Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Joan Sánchez i Gasparín
SR. JOAN SÁNCHEZ I GASPARÍN.
Fotografia: Àngel Font

SR. JOAN SÁNCHEZ I GASPARÍN. INSTITUT HOMEOPÀTIC DE CATALUNYA

Obra:

Entrevistat el 2004

L’ideal seria que la al·lopatia i l’homeopatia anessin de la mà. 

.

Fa dos-cents anys que Samuel Hahnemann va descobrir un nou mètode curatiu capaç de posar remei a un gran nombre de malalties mitjançant la ingestió de dosis de substàncies naturals, diluïdes a quantitats ínfimes, que aconseguien potenciar la capacitat de defensa de l’organisme. La publicació del seu llibre Organon, l’art de curar assentava les bases de l’homeopatia, un coneixement que revolucionava els conceptes de la terapèutica tradicional i que, dins l’àmbit sanitari, ha sumat tant adeptes com detractors. Tanmateix, els èxits aconseguits en malalts desnonats deixa la balança en una posició de merescuda igualtat. L’ideal seria que la medicina tradicional i l’homeopatia anessin de la mà” afirma Joan Gasparín, director de l’Institut Homeopàtic de Catalunya, institució que s’encarrega de la formació dels nous professionals, i President de la Societat Espanyola d’Homeopatia Clàssica.

Mentre que l’al·lopatia, o medicina tradicional, actua contra l’agent causant de la malaltia amb dosis ponderades de medicaments, l’homeopatia confia en el poder de reacció del nostre organisme, i l’estimula amb l’ús de diverses substàncies –minerals, plantes, animals, etc.– deixatades a quantitats infinitesimals. Hahnemann va observar, quan experimentava amb quina, que si es prenia en petites dosis tenia una capacitat curativa molt més àmplia; com més es diluïa el component, major benefici simptomàtic s’obtenia.”

Aquest principi, però, constitueix un handicap: No hi ha cap mecanisme capaç de detectar les substàncies que hi ha en un medicament homeopàtic. Actualment, el món científic no és capaç de demostrar-ne la composició, per tant, no ha estat reconeguda com a ciència”, ens explica Joan Gasparín, tot especificant que: Un medicament homeopàtic és com una gota de cafè diluïda en l’aigua d’una piscina que agites. No hi ha cap molècula activa que pugui ser analitzada, però l’experiència ens demostra que té capacitat curativa.”

Trobar-se d’esquenes al vist-i-plau científic no té gaires avantatges. Aquest distanciament acaba influint negativament en la formació dels especialistes si no es prenen les mesures pertinents: L’homeopatia no està reconeguda dins l’ensenyament universitari i no existeix cap mena de regulació; per aquests motius vam creure que era del tot necessària una institució capaç d’oferir un ensenyament de qualitat.”

L’Institut naixia, doncs, amb l’objectiu d’omplir el buit formatiu. L’entitat exigeix als alumnes –que provenen de diverses branques, com són la medicina, la psicologia o la infermeria– dos anys d’estudis obligatoris que s’han de completar amb una formació continuada perllongada durant un mínim de tres anys. Tot i que molts dels seus professors i estudiants són metges, aquest no és un requisit indispensable per formar part d’aquest col·lecctiu; la qual cosa crea una certa controvèrsia: Hi ha professionals de l’al·lopatia que creuen que l’homeopatia només pot ser exercida per metges. Tanmateix, aquesta disciplina també ha d’agrair el seu avenç a molts grans mestres que no tenien aquesta titulació. Un llicenciat acaba la carrera de medicina sense cap coneixement homeopàtic; aquesta terapèutica no se n’ensenya a la universitat i no s’utilitzen conceptes similars.”

L’homeopatia ha de lluitar també contra dos gegants poderosos: la desinformació i els interessos de la indústria. Molts farmacèutics, sense cap formació homeopàtica consideren que, no havent-hi cap molècula activa, els nostres medicaments són placebo, i no és així. No és el mateix receptar una ‘Belladona’ diluïda a vint vegades que a dues-centes. El farmacèutic no ha de dir-li a un pacient que pot prendre qualsevol de les dues, els efectes no són els mateixos, i això ens acaba desprestigiant.”

D’altra banda, el problema més greu que tenim és que curem. Entenc que si la industria farmacèutica treu al mercat un producte per l’al·lèrgia, el seu interès sigui que el malalt el pugui consumir tota la vida. Amb l’homeopatia, no pal·liem el problema sinó que el solucionem, la qual cosa no garanteix el mateix rendiment econòmic.”

Així mateix, Joan Gasparín fa referència a l’evolució de tendències que s’allunyent de la filosofia originària. Fa uns anys va sorgir –encoratjada per la indústria farmacèutica– una nova línia, anomenada Complexista, aquesta agrupa, en un sol producte, diferents medicaments vàlids per a una determinada malatia. És un còctel de remeis que fracassa.”

El principal error és que no s’atén a l’especificitat i individualitat del pacient, tal com defensa l’homeopatia clàssica: A la consulta d’un bon homeòpata, la primera visita d’una persona afectada per una malaltia crònica és d’una hora aproximadament, perquè necessitem conèixer quines patologies ha patit des de la infància, els antecedents familiars, i les seves característiques simptomàtiques i sobretot mentals. Per exemple, si durant un dia acudeixen a la consulta cinc pacients afectats d’una úlcera, és molt probable que cadascún requereixi un únic medicament individualitzat, perquè no només tenim en compte l’úlcera, sinó la totalitat simptomàtica i psicològica de cada individu. Moltes vegades el quadre mental ens guia cap a la medicació més adequada.”

Patologies com el reumatisme, l’artrosi, la psoriasi, les al·lèrgies o alteracions mentals com l’anorèxia, entre d’altres, obtenen un bon resultat amb un tractament homeopàtic. D’altra banda, la capacitat reactiva dels infants és especialment sorprenent i els èxits aconseguits fan que a la consulta d’aquests especialistes hi hagi molts nens. Fins i tot, hi ha pediatres que recomanen als pares aquest tipus de medicació, però solen ser metges oberts.”

Segons Joan Gasparín, el medicament homeopàtic té la capacitat de curar una malaltia sempre que aquesta no estigui massa avançada i l’organisme encara tingui capacitat defensiva. El càncer no el podem curar, però sí, podem oferir al malalt una millor qualitat de vida.”

El temps transcorregut des de l’aparició de la patologia fins el moment de posar-hi remei és vital per a determinar la duració del tractament: És diferent un malalt que porta déu anys amb migranya que un altre que la pateix només fa un any. Tot i que depèn molt de la capacitat de reacció de cada individu, el primer pacient pot trigar a curar-se entre sis mesos i un any, mentre que el segon només trigarà un o dos mesos.”

El medicament homeopàtic no només cura una malaltia sinó que també té capacitat per a modificar el terreny perquè no es torni a patir. L’homeopatia és el més semblant a la teràpia genètica” afirma rotund, tot afegint: La genètica diu: En el futur, individualitzarem els malalts. També, anuncia: Reconeixerem com es manifesten les patologies. Això nosaltres ja ho fem.  A més, no sabem el per què, però els medicaments homeopàtics aconsegueixen modificar l’estructura molecular genètica.”