Text del 2002
És ben clar que els que menys reben, quan hi ha problemes, són els que tenen menys possibilitats de queixar-se.
.
El doctor Josep Fàbregas, metge psiquiatre amb molts anys d’exercici a l’esquena, és el president de la Fundació de Salut Mental CPB, una entitat que per entendre-la cal fer un salt enrere i veure d’on prové la voluntat per tirar endavant un projecte com aquest: “Mitjan els anys setanta un grup de professionals ens vam començar a interessar pel canvi de les institucions sanitàries, concretament dels hospitals psiquiàtrics, allò que la gent anomenava manicomis i que estaven a anys llum dels plantejaments assistencials a la resta d’Europa.”
Aleshores el doctor Fàbregas treballava a l’Hospital Clínic al costat del seu mestre Ramon Sarró, qui li havia transmès l’apassionament per la psicosi, per l’esquizofrènia: “De l’interès per la investigació i la comprensió del fenomen de la bogeria, vam passar al tractament i a plantejar-nos què feia la societat amb aquells pacients. De fet, en aquells moments el cert és que semblava que interessaven més com a subjectes d’investigació que no pas d’assistència.”
Europa estava vivint un moment de canvis, es parlava del trasbalsament de l’estructura burgesa i tradicional, es qüestionava l’ensenyament, l’autoritat, i també la institució psiquiàtrica i el concepte de malaltia mental: “El que més es va posar en qüestió en aquest àmbit va ser la idea que havia nascut feia segles i que consistia en allunyar les persones amb problemes de salut mental de les ciutats, tancar-les i així protegir la societat d’aquests pacients.”
I continua: “Els manicomis tradicionals es van consolidar als segles XVIII i XIX com un avenç, es tractava de crear una petita ciutat que reproduís l’entorn social on els pacients poguessin viure amb l’esperança de reintegrar-se algun dia. Això, que va ser una idea filantròpica, aquesta idea de l’hospital-ciutat, es va anar pervertint amb el temps. Les administracions van deixar de subvencionar-los tant com abans, la gent no es curava i cada vegada hi havia menys recursos. La Guerra Civil tampoc hi va ajudar gens, perquè és ben clar que els que menys reben quan hi ha problemes són els que tenen menys possibilitats de queixar-se; és a dir, els nens, els vells i els malalts mentals, col·lectius que no tenen veu pròpia i que s’han de refiar de la d’uns tercers.”
De fet, tot això no és tampoc estrany si pensem que els primers fàrmacs efectius no van aparèixer fins els anys 50: “L’única solució que hi havia era crear mesures ambientals, crear una situació normativa saludable i fer més pedagogia social que altra cosa. Però als anys setanta això havia degenerat enormement. Des dels anys 50 cap aquí, els tractaments fonamentals són els psicofàrmacs i les paraules, però el que mancava i havíem de crear eren nous equipaments per atendre els pacients des de la perspectiva de l’assistència a la salut mental integrada a la comunitat.”
Fora d’Espanya ja hi havia aleshores hospitals de dia, tallers, comunitats terapèutiques, centres de salut mental i serveis de psiquiatria als hospitals generals: “Calia, doncs, sortir del gran recinte psiquiàtric i fer petits equipaments, reordenar el que hi havia fins aquell moment, donar molta més importància al tractament psicològic i al context familiar i social, perquè la salut mental no és solament cosa del cervell sinó també de la vida de les persones. També ens qüestionàvem alguns tractaments que fins llavors eren habituals, i ens vam plantejar la pèrdua de drets del pacient com a subjecte, el dret a la llibertat, a la intimitat, l’atenció a les famílies etc., perquè sempre he pensat que un bon tractament comença per un bon tracte.”
Així, a principis dels vuitanta, Josep Fàbregas i uns companys funden el primer hospital de dia agrupats sota una societat anònima sense ànim de lucre, el Centre Psicoteràpia Barcelona i és l’any 1983 quan neix ja definitivament la Fundació CPB de Salut Mental: “Aquesta Fundació supervisa i tutela els equipaments que hem anat endegant amb els anys, i ara, a més, com a entitat jurídica ha creat un club social i una residència, que és una de les primeres en posar-se al bell mig de la ciutat, apropant-la als usuaris. A més, hem organitzat cursos i hem assessorat diversos equipaments.”
En aquests moments el grup CPB SSM compta a Barcelona amb l’Hospital de Dia Llúria, “que permet al malalt greu seguir un tractament durant un temps llarg, immers en un col·lectiu de pacients i un equip assistencial i anar a dormir a casa seva.”
Un altre és l’Hospital de Dia Palou, de 45 places. També compten amb la Comunitat Terapèutica Llúria, que és una clínica d’internaments a la comunitat. Tot això a més del Centre de dia Dreta de l’Eixample i el Centre de Salut Mental Dreta de l’Eixample. Aquests centres estan contractats pel Servei Català de la Salut: “També hem endegat el Club Social Dreta de l’Eixample, que rep una subvenció del Departament de Benestar Social i de la CAM, i que és un club obert per a persones que són o han estat usuaris de serveis de salut mental. I ara inaugurem la residència Roger de Llúria, de 40 places, per a pacients en vies de recuperació i reinserció.”
Instal·lar tots aquests serveis al teixit ciutadà, però, no ha estat gens fàcil: “De mica en mica hem aconseguit construir una bona xarxa assistencial, com també ho estan fent altres entitats i professionals, i penso que ha estat un treball d’artesania. M’agrada fer la comparació amb els cirurgians dels segles XVIII i XIX, que s’havien de fer ells mateixos els instruments; a nosaltres ens ha passat una cosa semblant, ens hem hagut d’anar fent les eines, i no ha estat senzill perquè, a més de crear programes assistencials, hem hagut de buscar el lloc, els finançaments, l’estructura, la decoració, els rètols, la documentació i formar el personal.”
Però Josep Fàbregas no oblida que ha tingut molt bons collaboradors: “Amb mi va començar Joan Pi, que aleshores era infermer, i que després va cursar Psicologia, i ara és un puntal a la Fundació. Avui dia és qui porta la gestió amb mi.”
I afegeix: “També és cert que hem recollit mostres d’afecte de molts pacients i de les seves famílies, i ens sentim molt reconeguts. Tampoc voldria oblidar el recolzament de la Sra. Silvestra Moreno, presidenta de l’Associació de Familiars de Malalts Mentals de Catalunya que és una de les entitats que més ha treballat des de l’àmbit cívic per a la salut mental.”
De tots aquests anys de feina, el doctor Fàbregas se’n sent prou orgullós, i encara són molts els projectes que té a punt per tirar endavant: “Estem pensant en un servei de suport a domicili, per exemple, i encara ens queden moltes altres coses per fer. Crec que com més democràtica és una societat més capaç és d’integrar la diferència, tot i les dificultats, i amb la psiquiatria oberta a la comunitat, interdisciplinar i integrada a la sanitat pública estem propiciant que la gent entengui més el problema i no el vegi com una cosa tan allunyada i distant que s’ha d’amagar.”
Els senyors Flocelo Puig Olivella i Josep Joan Llorens Domingo estan al capdavant de la Fundació Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú, entitat fundada l’any 1875 i situada “al rovell de l’ou” d’aquesta vila del Garraf. En aquesta institució comparteixen espai dues generacions: els infants i la gent gran. Ell ens fan cinc cèntims dels orígens del grup que representen, que arrenquen amb “el llegat de Magdalena Miró. Ella va ser qui va efectuar un testament, en què encarregava als marmessors que endeguessin el seu projecte. Entre altres coses, va deixar establert que aquests marmessors –mereixedors de la seva confiança– i els seus descendents fossin els patrons de la fundació.”
La seva voluntat es va seguir al peu de la lletra, no en va aquells primers responsables de la fundació eren avantpassats del seu actual president, Flocelo Puig, que es defineix com a “catalitzador del consell de la junta de patrons.”
Per a Josep Joan Llorens, el seu company “representa les arrels de la Casa d’Empara. És gràcies a la família Puig que l’entitat s’ha mantingut al llarg de generacions. Cal tenir en compte que en el passat, el món fundacional no era com en l’actualitat, que compta amb el suport de les institucions. Durant la postguerra, si no arriba a ser per determinats patrons, moltes fundacions haurien desaparegut. Eren els prohoms aquells qui tiraven endavant les activitats benèfiques.”
Els terrenys i els recursos generosament cedits per Magdalena Miró es van destinar a “emparar els avis i els orfes.”
D’aquí el nom de l’entitat. La Companyia de les Germanes de la Caritat es va sumar al projecte, tenint una cura abnegada de les persones acollides i de la creació d’una “escola destinada als orfes, amb el nom de La Miraculosa.”
Progressivament, els infants van ser destinats a d’altres institucions, de manera que “vam deixar d’acollir-los, si bé vam conservar l’escola. Els recursos que aquest centre docent generava servien per mantenir l’asil de persones grans.”
Amb la reforma educativa, els responsables de la Casa d’Empara van haver de reflexionar sobre el destí de l’entitat. Finalment, perquè el trànsit de l’EGB a l’ESO resultés un bon projecte, fa cinc anys “ens vam fusionar amb una altra escola de Vilanova, la de les Concepcionistes.”
En destaquen el fet que “tot i que les fusions entre els centres docents acostumen a resultar difícils, nosaltres ens n’hem sortit, cosa que representa pràcticament una proesa. Actualment, doncs, la nostra escola, amb 750 alumnes i més de 50 treballadors, gaudeix d’un bon prestigi. En un futur, tenim previst oferir als nostres alumnes la possibilitat de formar-se professionalment com a auxiliars clínics.”
La realitat d’aquest centre, denominat “Escola el Cim”, cal agrair-la, d’una banda, a la Casa d’Empara, i a la Congregació de les Filles de la Caritat, i de l’altra, a la Congregació de les Concepcionistes. El senyor Flocelo Puig, per la seva banda, afegeix que el seu company, “gran negociador, és l’artífex d’aquesta fita.”
Tots dos catalans subratllen que la Casa d’Empara “ha mantingut des de sempre uns vincles molt estrets amb el sector pesquer”, i és que la mar, en engolir-se els pescadors, deixava molts nens i avis sense sostre.
Aquesta vinculació arriba al punt que “els pescadors de Vilanova ens regalen el peix que consumim diàriament a la Casa.”
En aquest sentit, afegeixen que “tot i la modernització i professionalització de l’entitat i la recerca de subvencions i convenis, procurem no perdre l’esperit benèfic. Som un grup de servei que no oblida el motiu pel qual es va constituir en el seu moment.”
Si bé aquest esperit altruista es manté intacte, val a dir que en un quart de segle les coses han canviat molt a la Casa d’Empara: “Abans els avis ens deixaven quan tenien 80 anys i escaig, com a conseqüència dels primers freds de l’hivern. Actualment, gràcies als avenços mèdics, entre d’altres factors, molts d’ells arriben a ser centenaris.”
L’altra cara de la moneda és “l’estat de deteriorament” en què aquestes persones arriben a aquesta edat: “Ens hem convertit en una residència assistida. Els usuaris estan afectats de moltes mancances i necessiten moltes atencions per part del personal.”
En aquest sentit, subratllen que “actualment l’atmosfera de la residència és més trista que en altres èpoques.”
La seva tasca, per tant, pot arribar a ser feixuga des del punt de vista emocional, i encara més si tenim en compte les “llargues llistes d’espera” existents per entrar a viure a la Casa d’Empara: “Hi ha casos que et generen molta angoixa. Malauradament, tenim places limitades.”
Tanmateix, no es mostren partidaris que la Casa ampliï la seva capacitat, perquè això conduiria sens dubte a la “deshumanització” del seu servei: “Al meu parer, seria ideal que una residència disposés d’una cinquantena de llits.”
La solució passa per crear nous centres que s’ocupin de la gent gran: “Cada cop hi ha més avis, però en general els equipaments no creixen al ritme que haurien de fer-ho.”
Les xifres delaten el dramatisme de la situació: “Fa un segle Vilanova no tenia més de 18.000 habitants. Avui n’hi ha més de 50.000, i els espais destinats a l’atenció de la gent gran continuen sent pràcticament els mateixos. Aquest no és un problema exclusiu de la nostra vila, sinó que afecta tot Catalunya.”
Josep Joan Llorens, president de la comissió executiva de l’entitat, amb la qual col·labora des de fa ja 25 anys, ens revela que aquesta és “una escola d’aprenentatge per a futurs patrons.”
Han quedat enrere els temps dels càrrecs vitalicis sense preparació: “Procurem captar gent jove i entusiasta, destinada a substituir els membres del patronat que es vagin retirant.”
I és que una fundació necessita renovar-se cada dia, amb l’ajut de saba jove. Ell mateix recorda com, quan ell i uns quants companys es van incorporar a l’entitat ara fa un quart de segle “vam aconseguir imprimir-hi un nou ritme, sense trencar amb els membres de més edat, però donant-li un nou aire.”
Entre els homes i dones que han dedicat el seu temps i esforços perquè la Casa d’Empara seguís endavant, Flocelo i el seu company destaquen especialment “Enric Figueres, que quan va començar a treballar amb nosaltres era gerent d’una important firma.”
Divertit, Josep Joan recorda que “al principi, ens va advertir que només hi podria col·laborar durant l’hivern. A l’hora de la veritat, però, s’hi va abocar en cos i ànima, diàriament. I avui és, de fet, l’administrador de l’entitat.”
La Casa d’Empara de Vilanova ja ha celebrat els seus 125 anys d’història: “Amb motiu d’aquest aniversari, l’Ajuntament ens va concedir la Medalla de la Ciutat.”
Un guardó indubtablement ben merescut, i és que el balanç d’un segle i escaig no pot ser més positiu: “Participem en moltes de les activitats del municipi, i la gent de la vila ens valora molt.”
