Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Joan Coscubiela i Conesa
SR. JOAN COSCUBIELA I CONESA.
Fotografia: Àngel Font

SR. JOAN COSCUBIELA I CONESA. COMISSIÓ OBRERA NACIONAL DE CATALUNYA

Obra:

Text del 2002

Volem millorar les condicions de treball i de vida del treballador, però també ser un factor que ajudi a l’eficiència de les empreses.

El món sindical ha expressat els darrers anys la voluntat de no voler quedar al marge dels canvis socials i econòmics que s’han implantat a la societat espanyola i mundial. La Comissió Obrera Nacional de Catalunya és un dels grans motors del moviment sindical català. La seva actuació en benefici dels treballadors es dibuixa ferma i dirigida a apostar per l’ús de les xarxes tecnològiques en el món empresarial, a treballar per la inclusió en el sindicat d’un espai propi per als treballadors autònoms dependents, a denunciar la precarietat laboral, a tenir en compte la problemàtica dels immigrants, a donar respostes davant la situació de globalització que afecta en gran manera el món socioeconòmic del nostre país i, en definitiva, a continuar batallant per construir un món laboral digne i just per a tots. Joan Coscubiela és el secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya des del desembre de 1995. Des d’aquesta plataforma de diàleg i de defensa dels drets del treballador es lluita dia a dia per fer dels canvis un motor de creixement per a tothom. El sindicalisme encara és una opció vàlida en una societat canviant, com ho expressa Joan Coscubiela: “El sindicalisme amb l’objectiu de facilitar l’associació de la gent és el vessant històric del voluntariat, fins i tot abans que existís en altres àmbits. CCOO de Catalunya agrupa 151.000 afiliats que creuen en la fortalesa del sindicat i en la seva capacitat d’exercir una funció crítica i constructiva de la societat en el terreny laboral.”

La tradició sindical a Catalunya és antiga i activa alhora. Durant l’etapa de transició cap a la democràcia, l’actuació del món sindical va ser especialment destacada, convertint-se en un agent molt actiu en la lluita per les llibertats democràtiques. El canvi cap a una societat democràtica no va ser fàcil i, malgrat el positivisme del procés, “les coses s’haguessin pogut fer de diferents maneres. Malgrat allò que indica la memòria històrica oficial, la Transició no va ser un producte d’elits, ni fruit d’una planificació. Va haver-hi un alt grau d’improvisació a l’hora de fer les coses, i no tothom ho volia així.”

El moviment sindical va treballar en dues línies: aconseguir el reconeixement de les llibertats sindicals, és a dir, el dret a poder negociar de manera col·lectiva les condicions de la gent, inclòs el dret de vaga, i lluitar per les llibertats democràtiques. “La gran assignatura pendent va ser aconseguir que el concepte d’economia social de mercat es veiés reflectit no només en paraules sinó en fets.”

La Transició va coincidir amb una conjuntura històrica especial: un moment de crisi internacional, el fet d’haver de realitzar una reconversió industrial d’un país autàrquic i l’obertura a un procés de canvi de les regles econòmiques. “La Transició va ser el resultat de tres vectors, la força del règim per perpetuar-se, la força de l’oposició i de les organitzacions socials per construir un règim democràtic i, finalment, la de les dinàmiques mundials que estaven aleshores en marxa. Hi havia molta feina a fer. Les reivindicacions del treballadors serveixen per aquella etapa però també pel moment històric actual. Volem millorar les condicions de treball i de vida del treballador però també ser un factor que ajudi a l’eficiència de les empreses i a obligar-les a substituir processos de producció obsolets per altres de més novedosos. Aleshores no tothom va saber-ho entendre. Hem de fer front a la modernitat i aquesta no s’entén sense conflicte.”

Avui, el gran indicador de futur és el procés de globalització. Marca l’esdevenir de les empreses i també dels treballadors. Però, com veu el sindicat aquest nou marc mundial? “Si per globalització entenem el canvi de les relacions econòmiques en el propi sistema de producció d’una situació industrialista a una en què són molt més determinants les tecnologies de la informació enfront de la industrialització, la pèrdua de sobirania dels Estats per l’abandó de la funció de regulació de la vida social i econòmica i la centralització de les empreses, hem de constatar dos fets: primer, que la globalització és una etapa més del desenvolupament productiu i, per tant, no és una conspiració malèvola, sinó la conseqüència de la implantació de noves tecnologies. Com passa en els moments de canvi, és molt important com es governa socialmment i políticament i qui ho controla. Segon, i de resultes d’aquesta conclusió, l’aspecte negatiu del fenomen és la seva essència ultraliberal, és a dir, que està feta sense contrapoders ideològics. La idea dominant és l’única possible, sense contrapoders socials ni polítics. Tot es belluga en funció del guany immediat. Com en la Revolució industrial, caldrà que entre tots construïm contrapoders ideològics, socials i polítics perquè el fenomen globalitzador sigui beneficiós per a tothom i eviti els efectes perversos que tot canvi sempre comporta.”

El canvi genera conflictes socials i el món laboral no està exempt de problemàtiques. Un dels camps de batalla és el de la relació entre l’empresari i el treballador. La situació ha millorat, però encara queden molts problemes sen­se resposta. “Hi ha moltes categories d’empresari. Al­gunes empreses utilitzen la precarietat com a estratègia de guany i competitivitat. El més curiós és que molts d’aquests empresaris treballen per a tercers. Estem passant per un moment de forta concentració de capital i de molta descentralització productiva.”

Poques empreses controlen el mercat de cada producte i el que fan és generar un procés productiu amb forma de piràmide invertida que fa que hi hagi gent treballant en condicions precàries, com els falsos autònoms, els jo­ves en economia submergida, els immigrants, la gent sense qualificació laboral. “El sistema incentiva aquesta realitat. La nova economia continua generant vells perdedors i farem quelcom per evitar-ho.”

Des de CCOO s’està apostant per la defensa dels drets dels treballadors autònoms que a Catalunya engloba un col·lectiu de més de 500.000 persones. La figura del treballador autònom no existeix jurídicament; es considera autònoma aquella persona que paga les cotitzacions del règim d’autònoms a la Seguretat Social, de manera que pot ser-ho un empresari amb molts treballadors al seu càrrec, un professional liberal, un botiguer o les persones que són alhora treballadors-em­presa i centre de treball que serveixen per reduir costos i riscos. Com afirma Joan Coscubiela: “Els autònoms són explotats per aquells que controlen el seu procés productiu.”

Catalunya demostra el seu vigor sindical a través de l’afiliació. Quinze de cada cent treballadors assalariats està afiliat a algun sindicat. Són xifres im­portants que deixen veure un compromís de molts treballadors amb el moviment sindical però també una apatia per part d’altres que reben els beneficis de les reivindicacions fetes pels sindicalistes. “La representativitat electoral dels sindicats a les empreses és més destacada. De fet, en aquests moments hi ha representació en 1.050.000 empreses.” El nivell de representació de CCOO és de 43%, per davant de la resta de grups sindicals. Uns resultats que posen de manifest el pes sindical de CCOO a Catalunya com a resultat d’una lluita permanent de defensa dels drets dels treballadors.