Sr. Joan Vidiella Martorell
Sr. Joan Vidiella Martorell
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SR. JOAN VIDIELLA MARTORELL

FUNDACIÓ HOSPITAL DE LA CARITAT PERE BADIA

Text del 2002

Arriba un moment que volent no pots, però sí que pots voler el millor per al teu pare o la teva mare

.

La Fundació Hospital de la Caritat Pere Badia es dedica de fa molts anys a l’atenció a la gent gran en l’àmbit d’una residència assistida. El doctor Joan Vidiella, actual director i responsable del centre, ens explica una mi­ca la his­tòria d’aquesta institució, una de les més antigues de la vila: “La Fundació data de 1793. El senyor Pere Badia, que és qui la va crear, és una per­sona molt estimada al poble i de qui es té un record en­tra­nyable per tot el que va fer. És un senyor que va emigrar a Amè­ri­ca a l’època dels in­dians i va fer fortuna en el món del comerç. Quan va tornar, va deci­dir invertir part dels seus diners en un hospital que atengués els po­bres, i així és com va néixer el centre que avui encara funciona.”

L’hospital avui està immers dins l’òrbita assistencial social que emmarca el Departament de Benestar Social de la Generalitat, i s’ha regularitzat tot el que fins fa uns anys es feia amb molt bona voluntat, esforç i de­dicació. De fet, hi ha unes persones que han estat protagonistes de tota la histò­ria de l’entitat, i el doctor Vidiella no vol deixar de fer-ne esment: “Seria injust no donar el protagonisme que es mereixen a les germanes Pa­ü­les, que han estat durant molt de temps les ànimes que han vet­llat pel su­port emocional, sanitari i social de les persones que eren acollides al centre. Avui elles encara hi viuen i treballen al centre de forma no re­mu­nerada: fan tasques de voluntariat i d’assistència a la gent gran en l’aspecte espiritual i d’atenció a les famílies, sobre­tot.” La persona que va portar el pes de la residència els darrers quinze anys va ser sor Loreto i actualment és sor Núria, la superiora de la congre­gació.

Va ser l’any 1997 que va començar el gran canvi a la institució. En aquell mo­ment el centre assistencial va entrar de ple a la modernitat: “L’any 1996 havia sortit una reglamentació de Benestar Social que deia com s’havien de fer les coses en tots els centres assistencials de Ca­talunya i es van haver d’adequar els estatuts per tal que les co­ses es fessin d’acord amb aquesta nova llei: la Junta del Patronat fa una regularització, es nomenen directors i el president, que és l’al­cal­de de la vila, decideix, a iniciativa dels habitants de Torre­dem­bar­ra, començar una remodelació del centre per tal de donar cabuda a tothom qui ho necessiti i de dotar-lo de les infraestructures més mo­dernes en el camp de les residències assistencials.” L’edifici co­lo­nial que havia estat seu de l’entitat des de la seva creació a finals del segle XVIII es conserva, però s’hi fa un annex que permet passar de 45 llits a 92: “El de­senvolupament d’aquesta nova etapa va ser en temps de l’al­cal­dia del senyor Santiago Segalà i, posteriorment, va ser l’ac­tual equip de go­vern, amb Miquel Àngel Lecha al capdavant, qui ho va conso­li­dar.”

El juliol de l’any 2001, doncs, es va inaugurar la remodelació del centre, i el doctor Vidiella va passar a ser-ne el director. Ell mateix és qui ens ex­pli­ca els serveis que ofereix l’Hospital de la Caritat Pere Badia en l’ac­tua­litat: “En aquest moment ens hi caben 92 avis en règim de residèn­cia, però fa poc menys de 15 dies que hem iniciat el centre de dia, és a dir, que comencem a tenir gent d’estada diürna, avis que ar­ri­ben al matí i que la família ve a recollir al vespre.” Però encara són més els serveis que ofereixen als habitants de Torredembarra i de les po­bla­cions veïnes: “Tenim també un servei a domicili amb persones cuidadores que van a casa de la gent gran que ho sol·licita per tal d’a­judar-los en la seva higiene diària, a arreglar-los una mica la casa o, fins i tot, a fer-los algun àpat. I també oferim un servei de men­ja­dor per aquells avis que vulguin venir a dinar amb nosaltres, és a dir, són persones grans que viuen soles, però que vénen a dinar a la residència.” Tot això en un marc en què l’atenció sanitària i social es­tà ple­nament garantida: “Podem atendre allà mateix el que podria atendre un metge de capçalera, i de seguida que sorgeix un pro­blema més greu anem directament a l’hospital més proper.”

De 45 a 50 professionals són els qui s’encarreguen que el centre funcioni perfectament i els avis siguin atesos amb la qualitat i cura que es me­rei­xen: “Estem molt contents del personal que tenim. La major part de les persones que treballen a la residència són de Torredembarra ma­teix o de poblacions veïnes i això, encara que no pugui objec­ti­var-se, és molt important, perquè són gent que tracten amb avis que els són molt propers. M’explico: tenim gent molt professional i amb molta vocació, però que, a més, tenen uns lligams no tangibles amb els residents. Són gent que coneixen de tota la vida i que sa­ben quines necessitats poden tenir perquè havien estat els seus ve­ïns o perquè són els avis d’un amic, però sigui com sigui es creen lli­gams que beneficien molt totes les parts.”

Prendre la decisió de portar el pare, la mare o l’avi a una residència no sem­pre és senzill i el doctor Vidiella ho sap, per això ens explica com es viu aquesta situació, perquè ell veu cada dia famílies o persones que han pres aquesta determinació: “Arriba un moment que volent no pots, però sí que pots voler el millor per al teu pare o la teva mare i si tu no el pots atendre bé a casa teva, és possible que confiïs en pro­fes­sionals que saps que ho faran bé. Penso que, en aquest sentit, s’ha de desangoixar una mica les famílies; no passa res per portar l’avi o l’àvia a la residència, sempre que sigui una decisió amb la qual tots estiguin una mica d’acord. Tots treballem, tenim poc temps i poc es­pai, i a vegades no podem fer tot el que voldríem.” Però també hi ha gent que arriba a la residència fruit de decisions molt més per­sonals: “Hi ha senyors i, sobretot, senyores vídues que s’ado­nen que ja no poden continuar vivint soles i que el millor és que vin­guin a viure a la residència, on ja tenen un conegut, un amic o un fa­miliar. Tam­poc és cert que la gent que viu en un centre assistencial com aquest visqui ja separada del món que l’havia envoltat fins aleshores: hi ha avis que no perden gens el contacte amb la fa­mí­lia, i n’hi ha molts que reben visites dels seus amics de tota la vida, que vénen a passar la tarda amb ells.”

El gran objectiu del doctor Vidiella i de tot l’equip del centre és consolidar aquestes 92 places de residents: “Passar d’atendre 45 persones a 92 és complicat, i per a mi no hi ha res més important que millorar l’a­tenció de la gent que tenim ingressada, aprofundir en la cura que en tenim.” Malgrat que ara treballa més com a administrador del centre que no pas com a metge, Joan Vidiella no oblida la seva vocació: “Vaig deci­dir ser metge de molt jove i vull dedicar-me a atendre la gent, el que passa és que estic fent això perquè penso que puc portar a terme algunes idees que aniran en benefici de la gent gran, però sempre sense perdre la visió mèdica.” Estem convençuts que això és el que fa des de l’Hospital de la Caritat Pere Badia.