Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Joan Canals Oliva
SR. JOAN CANALS OLIVA.
Fotografia: Àngel Font

SR. JOAN CANALS OLIVA. CONSEJO INTERTEXTIL ESPAÑOL

Obra:

Text del 2002

Hem esdevingut venedors d’il·lusions.

.

Per al gran públic, el fet que la reconversió del tèxtil determinés una pèrdua de llocs de treball però, paradoxalment, un augment molt significatiu dels be­ne­ficis econòmics del sector, és pràcticament desconegut, i bona part de la ciu­tadania pensa que aquesta branca industrial quasi ha desaparegut en les nos­tres terres. El president del Consejo Intertextil Español rectifica aquesta fal­sa creença: “Actualment operem al voltant de 7.000 empreses de la bran­ca tèxtil a l’Estat espanyol, 2.500 de les quals ho fan en terres cata­la­nes. Aquestes companyies ocupen un total de 275.000 treballadors, la qual cosa significa un 10% de l’ocupació industrial espanyola, i ex­por­tem el 40% de la nostra producció. Aquesta xifra representa un crei­­xement espectacular, ja que abans de la reconversió la quantitat ve­nu­da a altres països no superava el 8%. Les mesures preses amb l’ob­jec­tiu de salvar el sector de la seva desaparició van permetre que única­ment es perdessin 9.000 llocs de feina i que amb un nombre infe­ri­or de treballadors es dupliqués la productivitat de les empreses”, co­sa que fou possible, entre altres factors, gràcies a l’ús de mitjans tecnològics, pe­rò tam­bé a la implantació de nous sistemes de treball més eficients.

La reconversió del tèxtil va ser la conseqüència no sols d’una crisi interna del sec­tor, sinó també de condicionaments econòmics externs: després d’u­na e­ta­pa d’autarquia i de “producció massiva d’articles en sèrie de gam­ma mit­jana”, la futura integració en la Unió Europea amb la con­següent lliu­re cir­culació de mercaderies dins de les fronteres suprana-cionals del mercat ú­nic, feia necessària una reforma dels mètodes d’e-laboració i també dels ob­jec­­tius i la filosofia de les empreses del sector. En aquesta conjuntura es creà l’any 1979 “el Consejo Intertextil Es­pañol, una patronal cúpula de se­gon nivell que agrupa les diferents as-sociacions i gremis de la branca del tèxtil –cotó, seda, llana, punt, confecció, etc.– amb la finalitat de te­nir una presència i un paper més actius en la integració de la Unió Eu­ro­pea, que es preveia propera, i en el diàleg amb altres agents so­ci­als.”

De fet, els avantatges d’aquesta unió són molts: “La força que ens dó­na ser re­presentatius de tota una branca industrial ens permet poder so­l·­li­ci­tar mi­llores per al sector que no semblin motivades per interes­sos per­so­nals, de manera que guanyem en efectivitat, en estètica i en è­ti­ca.”

El primer i més transcendental canvi que va assolir aquesta organització pa­tro­nal va ser la reestructuració del sector a través d’un pla de recuperació que es va aplicar al llarg de la dècada de 1980, amb una gerència privada que va comportar canvis molt profunds en les maneres de fer i actuar de les em­pre­ses i en alguns casos el seu tancament: “Vam desenvolupar una tas­ca pedagògica espectacular per tal de conscienciar les indústries de la necessitat d’un canvi de plantejament que passés per l’ampliació de la gamma de productes i per donar-los un valor afegit. S’havia d’a­pos­tar per una empresa que fos competitiva, i aquesta competitivitat s’ha­via d’obtenir a través d’una promoció del disseny, de l’originalitat, de la qualitat i de la utilització dels mitjans tecnològics adients, i havia d’a­postar per l’exportació de gran part dels articles. Aquests pressupò­sits eren contraproduents amb la manera de fer de moltes com­pa­­nyi­es, que tradicionalment s’havia caracteritzat pel seu proteccionis­me. La imminència de l’ampliació cap a un mercat únic europeu en una pri­me­ra etapa i cap als 6.000 milions de compradors potencials del pla­ne­­ta, va fer adonar-nos que no s’havia de témer la competència d’al­tres països, sinó que calia millorar i aportar valors extres a les nos­tres pe­ces perquè poguessin triomfar en altres indrets. En aquest sen­tit, hem de tenir present que les dues terceres parts de la roba compra­da als pa­ï­sos occidentals no és adquirida per cobrir cap tipus de ne­ces­sitat d’a­bric, sinó per il·lusió. Hem esdevingut venedors d’il·lusions i els ves­tits cada cop més són un mitjà i no pas una finalitat.”

Però tot i l’avanç que s’ha produït en els darrers anys en el sector, encara que­­den qüestions per resoldre i importants reptes de futur: “Una de les fites que volem assolir en els propers anys és l’exportació cap a països com l’Ín­dia, la Xina, el Brasil o Indonèsia. La principal gran trava e­xis­tent per a l’ex­por­tació són els aranzels que s’apliquen en aquests es­tats, que po­­den arribar fins al 80% en el cas de l’Índia. Aconseguir de ca­­ra al 2005 reduir la taxa de duana comportaria un increment conside­ra­­ble de les nostres ex­portacions perquè, a tall d’exemple, en xifres ab­s­o­lutes, el nombre de membres de la classe mitjana-alta de la Xina és més ele­vat que el dels països de la Unió Europea i, a més a més, molts d’a­­quests consu­mi­dors senten el desig d’adquirir marques occiden­tals.”

I en aquest sentit, el sector tèxtil de l’Estat espanyol hauria d’apos­tar pel màr­que­ting dels productes i potenciar-lo, sobretot a partir de la cre­a­ci­ó i difu­si­ó de les marques comercials, seguint l’exemple d’Itàli­a, en a­quests moments la segona potència mundial del sector des­prés de la Xi­na. Itàlia ha crescut a partir d’una reconversió que es va cen­­trar en la co­mer­cialització i difusió de les seves peces i la seva mo­da a través de les marques i de la unió dels fabricants mitjançant els clus­ters o dis­tric­­tes industrials. Les marques són la millor manera de fide­litzar els cli­­ents, per raó de les connotacions socioeconòmiques i de l’estil de vi­­da que impliquen. “Si un consumidor s’identifica amb una mar­ca, no té cap inconvenient a pagar un preu més elevat pel valor a­fe­­­git que con­­­ce­­deix al pro­ducte. I aquesta és l’aposta que el tèxtil espa­nyol ha fet i ha de seguir fent: potenciar la qualitat i els valors externs del pro­duc­te. Aconseguir el segon aspecte és més fàcil del que pot sem­blar en pri­me­ra instància: es tracta de fer les inversions es­ca­ients de ma­nera con­tinuada i constant per obtenir beneficis a mig ter­mi­ni.”

Per acabar, Joan Canals, president del Consejo Intertextil Español, de­clara que no hem d’oblidar un fet ine­lu­di­­ble: “El món actual expe­ri­men­ta una transformació que fa que ten­dim cap a una globalització que su­­po­sa tant l’especialització com la racio­nalització dels recursos e­­xis­­tents.”

Les dues conseqüències de la mundialització signifiquen “la di­ver­­­­si­ficació de les instal·lacions en dife­rents països. Mentre que el centre de disseny i de distribució roman dins de les nostres fronte­res, l’ela­bo­­ra­ció del producte pot tenir lloc en països en vies de des­en­­volu­pa­ment propers geogràficament, com pot ser el nord d’Àfrica. D’aquesta ma­ne­ra contribuïm al desenvo­lu­pa­ment econòmic d’a­quests estats, possi­bilitem que els seus ciuta­dans puguin restar tre­­­­ba­llant en els seus llocs d’origen sense patir cap tipus de desar­re­­­­la­ment, i nos­al­tres ens estal­viem despeses de personal, a cau­sa de la re­duc­ci­ó de costos salarials, de manera que millorem la com­peti­ti­vitat i les con­­­­di­­cions dels treballadors nacionals.”

Aquesta sà­via me­su­ra no no­més té el suport de la patronal, sinó també dels sin­dicats, “amb els quals man­­­­­tenim una excel·lent relació.”