Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Joan Jordi Bergós Tejero
SR. JOAN JORDI BERGÓS TEJERO.
Fotografia: Àngel Font

SR. JOAN JORDI BERGÓS TEJERO. FUNDACIÓ JUNTA CONSTRUCTORA DEL TEMPLE SAGRADA FAMÍLIA

Obra:

Text del 2002

El temple de la Sagrada Fa­mí­lia a més “de ser actual­ment l’única catedral catò­lica del món en cons­truc­ció” és un dels símbols més significatius del nostre país i de la seva capacitat creadora arreu del món, la qual cosa li ha valgut poder ser qualificat “com una de les 7 me­ra­ve­lles del món actual.”

Des del punt de vista eco­nò­mic, la construcció d’aquesta joia del modernisme català ha tingut sempre un caràcter pri­vat, és a dir, no ha rebut cap me­na de finançament públic i s’ha nodrit fins a dates recents fonamentalment dels ingres­sos obtinguts a partir de les do­nacions privades. En l’actu­a­litat, però, les circumstàncies han canviat i la partida entrant més important prové “del més de  milió i mig de turistes que visiten les obres anual­ment”, atesa la repercussió i renom internacional de què gaudeix l’arquitecte Gaudí. En qualsevol cas, els fons econòmics i la seva gestió per poder con­ti­nuar amb l’obra magna gaudiniana han estat sempre en mans de la Fun­da­ció Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família creada: “com a fundació canònica autònoma privada el 20 de juliol de 1895 pel lla­vors bisbe de Barcelona, Jaume Català. Des d’aleshores el seu únic ob­jectiu ha estat la recaptació de fons i l’execució del projecte, seguint sem­pre fidelment les directrius inicials d’Antoni Gaudí.”

A part de les dues vies de finançament assenyalades anteriorment, en els darrers temps la Fun­dació n’ha establert una de nova “amb els ‘Amics del Temple’, que orga­nit­za activitats lúdiques, com ara concerts, exposicions, etc., que han sig­nificat una obertura de l’entitat cap a noves formes de proveïment de fons.”

L’elecció de la fórmula fundacional 13 anys després d’haver posat la primera pedra a l’edifici sagrat respongué al desig de Gaudí que la captació de fons econòmics i la construcció del temple es canalitzessin a través d’a­ques­ta institució, que convertí en la seva hereva patrimonial –a més d’es­pi­ri­tual pel fet d’haver-los confiat l’acabament del seu projecte més ambiciós. I, en aquest sentit, és de sobres conegut l’interès amb què l’arquitecte treballà sempre per tirar endavant una obra que sabia que no podria veure acabada: “El mateix Gaudí demanà caritat per sufragar les obres del temple per­què desitjava que fos finançat a través de l’altruisme de la ciutadania.”

La fórmula inicial de fundació canònica ha evolucionat al llarg dels anys: “S’ha anat adaptant a les successives legislacions existents, i la dar­re­r­a reestructuració es va produir el 13 de setembre de 1984, de manera que actualment el seu president nat és l’arquebisbe de Barcelona.”

La diò­cesi de Barcelona, però, delega tota la seva confiança quant a la coor­di­na­ció i direcció del projecte de construcció de l’església i de la Fundació a una altra persona no pertanyent als àmbits eclesiàstics. En aquests moments el seu president delegat és el senyor Joan Jordi Bergós Tejero. L’estructura de la Fundació es completa amb un patronat compost per 17 membres i una co­missió executiva de 5 patrons que, ara per ara, està formada per Jordi Bo­net, l’arquitecte que coordina i dirigeix la materialització del projecte, Joan Ar­gi­món, Miquel Bosch, Joan Matabosch, Josep Fibla, Teresa Martínez i el se­nyor Joan Socorro, com a secretari tècnic. La tasca de totes aquestes per­so­nes “és totalment desinteressada”, i comporta un grau d’esforç per­so­nal considerable, tal i com ho demostra el fet que cada setmana dediquin cinc hores del seu lleure “per reunir-se i prendre les decisions ne­ces­sà­ries tant pel que fa a la gestió dels fons econòmics com pel que fa al ritme i pla de construcció del temple.”

L’increment del nombre de visitants i també de donatius en els darrers anys han fet possible intensificar el ritme de construcció de l’obra malgrat els ele­vats costos que això suposa. Aquesta acceleració del ritme de treball per­me­trà que “el 2007 celebrem el 125è aniversari de l’inici de la seva cons­truc­ció amb l’acabament i la cobertura de l’absis i que en un termini de 20 anys –és a dir cap al 2022– l’obra es pugui finalitzar completament.”

Aquesta vertadera fita en la història arquitectònica i civil catalana serà pos­si­ble “gràcies a tres pilars. En primer lloc, la il·lusió i la implicació dels tre­balladors que donen el millor de si mateixos cada dia. En segon lloc, els mitjans tècnics i tecnològics existents en l’actualitat que faciliten i es­cur­cen el temps de realització dels treballs. I, finalment, les aportacions pro­vinents del turisme que permeten finançar els dos factors ante­ri­ors.”

I aquest esdeveniment serà possible sense haver descuidat en cap cas la se­guretat i perdurabilitat de l’obra per molts segles: “El projecte de Gaudí ja pre­veia edificar una obra que esdevingués testimoni i exemple del mo­der­nisme a través dels temps. A tall d’exemple podem esmentar que els seus càlculs ja tenien en compte l’acció del vent en les altíssimes tor­res, de fins a 170 metres, que va omplir de finestres perquè hi pogués cór­rer sense trobar-hi cap mena de resistència.”

No obstant aquestes pre­­visions originals gaudinianes, els avenços actuals han permès “refor­çar més aquests aspectes i augmentar la seguretat dels elements es­truc­tu­rals.”

La construcció d’una obra ingent com la de la Sagrada Família comporta suc­cessives etapes i moments històrics, cadascun influenciat per l’ambient so­ci­o­cultural del moment. Això explica que en la fase actual no s’hagi pogut, ni vol­gut, fugir de les peculiaritats socials actuals, com la mundialització: “Els càl­­culs geomètrics necessaris són realitzats des d’una universitat aus­tra­lia­na i enviats via Internet amb un complex suport informàtic.”

D’altra banda, en relació al fet no prou conegut de la llibertat artística que Gaudí dis­po­sà per a deter­mi­nats elements decoratius, tampoc no ha volgut defugir els moviments artís­tics del moment: “Com que Gaudí no va deixar dibuixos ni indicacions de com havien de ser les figures, Subirachs ha creat les peces de la Fa­çana de la Passió a partir de la seva inspiració i també de les ten­dències figuratives contemporànies.”

Tant de bo les obres d’aquest emblemàtic temple puguin complir els terminis previstos i els milers de catalans de les generacions més grans que han vis­cut amb el referent constant de la materialització d’aquest somni i que es tras­balsaren amb els estralls que van comportar els bombardeigs de la Guer­ra Civil, el puguin veure convertit en realitat.