es trac­ta l’acollida del malalt (la seva avaluació psicobiològica, l’estat fa­miliar, judicial, el seu tractament i el seguiment del procés); i el Centre Rural (CTD), on es duu a terme l’assistència psicològica per­so­na­litzada, de grup i familiar, el seguiment biològic i l’educació sa­nitària. Un altre apartat és aquell que pretén reinserir la persona a la soci­etat i ho fa a través del Programa de Formació i Inserció Professional, similar al realitzat amb altres col·lectius de joves o aturats en es­co­les-taller i centres de formació ocupacional.”

El 1986 la Fundació es va instal·lar a l’antic hotel balneari de la Font Picant, prop de Sant Hilari Sacalm. “Aquest espai vam reconvertir-lo en centre de rehabilitació i centre especial de treball per a la forma­ció i inserció professional de persones exmarginades per l’abús d’al­cohol i de drogues il·legals. Durant el període 1996-1999 aquest grup va participar, junt amb persones sense aquests problemes, en l’explotació de l’hotel. El balneari es va erigir com un espai de cultu­ralització, d’imaginació, de creació, un punt de trobada de persones amb diferents disciplines: cuiners, arquitectes, metges, que coinci­di­en amb gent del carrer que no disposaven de cap ofici, però que tenien possibilitats d’aprendre’n un i posar-se a treballar. El 1986 vam iniciar una tasca de formació que va portar a crear tasques per a la gent exclosa i malalta. Durant el període 1995-2000 es van for­mar 137 persones en disciplines diferents (cambrer, fuster, paleta, cuiner, dissenyador, forjador, jardiner, mecànic, pintor, etc). En total, es van formar 55 persones alcohòliques, 5 consumidores de cannabis i 72 toxicòmans (heroïna). L’ofici amb major nombre de participants va ser la branca de construcció on s’incloïen diverses especialitats.”

La formació en la professió va tenir lloc al balneari de la Font Picant, espai del qual la Fundació ja no disposa en l’actualitat. “Hores d’ara, ja no utilitzem aquestes instal·lacions que s’han tornat al seu propi­e­tari. Les persones acollides en el programa es van encarregar de res­taurar aquest balneari, que podria ser un espai pel rellançament turístic de mitja muntanya.”

Per aquestes accions també es compta amb el centre El Pasteral, un edifici que també s’ha hagut de restaurar a causa del seu mal estat, i que està situat a prop del balneari. “En aquests moments estem restaurant un altre espai. Abans era de la granja Callís i l’es­tem transformant completament amb l’objectiu d’adequar-lo a les nos­tres necessitats actuals.”

La Fundació acull persones de dins i fora de Catalunya per rebre un trac­tament molt específic desenvolupat per especialistes en diferents tipus de malalties. “Els nostres centres no són ni un hotel ni una clínica, són espais on el malalt se sent actiu i es reincorpora a la vida normal, amb la finalitat última de reprendre una activitat laboral. Cadascú disposa d’un programa que ha de seguir: inicia el procés de reha­bili­tació i se li atorga participació en activitats. L’activitat no busca una finalitat formativa en un ofici concret, sinó la participació de la per­so­na en una tasca col·lectiva, amb l’objectiu de motivar-la i d’assolir la seva integració en el grup. A més dels tallers formatius, als quals la persona pot assistir voluntàriament, hi ha activitats de pretaller per la col·laboració a la cuina, la bugaderia, la neteja d’espais co­muns, etc. Quan la persona retorna a la vida real, ho fa després d’haver ad­quirit uns coneixements de recerca de la seva problemà­ti­ca perso­nal i familiar, i encara tenint en compte que continuarà vin­cu­lat al centre mitjançant reunions grupals setmanals per parlar sobre la seva experiència i els seus dubtes.”

Es duen a terme programes específics nacionals, com el taller d’ocu­pa­ció, però també s’ha participat en programes d’àmbit europeu. “Vam proposar el projecte Self-Tour per la Iniciativa INTEGRA. Es tracta d’un estudi complex que posa de manifest les necessitats assis­tencials de la societat espanyola en els temes de drogues, la sida, la salut mental, l’alcoholisme… Sobretot es va detectar la necessitat d’un canvi radical en les polítiques sociosanitàries.”

En el marc d’aquest àmbit també es va desenvolupar (1992-95) el projecte Empleo-Horizon dirigit a la creació de treball i ocupació per als joves. “D’aquesta manera va te­nir lloc l’inici de la reconstrucció dels edificis de la finca El Pasteral, apropant els treballs als veïns de la zona i, al mateix temps, gene­rant treball per trencar amb la idea negativa de les perso­nes amb pro­blemes de drogodependència; així mateix va significar l’ober­tu­ra del procés de re­ha­bili­tació a la societat. L’objectiu va ser digni­ficar les estructures de la residència i la seva adequació a les nec­es­sitats as­sis­tencials, lúdi­ques i de formació socioocupacional i laboral.”

Atenen més de 100 persones l’any i tothom qui demana ajuda pot ser assistit. “L’administració pública i els hospitals ens fan arribar perso­nes, però d’altres vénen directament del carrer, demanen ser acolli­des perquè no disposen d’un lloc on viure. Bàsicament, tractem drogoaddictes, alcohòlics i malalts mentals, tot i que, últimament, hem observat que els immigrants són un nou col·lectiu que hem de tenir en compte. Hi ha un nombre considerable d’estrangers en situació legal que participen en els tallers d’ocupació. Aquest col­lectiu està més interessat a formar-se que la gent d’aquí. Els oferim classes d’espanyol i un ofici, per tal de facilitar la seva integració a la resta de la societat.” I afegeix: “Els nostres centres estan concer­tats a la xarxa pública assistencial. El procés d’accés als centres s’inicia normalment a la seu que tenim a Barcelona. Des d’allà es determina l’estat de la persona malalta, es proposa el temps que ha d’estar ingressat, es considera quin tractament es durà a terme i quin serà el seu programa individual… El fet és que tot aquest plan­te­­jament busca assolir un objectiu: la seva reinserció social.”

Fan un seguiment del pacient durant i després de rebre el tractament. S’intenta normalitzar la seva vida i es busca solucionar els problemes que giren al seu voltant. “Si és necessari, es gestionen aspectes bà­sics per a la persona: n’hi ha que no disposen de DNI ni d’una aju­da econòmica mínima, o es desconeix la seva situació jurídica. N’hi ha que tenen problemes legals vinculats a conflictes de tipus civil per assumptes familiars no resolts, però molts d’ells estan rela­cionats amb problemes amb la justícia criminal. Alguns tam­poc no disposen de targeta de la Seguretat Social. Gairebé tota la gent que procedeix d’un centre ambulatori de sanitat ha rebut una bona assistència, però queden algunes fissures per solucionar. La major part de persones que acollim pateixen malalties mentals importants, i això s’ha de tenir en compte.”

I és que en els darrers anys s’ha detectat que les malalties mentals estan augmentant amb rapidesa en el marc de la societat. “Cal reelaborar el programa de salut mental. És una assignatura pendent i de caràcter urgent en aquest país. Hi ha persones que, a més de tenir proble­mes amb les drogues i l’alcohol, pateixen una malaltia mental. N’hi ha que abans d’entrar al centre han fet quaranta ingressos a cen­tres mentals. Amb el nostre tractament, de vegades aconseguim que el malalt faci un ingrés, com a màxim, cada dos anys. Ens tro­bem davant un problema seriós de salut mental complicat pel con­sum/abús no controlat de psicofàrmacs. A més, les persones amb psicopaties i transtorns límits són els que, habitualment, pre­senten més pro­blemes amb la justícia.”

La reinserció social no és senzilla. Juan Pedro Montero posa de relleu el fet que “és important veure el canvi de rumb que fa una persona des­prés de passar per un tractament. Un 80% de les persones es recu­peren molt bé, la seva qualitat de vida millora, s’integren a la xarxa d’assistència pública i l’índex de criminalitat baixa molt. Tot això ha portat a una notable reducció del nombre de morts, ja sigui per con­sum de drogues o per la sida. El nostre objectiu és que la per­so­na pugui viure a la societat en unes condicions mínimes de be­nes­tar i de dignitat. El projecte Font Picant pretén oferir a la perso­na l’espectre més ampli d’ofertes per sentir-se feliç desenvolupant una professió o una ocupació que haurà après en els diversos tallers de formació. La feina, a més, no necessàriament l’ha de fer per comp­te d’altri, sinó que, amb el temps, ell mateix trobarà la sortida que bus­ca.”

La Fundació Font Picant ha realitzat una tasca essencial en el marc de la nostra societat, però el camp en què treballen no deixa d’estar encara poc assistit. Per això exigeix la presa de consciència de l’Administració i de la societat en general. Calen més recursos i atenció per a uns col­·lec­tius desprotegits i poc valorats que necessiten el suport de tota la població. És un col·lectiu complex que rep el suport d’aquesta Fundació, integrada per professionals pioners en el tractament d’aquest tipus de malalties que continuaran lluitant dia a dia per millorar la qualitat de vida de totes aquestes persones.