Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Jordi Sargatal Vicens
SR. JORDI SARGATAL VICENS.
Fotografia: Àngel Font

SR. JORDI SARGATAL VICENS. FUNDACIÓ TERRITORI I PAISATGE

Obra:

Text del 2002

Fem arribar a la societat missatges perquè tothom sigui conscient que hem de preservar l’entorn

La natura és l’eix fonamental entorn el qual giren les activitats de la Fundació Territori i Paisatge. Nascuda el 1997, està dirigida per Jordi Sargatal i Vicens, biòleg especialista en ornitologia. Al llarg dels darrers 25 anys de la seva vida, aquest fill de Figueres ha esmerçat tots els seus esforços en la protecció de la natura. Sense anar més lluny, ell ha estat el responsable que les cigonyes es reintroduïssin a l’Empordà: “El cel és més bonic si hi ha cigonyes. La seva presència ens revela que hi ha qualitat ambiental i civilització.” Ell és sens dubte la persona més indicada per parlar-nos dels orígens de l’entitat que protagonitza aquesta pàgina.

Per començar, ens comenta que la institució que representa “depèn de l’obra social de Caixa Catalunya.” A través d’aquesta Fundació, l’entitat fi­nan­ce­ra “es compromet davant la societat a dedicar diners al medi ambi­ent.” Assegura que la idea era i és molt atrevida, a més de pionera, no en va consisteix en “la compra de territori català per a la conser­va­ció”, una iniciativa inspirada en “el National Trust anglès, nascut fa més d’un se­gle.” El senyor Sargatal està convençut de les virtuts d’aquest sis­tema: “D’a­ques­ta manera, els territoris propietat de la Fundació esta­ran el màxim de ben conservats, perquè encara que es facin políti­ques de parcs o reserves naturals, si el seu propietari no està a favor de la con­ser­vació pot dur a terme accions que perjudiquin aquell espai.”

Subratlla també la valuosa contribució de quatre persones en la consecució d’aquest projecte exemplar, tots ells membres dels òrgans de Govern de Cai­xa Catalunya: “Joan Cals, catedràtic d’economia de la Universitat Autònoma; Joaquim Llach, fins fa poc el director d’Obra Social de l’entitat; el president de l’entitat, Antoni Serra Ramoneda i el director general de Caixa Catalunya, Josep Maria Loza.” Ells van ser i són els artí­fexs del que ara és la Fundació Territori i Paisatge. Conscients que els calia el suport d’un altre col·laborador amb inquietuds ecològiques, es van posar en contacte amb Jordi Sargatal, que aleshores dirigia el Parc dels Aiguamolls de l’Empordà. Aquests emprenedors van triomfar des del prin­cipi: “Al llarg de les primeres setmanes que van seguir a la creació de l’entitat, ja vam rebre centenars de propostes.”

La Fundació treballa arreu del Principat i, puntualment, “col·laborem amb les Illes, el País Valencià i la resta de l’Estat espanyol.” El seu director des­taca accions emblemàtiques, com ara les desenvolupades “en favor de la conservació del linx, un felí amenaçat a tot el món.” L’entitat ad­qui­­reix finques a les quatre províncies catalanes, “especialment a Lleida, ja que allí s’han despoblat moltes zones de gran interès natural.” El seu objectiu és convertir aquests territoris en reserves naturals, mitjançant un detallat pla de gestió. Han dut a terme “operacions molt interes­sants: vam adquirir la finca més extensa de Catalunya, de 6.000 hec­tàrees a Alinyà, a l’Alt Urgell i al Congost del Mont-rebei. Així mateix la Fun­da­ció és pro­pietària d’esplèndids boscos de ribera, ubicats a in­drets com Bellver de Cerdanya o Sant Pere Pescador.”

Estem parlant de paisatges sobre els quals pesa la sinistra amenaça del foc. Entre les causes de la proliferació dels incendis forestals al llarg dels darrers anys, trobem el fet que hi hagi “més combustible al bosc. Fa cen­tenars d’anys, animals com els cérvols, les daines i els cabirols es men­­ja­­ven els arbustos i les branques. L’home va substituir aquestes bèsties per animals domèstics, i va començar a fer carbó amb aquelles branques i arbustos. D’altra banda, aleshores hi havia masos al bosc i els seus habitants podien controlar els incendis. Ara, en canvi, els bos­­­cos estan molt més abandonats, sense tallafocs. Tampoc els pro­fessionals encarregats de l’extinció d’incendis no coneixen prou el terreny a l’hora d’actuar-hi.” Assegura que totes aquestes deficiències “es poden corregir”, i que és “l’Administració qui s’hauria d’encar­re­gar de fer-ho.” Són moltes les idees que passen pel cap d’aquest biòleg, idees com aquesta: “L’operació que es posa en marxa per apagar un incendi és molt costosa i arriscada, tant des del punt de vista econò­mic com des de l’humà. Si destinéssim el 10% del cost d’aquestes ac­ci­­ons a la prevenció tots hi sortiríem guanyant.” Per prevenció, el nostre protagonista entén, per exemple, “la reintroducció d’herbívors, que ne­tejarien el bosc i l’embellirien; la creació de camps i pastures tallafoc,  o la implicació dels qui viuen prop del bosc, a través del voluntariat.”

A més de contribuir a la conservació del paisatge mediterrani, la Fundació desenvolupa una tasca destacada en el món de l’educació ambiental: “Fem arribar a la societat tot un seguit de missatges perquè tothom si­gui conscient de la necessitat de preservar l’entorn.” Amb aquesta vo­lun­tat, “hem construït un edifici bioclimàtic a les Valls d’Àneu, a les Pla­nes de Son.” A més de conèixer el Parc Nacional d’Aigüestortes, els vi­si­­­­tants aprendran a estalviar recursos: “Sabran què volen dir termes com canvi climàtic, CO2 i ozó.” Per a Jordi Sargatal, l’educació ambiental par­teix d’un primer estadi, el de la “seducció ambiental.” Als Aiguamolls de l’Empor­dà, posem per cas, la base d’aquesta “seducció” va ser “una ci­go­nya, la famosa Guita, que saludava els visitants. A les Valls d’Àneu mirarem de fer el mateix amb altres animals.”

Gràcies a aquesta i altres iniciatives, cada cop són més els catalans inqui­ets pel nostre patrimoni natural, com ho demostra el fet que la Fundació disposi d’una bona colla d’amics i voluntaris i comenci a rebre donacions: “Fa uns anys, ningú no s’angoixava pels abocaments als rius. Ara la societat s’ha adonat de molts absurds de què som responsables.” Per desgrà­cia, encara estem malmetent la natura: “Els parcs naturals del nostre país haurien de ser els aparadors de les accions desenvo­lu­pades pel govern a favor del medi ambient, i la imatge que en do­nen encara no és prou positiva. Els visitants han de sentir-se seduïts per aquests espais. Cal que la gent vegi el màxim de coses amb el mínim impacte possible en el medi.”

En termes generals, “Occident s’està enriquint amb la desforestació de l’Amazònia i les selves d’Indonèsia, per exemple, la qual cosa afecta considerablement el clima mundial. Estem gastant massa recursos naturals.” Cal posar remei a aquesta situació, per una raó molt senzilla: “Els éssers vius –i aquesta categoria ens inclou a nosaltres– neces­si­ten aire per respirar, aigua per beure i aliments per menjar. Aquests tres elements provenen exclusivament de la natura.”

“La supervivència de l’espècie humana depèn de la conservació del seu medi”, conclou. Sens dubte, fundacions com Territori i Paisatge ju­guen un paper determinant: “Estem en contacte amb entitats de dins i fo­­ra de les nostres fronteres que tenen objectius similars, i som mem­­bres de l’UICN i d’Eurosite. Tot el que hem après, de fet, ho hem adap­­tat al nostre temps i al nostre context, el de Catalunya.”