Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Joan Palau Francàs
SR. JOAN PALAU FRANCÀS.
Fotografia: Àngel Font

SR. JOAN PALAU FRANCÀS. FEDERACIÓ ESPANYOLA D’ESPORTS DE MINISVÀLIDS FÍSICS - FUNDACIÓ CARMEN I MARIA JOSÉ GODÓ

Obra:

Text del 2002

Hem de vetllar perquè la utopia i la realitat es donin una abraçada; els esportistes no han d’anar acompanyats d’adjectius, ni vàlids ni minusvàlids, simplement persones.

Al llarg dels darrers anys, el món de les persones disminuïdes s’ha trans­format considerablement. Moltes ja tenen accés a la majoria d’activitats que la resta de ciutadans practica, com l’esport, que representa la Federació Espa­nyola d’Esports de Minusvàlids Físics, presidida per Joan Palau Francàs, també responsable de la Federació Internacional i patró de la fundació privada Carmen i María José Godó, que han apostat molt fort per la integració. Aquest català, que e­mana una vitalitat envejable, subratlla, per començar, que “qualsevol mi­nus­­vàlid pot dur a terme tot allò que es proposi d’una manera adaptada.”

Per al senyor Palau, “el fenomen més important de la fi del segle xx i principis del xxi és l’esport. Ens ho demostra la seva repercussió als mitjans de comunicació.”

Fem una mica d’història: “El 1945, el doctor Guttmann, un neurocirurgià d’ascendència jueva, regentava un hospital a prop de Londres. Tot just s’havia acabat la Segona Guerra Mundial, molts joves havien quedat postrats en una cadira de rodes i molts d’altres morien. El doctor Guttmann, però, gràcies a les seves tècniques, va aconseguir que tots aquests disminuïts augmentessin l’esperança de vida.”

“La seva gran fita va ser arribar a la conclusió que el millor sistema per reincorporar tota aquesta gent a la vida era l’esport i no el confinament en un hospital. Així mateix, va considerar que era molt important que els disminuïts practiquessin esport en el marc de les Olimpíades, a fi que la seva activitat tingués un gran ressò social”, prossegueix. D’aquí que, paral·lelament als Jocs Olímpics, aquest pioner es posés en contacte amb els organitzadors i preparés sempre unes paraolimpíades, a l’ombra de les olimpíades, fet que no fou sempre fàcil.

El president de la Federació, emulant el doctor Guttmann, anima els “minusvàlids del món a enfilar-se al tren de la història. Gràcies a l’esport, obtindran la integració, la normalització, la cohesió social i, en definitiva, la felicitat. L’esport és un instrument de transformació. Obliga el discapacitat a fer exercici contínuament, no només quan el practica, sinó sobretot quan es prepara per fer-ho. A més la competició és un gran aliat per aprendre a moure’s en una cadira de rodes.”

Val a dir que “el fet de participar en campionats nacionals i internacionals permet als disminuïts viatjar, conèixer altres persones en les seves circumstàncies, fer amics i, fins i tot, trobar parella. En una paraula, ser feliços.”

El senyor Palau encara ens facilita més dades sorprenents, com ara que “l’esport de minusvàlids va néixer a Catalunya. El 1958 s’inaugurava Llars Mundet de la Diputació de Barcelona, un indret idíl·lic que incorporava tota mena d’instal·lacions esportives perquè els nens que s’hi estaven els poguessin practicar.”

Ell era el director esportiu del centre i, juntament amb Joan Antoni Samaranch, va voler fer alguna cosa perquè tots aquells infants no arrosseguessin de per vida l’estigma social que en aquella època suposava el fet d’haver passat per un hospici: “La resposta la vam trobar en l’esport. Vam inscriure els nens en campionats en què participaven diverses escoles de la ciutat.” La iniciativa va resultar una experiència exitosa.

“Molts d’aquells nens arribaven amb poliomielitis i la coixesa que aquesta malaltia els comportava”, continua. Els van crear “un camp perquè hi poguessin jugar, amb bons entrenadors.”

La iniciativa va arribar a oïdes de la Creu Roja, que va decidir instituir la primera Olimpíada de l’Esperança a Tarragona, concretament l’any 1961. Aquest esdeveniment va gaudir d’un èxit impressionant i va donar peu a una altra iniciativa, els Jocs de l’Amor, que se celebraven a Reus. El següent pas ja seria gegantí: “L’Estat espanyol, conscient d’aquest fenomen social, va crear els primers Jocs Nacionals per a Minusvàlids.” A partir d’allí, va començar una carrera imparable, en gran part gràcies a Joan Antoni Samaranch, que, un cop nomenat delegat nacional d’esports, va crear la Federació Espanyola d’Esports de Minusvàlids, l’any 1968.

D’aleshores ençà, la Federació ha recorregut un llarg camí, a vegades sembrat d’esculls: “No va ser fàcil aconseguir que el 1992 se celebressin les novenes paraolimpíades a Barcelona”, un esdeveniment històric, pel seu poder de convocatòria i encertada organització: “Els estadis estaven plens a vessar. Els nostres paralímpics han servit de model per a tots els que s’han celebrat posteriorment. La nostra organització és la que més tard ha adoptat Sidney: un comitè olímpic amb una divisió per als paralímpics; Atenes també s’inspirarà en aquest model.”

Sens dubte, “la figura de Joan Antoni Samaranch va ser clau, tant per als Jocs Olímpics com per als Paralímpics.”

El ressò mediàtic dels Jocs Paralímpics tampoc no hauria estat possible “si la Generalitat no hagués apostat per aquest esdeveniment.”

Un esdeveniment en què la Federació també va jugar un paper clau, lògicament. Gràcies als esforços de la Federació i a la contribució d’altres entitats com l’ONCE i el Consejo Superior de Deportes, “avui dia l’esport de minusvàlids està completament reglat.” A Sidney, Espanya va quedar tercera en el medaller mundial.

Les Olimpíades de Barcelona van significar només el tret de sortida per al que avui és una realitat: la total integració dels discapacitats al món de l’esport. De la mà del senyor Palau va sortir Hospisport, un programa desenvolupat colze a colze amb la Generalitat, a través del qual “la Federació Catalana visita els millors hospitals i convida els joves discapacitats, un cop els donen l’alta, a instal·lacions esportives normalitzades, perquè coneguin i practiquin diferents esports. Aquest ha estat el fruit de les Paraolimpíades de Barcelona.”

Juntament amb la Diputació, va sorgir una altra iniciativa, L’esport a l’abast de tothom. Les idees del president de l’entitat no s’aturen aquí, però: “Tinc el somni que algun dia el president del Comitè Paralímpic Internacional formarà part del COI. Hem de vetllar perquè la utopia i la realitat es donin una abraçada. Els esportistes no han d’anar acompanyats d’adjectius, ni vàlids ni minusvàlids, només persones.”

Encara que sembli evident, cal puntualitzar que “l’esportista amb alguna minusvalia ha de ser una persona que accepti amorosament la seva discapacitat, ja que l’esport és un sacrifici. La no acceptació de la minusvalia comporta una rebel·lia que no condueix enlloc. D’altra banda, el material esportiu adaptat –cadires de rodes, pròtesis de titani, entre d’altres– és molt car, tant al nostre país com a la resta del món.”

Això no treu que el responsable de l’entitat hagi estat testimoni de casos admirables, “com un jove que hagi perdut les dues cames i estigui ben decidit a practicar l’esport de l’atletisme o la natació.”

És per tot això que Joan Palau considera que “les institucions públiques tenen l’obligació ètica i política de tenir en compte els discapacitats. El problema és que estem parlant d’un col·lectiu poc nombrós, que no juga un paper gaire important a les urnes. Conseqüentment, encara ens queda molt per arribar a fer-nos càrrec del que significa ser minusvàlid.”

Per sort, entitats com la Federación Española de Deporte de Minusválidos Físicos, el Consejo Superior, la Fundación ONCE i la Fundació Carme i Maria José Godó fan molt perquè aquesta situació canviï: “Demanem normalitat.”